Archivo mensual: julio 2014

Bon Pastor: una ciutat horitzontal en curs de demolició*

Font: Cartell de 2007 en defensa de les cases  barates de Bon Pastor

Font: Cartell de 2007 en defensa de les cases
barates de Bon Pastor

Per Stefano Portelli (OACU)/Repensar Bon Pastor/Perifèries Urbanes

Aquest juny fa deu anys d’ençà que el nostre grup d’investigació va implicar-se en el conflicte de les cases barates del Bon Pastor. Deu anys havia de durar la “remodelació” del barri, és a dir, l’enderroc de les 784 cases barates, i la seva substitució amb 1000 pisos d’obra nova: un temps no massa llarg per la història urbanística d’una ciutat, però infinit per la vida d’una persona. Durant aquests deu anys vam veure clarament com les obres, la runa, els conflictes i l’abandonament van representar elements d’un mobbing col·lectiu que va reforçar encara més el poder de les administracions sobre aquesta zona de la perifèria. Com ens assenyalen autors recents que estudien les ciutats, renovar un barri no implica tenir-ne cura; al contrari, les dues polítiques es reforcen una amb l’altra, amb l’objectiu d’imposar decisions impopulars a la població.

Històricament, Bon Pastor va sofrir un desamparment institucional crònic. Però els habitants van reaccionar posant en marxa estratègies de reivindicació col·lectiva del territori, convertint un barri que semblava un camp de concentració, en una zona generalment agradable i ben cuidada, on una “gran família” de veïnes i veïns usava places i carrers com a llocs de trobada i socialització. Tot això va bescanviar-se per uns somnis de modernitat i progrés, que el mateix Ajuntament, que fins llavors havia promogut l’abandonament del barri va presentar com l’única possibilitat. Naturalment, per moltes persones aquest canvi urbanístic va ser un benefici; sens dubte entre aquests afavorits hi són tots aquells que no van comprometre’s mai en la autoreparació i manteniment dels habitatges, mentre que, entre els perjudicats, trobem els centenars de famílies que durant dècades van treballar per millorar l’espai del barri i de les seves cases, amb esforços i inversions econòmiques. Una vegada més, una actuació municipal premia als ciutadans més apàtics, transmetent el missatge que autoorganitzar-se és inútil i danyí, i que tot s’ha de delegar a les autoritats corresponents. Un missatge que malauradament recorda la criminalització del pensament i de l’acció individual dels anys de la dictadura, com les demolicions recorden els bombardejos de 1938, etc.

Creuant el barri avui dia, sorgeix la pregunta: com és possible? No només el Pla no s’ha dut a terme, sinó que el barri ha quedat dividit en dos. Divide et impera, deien els antics. Per un costat hi ha una zona de noves edificacions, a la qual han accedit, amb dificultats econòmiques inesperades i algun desnonament forçós, només una part dels habitants de les antigues cases; per l’altra, unes 300 cases barates encara en peu, però esponjades, abandonades i segregades per tanques i barreres, on una població necessitada segueix vivint entre les runes, de forma encara més dramàtica que durant els 85 anys de vida del barri. Algunes persones encara intenten cuidar els espais i arreglar els habitatges, com sempre havien fet; però molts més s’han resignat a viure en un paisatge de desolació que serà el seu hàbitat encara per molt de temps. Altres directament van deixar el barri, acceptant míseres compensacions. Per no parlar del paisatge humà, destrossat per deu anys d’un conflicte esgotador, que va enfrontar amics, familiars i veïns “de tota la vida”, gràcies al poder disgregador del somni de la propietat privada. Fins i tot, la salut de molts veïns i veïnes ha resultat perjudicada després d’aquests deu anys.

Que s’hi pot fer ara? Els arquitectes, antropòlegs, urbanistes i historiadors que vam formar el grup Repensar Bonpastor, vam aplegar idees alternatives pel futur del barri, imaginant-ne una remodelació més sostenible ecològicament i econòmicament més respectuosa amb la memòria històrica i el patrimoni social material i immaterial de les cases barates. La crisi va contribuir a rehabilitar idees que en temps de prosperitat es consideraven nostàlgiques, com la del valor social que té l’autogestió com a forma de defensa dels territoris contra les adversitats, les retallades i altres horrors del neoliberalisme.

