Archivo mensual: junio 2014

Infància, màgia i nit de Sant Joan

Font:  http://servicios.laverdad.es/fiestas/hogueras-san-juan/

Font: http://servicios.laverdad.es/fiestas/hogueras-san-juan/

Per Jofre Padullés (OACU)

Les festes populars són mecanismes que permeten, a una determinada comunitat humana, establir una continuïtat entre passat i present, generant un sentiment d’identitat compartida del que en dependran múltiples formes de cooperació i civilitat. La nit de Sant Joan, celebració moderna del solstici d’estiu, n’és sens dubte una de les més emblemàtiques.

El seu estudi ha estat una motivació important per a l’antropologia, segurament la disciplina acadèmica que més esforços ha dedicat a esbrinar el sentit i la funció d’aquest tipus de celebracions. A casa nostra disposem de l’Inventari del Patrimoni Etnològic, programa de la Direcció General de Cultura Popular, que des del 1994 es dedica a la recerca i difusió d’un patrimoni cultural viu i canviant, que es fa i es transforma en el dia a dia. Un exemple magnífic, en aquest sentit, és el treball realitzat per Andrés Antebi i Adrià Pujol sobre els sentits i l’evolució del Carnestoltes a Barcelona publicat el 2008, dins la col·lecció Temes d’Etnologia de Catalunya, sota el títol: Entre el poder i la màscara. Una etnohistòria del Carnestoltes a Barcelona.

Aquest treball ens posava sobre avís d’una apreciació que ja abans ens havia fet notar l’antropòleg Manuel Delgado en un article publicat al Periódico de Catalunya, el 10 de novembre de 2001, a propòsit de la possible desaparició de les fogueres de Sant Joan quines raons es trobarien en diversos factors. D’una banda, les dificultats tècniques pròpies de la desaparició de velles ubicacions on construir fogueres o d’indrets on guardar la llenya. Però sobretot, la raó de la crisis seria de caire sociològic i  delataria canvis culturals profunds, especialment pel que fa a les formes de sociabilitat infantil que haurien caracteritzat fins fa poc la vida als barris, on el vincle entre infància i nit de Sant Joan era indestriable. Proba d’això en seria, actualment, la pràctica inexistència de nens i nenes, de vuit a catorze anys, que recullin fusta, l’amaguin i l’encenguin en el lloc de sempre.

L’extinció d’aquest tipus de formacions societàries infantils s’identifica com la conseqüència d’una alarmant pèrdua d’autonomia infantil, fruit de la exclusiva relegació de l’espai d’activitat al context de l’activitat dirigida, ja sigui a l’escola, l’esplai, al gimnàs, etc. sempre lluny del carrer que sovint s’identifica amb el perill i la contaminació, àmbit per antonomasia de les amenaces físiques i morals dins del univers simbòlic modern.

És en aquest context, doncs, quan es fa més necessari que mai la reorganització de la societat dels adults, pensant especialment en les associacions de veïns, culturals, de pares i mares etc. de cara a la reanimació d’aquests tipus d’espais d’activitat infantil autogestionada. Igual que per al cas del Carnestoltes, per al que Antebi i Pujols advertien del preocupant intent d’institucionalització, la nit de Sant Joan es troba en greu perill d’usurpació de l’àmbit propi de la infància per part de la qual havia estat apropiada.

Totes recordem la magnífica obra de l’escriptor alemany Michael Ende, Die unendliche Geschichte, que varem conèixer com “La història interminable”, popularitzada el 1984 per la seva versió cinematogràfica del director, també alemany, Wolfgang Petersen. Aquesta novel·la ens presenta un nen de deu anys, de nom Bastian, que s’endinsa en el mon de Fantasia per tal d’alliberar-lo del No-res. El que ens narra l’autor és la preocupació per la pèrdua, per part dels nens i nenes, de la màgia de llegir, abandó que es aprofitat per al No-res en el seu devastador avançament cap a la fi del regne de Fantasia. Una màgia que no emana de fonts obscures amb poders sobrenaturals, sinó de la repetició del simple i rutinari gest de llegir, ja sigui en la intimitat o en companyia. Els antropòlegs que s’han dedicat a l’estudi de les mal anomenades “societats primitives”, saben prou bé que la màgia dels rituals ancestrals no depèn de la creença en essers extraordinaris, ans al contrari, és la pura repetició del gest el que li atorga tal eficàcia social reconeguda com a màgica.

Reprenent el cas de la nit de Sant Joan, la indestriable associació que fins el moment s’ha produït entre infància, màgia i nit de Sant Joan, motiu pel qual és coneguda com “la nit més màgica de l’any”, no depèn de la capacitat dels adults de vendre una història més o menys fantàstica en torn al que succeirà aquella nit, sinó de la possibilitat real per part de nens i nenes de tenir una participació directa en la seva realització. Igual que amb el cas del regne de Fantasia, si el que es vol és que la màgia de la nit de Sant Joan perduri -com ho ha fet entre els adults que de petits varem tenir la sort de poder anar a recollir fusta, guardar-la i cremar-la al lloc de sempre-, hauria de correspondre també avui als nens i nenes la possibilitat de fer-ho. De la mateixa manera que per al cas de Fantasia, només una nena o un nen podia salvar l’emperadriu infantil, atorgant-li el nom que necessitava i que només algú, que no fos un adult, podia pronunciar.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia urbana

Livig Barcelona! (Punki version)

OACU Produccions presenta:

Living Barcelona! (Punki version) Real como la vida misma

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia urbana, cine