Agricultura urbana comunitària: esperit ecològic o lluita social?

per Giuseppe Aricó i Marco Luca Stanchieri  (OACU)

La practica informal de la agricultura urbana a Barcelona ha representat històricament un fenomen social molt difús que, encara que amb ideals i finalitats diferents, s’ha mantingut viu i actiu fins avui dia reproduint una estructura organitzativa rigorosament autogestionada. Sempre més sovint, aquesta pràctica es materialitza dins del context urbà mitjançant l’apropiació directa de solars, sigui de propietat privada o publica, produïts per polítiques urbanístiques pretensioses i que han acabat fracassant clamorosament. Es tracta d’espais residuals de la ciutat, veritables intersticis urbans que ofereixen a la col·lectivitat un potencial de possibilitats sense antecedents en  tant que indrets lliures de control social i d’una estructura urbanística formalitzada. És justament en aquests espais on germina la gran majoria dels denominats hort urbans comunitaris actualment presents al territori barceloní, constituint-se en forma de projectes autogestionat que es mantenen sistemàticament insubordinats al control institucional.

Això implica que aquests projectes, a més de no comptar amb cap tipus de reconeixement per part de les institucions, es veuen criminalitzats per part d’un marc jurídic que considera “il·legal” l’apropiació de l’espai on aquests s’engeguen. Enfront d’això, els seus promotors defensen el valor ambiental, social, històric i, moltes vegades, polític d’aquests projectes mitjançant forts xarxes organitzatives informals que funcionen com a catalitzadors d’energies, idees i inquietuds veïnals. La mera presencia urbana d’horts comunitaris genera, de fet, la reproducció ampliada de pràctiques i relacions socials als diferents barris de la ciutat, que no només recolzen l’emergència d’una forma alternativa d’allò urbà, sinó que exigeixen la seva re-apropiació espacial.

Es a dir, s’okupen espais oblidats i abandonats per denunciar les pràctiques especulatives que caracteritzen un determinat tipus d’urbanisme, però també per donar vida a espais que es consideren “morts” a través de la seva transformació en llocs per a la comunitat, recuperant una forma que històricament s’ha demostrat possible de viure la ciutat. Als horts comunitaris, l’espai urbà deixa de ser concebut com una mercaderia estàtica atrapada en la seva forma arquitectònica, i comença a ser viscut com un procés social intrínsecament dinàmic que es reprodueix mitjançant les relacions que s’hi donen al seu interior i al seu voltant. Es al llarg d’aquest mateix procés que assistim a la configuració inevitable d’un espai de la desobediència, conformat per usos no consentits de l’espai púbic que trastoquen les lògiques racionalitzadores de l’urbanisme neoliberal i les tecnologies institucionalitzades del control social.

La expansió d’aquesta tipologia d’horts com a practica comunitària i autogestionada representaria doncs una part de la lluita de molts dels actuals moviments socials en contra d’aquelles dinàmiques polítiques i econòmiques que tendeixen a excloure determinats col·lectius de les possibilitats de construcció d’una ciutadania real i activa, entesa més enllà dels conceptes de participació passiva i «ciutatanisme». Al llarg de les últimes dècades, aquests processos d’exclusió han estat aguditzats per violentes polítiques urbanístiques de cort classista, promogudes amb la finalitat de perpetuar determinades maneres de concebre i articular la ciutat en termes neoliberals d’obediència política i consum comercial formalitzat. En aquest sentit, l’agricultura urbana no representa només una pràctica social de gran valor ecològic i ambiental, sinó també la materialització física i simbòlica de tota una sèrie de reivindicacions socials provocades per un controvertit model neoliberal de fer ciutat. La creació i difusió dels horts urbans comunitaris es dona, en definitiva, com a una de les moltes pràctiques autònomes que, des de la seva “desobediència”, poden desemmascarar i fins i tot subvertir les relacions de poder que donen forma a la ciutat contemporània.