Potser és el moment d’aturar la màquina i veure si encara es pot salvar alguna cosa del que va ser un paisatge urbà altament simbòlic: un monument viu a la capacitat dels sectors més perifèrics de la població de Barcelona de conviure i superar les diferències, a través del treball autogestionat en la rehabilitació dels espais individuals i col·lectius, de les festes de Sant Joan amb fogueres en cada cantonada, al voltant de les quals els veïns feien “borrón y cuenta nueva” de conflictes i incomprensions quotidianes. Una “ciutat horitzontal”, condemnada a la demolició i a l’oblit, i que en canvi hauria de prendre’s com a model de l’urbanisme popular i autogestionat que volem, i que defensem com l’única possibilitat d’enfrontar-nos als atacs neoliberalistes contra la cosa comuna.

Més informació: La ciutat horitzontal. Lluita social i memòria col·lectiva als marges de Barcelona (Revista d’Etnologia de Catalunya)

*Aquest article va ser descartat per la revista Carrer, de la FAVB, al seu nombre 133.

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo Uncategorized

Segones jornades internacionals OACU | Conexions Río- BCN |Río de Janeiro | 11 al 13 d’agost

POrtadajornads rio-bcn

Ja tenim aquí les Segones Jornades Internacionals d’Antropologia del Conflicte Urbà. Aquest any, organitzades conjuntament amb el Laboratori d’Etnografia Metropolitana Le Metro de Río de Janerio.

Les Jornades es desenvoluparan durant 3 dies en el Instituto de Filosofia e Ciências Sociais da Universidades Federal do Río de Janeiro. A més d’etnògrafs carioques també hi comptem amb un contingent OAUC, concretament el Giuseppe Aricó, la Cecilia Vergnano, la Maribel Cadenas, el Miquel Fernández,  el Marco Luca Stanchieri i la Muna Makhlouf.

 

Moltes gràcies a totes, especialment a les amigues de La Metro que han fet possibles aquests segones jornades a l’altra banda del Atlàntic.

Programação II Jornadas Internacionais de Antropologia do Confilto Urbano (final)

3 comentarios

Archivado bajo Antropologia urbana

Aspectes i Personatges de Barcelona, 1964 de Carlos Barba

Àcida i estranya crònica de la vida barcelonina dels anys 60, “Aspectes i personatges de Barcelona” pretén ser sobretot una irònica crítica a la societat de l’època franquista. Passant dels carrers més coneguts als racons més foscos de la ciutat, i de l’alta burgesia al baix carrer en qüestió de segons, aquest petit documental constitueix una veritable antropologia visual amb un profund interès per ressaltar les desigualtats socials.

De fet, a Carles Barba li va importar sempre reflectir les diferències de classe social, entre aquella gent que les passava tan negres i aquells altres que anaven per la vida carregats de medalles, movent-se d’un extrem a l’altre de Barcelona. Tenia el mateix interès a retratar la societat burgesa que freqüentava en el Club de Polo, en la part alta de la Diagonal, que el retrat de les condicions de vida dels immigrants de Can Tunis.

En fi, una autèntica retrospecció del cinema independent català de principi dels ’60 gravat des d’un punt de vista lliure i original, totalment subjectiu i molt refrescant, d’aquella Barcelona dels ’60 i els seus varis personatges del moment. El vam passar fa temps a l’Escopo, però ara que l’amic Javier -via un altre amic seu- ens ho tornar a apropar, cal tenir-ho al nostre inventari de mirades sobre Barcelona.

Deja un comentario

de | julio 25, 2014 · 1:49 am

Grandes proyectos en Val Susa, Italia

por Cecilia Vergnano (OACU)

El texto que figura a continuación es el resultado de una intervención pronunciada en una evento sobre violencia de Estado organizado por un grupo de mujeres de la Val Susa, Italia, lugar donde desde hace más de 20 años se prevé la construcción de una línea de tren de alta velocidad, algo que ha provocado fuertes resistencias locales. A lo largo de los años se ha conformado un movimiento de resistencia popular que progresivamente ha ido adquiriendo consciencia sobre la necesidad de cuestionar el modelo de desarrollo económico vigente. La consecuencia ha sido, en los últimos años, la militarización del valle por parte del Estado y la adopción de medidas represivas antiterroristas (incluyendo encarcelamientos de activistas). El evento pretendía conectar la lucha de Val Susa con otras luchas contra la violencia de Estado que se llevan a cabo en otras partes del territorio italiano. Estos conflictos están apareciendo como consecuencia de las retenciones, detenciones o simples operaciones policiales que, ya sea por comisión o por omisión, derivan, en demasiadas ocasiones, en la muerte de los detenidos en manos de las fuerzas del orden. Se trata de Carlo Giuliani, Federico Aldrovanidi, Giuseppe Uva y muchos más. La lista de muertos va alargándose. A la charla estaban invitadas las madres de estos “muertos de Estado” con el objetivo compartir su experiencia con el resto de la población de Val Susa. El clima emotivo era intenso, pesado y delicado al mismo tiempo. En estas circunstancias, le ha tocado a una abogado y a un miembro del OACU intervenir analizando el contexto jurídico-legal, social, cultural y económico en el que se produce esta violencia.

Esta noche no hablaré en calidad de activista sino de investigadora y docente universitaria, en calidad de antropóloga cultural que estudia desde una perspectiva crítica su propia sociedad y las relaciones de poder que la conforman. Para este fin, necesito arrinconar por un momento la emoción, a pesar de que yo también la sienta, para utilizar conceptos que son propios de mi ámbito de investigación, de la antropología urbana, e intentar realizar un análisis crítico. Hay una relación entre represión y crisis…, o bien, sabemos todos que no es una crisis, sería mejor llamarla apropiación violenta de recursos, acumulación y concentración de recursos, públicos y privados, en pocas manos. Hay una relación entre distintos aspectos principales: la configuración y planificación del espacio; la militarización del territorio y el discurso sobre la seguridad; la reconfiguración del capitalismo en un momento de crisis, reajuste y acumulación. El espacio no es sólo el valle, o la ciudad, o el conjunto de calles, barrios, grandes vías de comunicación, paisajes naturales. El espacio es lo que permite, condiciona y contextualiza nuestro sistema de relaciones. Es lo que ya sostenían grandes arquitectos como Le Corbusier. Como antropólogos, estudiosos de la conducta humana en sociedad, sabemos que la configuración del espacio permite ciertos comportamientos e inhibe otros. Es una experiencia que conocemos todos: por ejemplo, en una grande vía del centro de una ciudad extranjera sacamos la cámara para hacer fotos, en un barrio degradado de periferia este mismo gesto lo pensaríamos dos veces antes de hacerlo. Algunos espacios son concebidos como más seguros, otros como más inseguros.

El poder juega un papel fundamental en esta configuración y planificación del espacio. Reprimir una manifestación en una ciudad con amplias calles ordenadas es mucho más fácil que por los callejones de la ciudad vieja o por unos caminos de montaña. El diseño del espacio es uno de los instrumentos de los cuales la política hace uso. El espacio no es sólo una herramienta de control, sino que es también generador de beneficios. Cuando hablamos de grandes proyectos (trenes de alta velocidad, autopistas), de grandes eventos (Expo de Milán, mundiales de fútbol en Río), estamos hablando de rediseñar el espacio de una manera que genere un beneficio económico. O, a escala más pequeña, cuando hablamos de regeneración de un barrio, estamos hablando de lo mismo: rediseñar el espacio de una manera que genere ingresos. Estamos hablando de negocios para el sector inmobiliario con el apoyo de los poderes públicos. Y, consecuentemente, de una forma de violencia indirecta: la expulsión de los habitantes con bajo poder de compra y el ingreso de otros, por decirlo así, mas “pijos”, que producen más, consumen más, etc. Este proceso de expulsión de vecinos pobres de los barrios en nombre de la “regeneración” es conocido como “gentrificación”. Hasta aquí tenemos dos usos que el poder hace del espacio: como herramienta de control (orden, limpieza), y como herramienta para el beneficio (grandes proyectos, grandes eventos, regeneración de los barrios). En Val Susa se ha planteado la hipótesis de que se está dando un proceso similar a la gentrificación: expulsión de los habitantes tradicionales, los cuales deciden dejar un territorio contaminado y cada vez más invivible. Y de hecho el valor de metro cuadrado de las casas en los últimos años va bajando. En este caso, sin embargo, la fuente de beneficios no reside en la futura entrada en el valle de un grupo de habitantes más adinerados, sino en la obra en sí, en la realización del gran proyecto (en este sentido no se puede hablar de gentrificación, estamos en presencia de un nuevo tipo de proceso). Todos estos procesos, de regeneración e implementación de grandes proyectos “estratégicos”, son fuentes de conflictos sociales. Son productos de la misma lógica que es la de la apropiación privada de recursos comunes, que es la lógica del mercado en la época neoliberal, y se desarrolla según elementos idénticos. Uno de estos elementos es la planificación.

La planificación es una de las formas de producción del espacio, la forma dirigida “top-down”, desde arriba hacia abajo. Es la imposición del espacio concebido sobre el espacio vivido por las poblaciones. El espacio vivido es el espacio de cada día, de los intercambios, las relaciones, las estrategias de supervivencia (incluidas las micro-delictivas), las apropiaciones incluso insolentes del espacio, en momentos de convivencia o de manifestación. El espacio concebido es el valle atravesado por el TAV, por los flujos de mercaderías que se desearían ver circular internacionalmente; es la ciudad limpia, ordenada y dócil, la de las cientos de personas que se mueven entre casa y trabajo y, en sus momentos libres, en los locales de ocio y consumo. La intensificación, exasperación del conflicto, cuando la contraposición entre espacio concebido y espacio vivido es demasiado fuerte e irreconciliable, puede llevar a formas de gestión del conflicto cada vez más represivas, hasta llegar a formas de militarización del espacio y de la vida cotidiana.  De hecho en Val Susa, o en Genova en 2011, o en muchos otros contextos, la situación que se puede observar es la de un conflicto militar de media o baja intensidad. En Val Susa este conflicto es visible ya desde hace años, con diferentes intensidades según los diferentes momentos. El proceso de militarización, en Val Susa como en otros sitios, no constituye un salto de calidad sino que se contextualiza en un continuum de transformaciones – políticas, culturales, económicas – por lo que me parece más adecuado concebir la militarización como uno de los eslabones que constituyen la escalada en la gestión del conflicto. Según el geógrafo británico Stephen Graham, la militarización ya es parte de nuestra vida y del paisaje cotidiano lo conforma. Estamos sumergidos en las tecnologías del control ubicuo (muchas de las cuales son productos de la investigación militar, del Departamento de Defensa Americano, luego trasladadas a la vida civil).

Nuestra vida diaria se desarrolla en buena medida a través de tecnologías de este tipo, en un contexto cultural donde el discurso sobre la seguridad tiene cada vez más resonancia.  Se calcula que el 80% del presupuesto de investigación del gobierno estadounidense de los últimos años ha sido destinado a la investigación militar: cuando hablamos de violencia de Estado tenemos que pensar en esto también. Tecnologías de uso común como internet, realidad virtual, jet travel, televisiones de circuito cerrado, control remoto (mandos a distancia), microondas, radar, posicionamiento global (GPS), network informáticos, vigilancia satelital, containerización y logística – sin las cuales actualmente nuestra vida sería radicalmente diferente – son todas tecnologías creadas en la última mitad del siglo XX, muchas en el contexto de la Guerra Fría, como parte de la elaboración de un sistema de control. Nada raro, entonces, si esta militarización se hace más explícita y evidente en determinados lugares, especialmente los más sensibles, los considerados de interés estratégico. Esto quiere decir que todos tenemos experiencia sobre la militarización, sólo que esta experiencia se presenta en la vida civil en formas sutiles y difícilmente reconocibles, para luego “explotar” en contextos más estratégicos. Las tecnologías de la vigilancia, la comunicación y el control se desdibujan en manera cada vez más ubicua, cotidiana, omnipresente, en la sociedad civil. Es así como en un contexto de crisis, uno de los pocos sectores en constante crecimiento – se puede hablar de un verdadero boom – es el complejo industrial convergente que incluye seguridad, vigilancia, tecnología militar, cárceles privadas y dispositivos de entretenimiento electrónico.

El resultado de todo esto es la cultura en la cual vivimos sumergidos, que se puede definir en términos de una verdadera Cultura de la Guerra, o Cultura del Miedo. Sus características principales son tres: el discurso sobre la seguridad (seguridad presentada como un bien de primera necesidad, una necesidad fundamental para la vida de las ciudades – aún antes que la justicia social); el pensamiento maniqueo (la división entre blanco y negro, buenos y malos, “conmigo o contra mí”), y la venta del miedo (boom del complejo industrial seguridad-militar). La Cultura de la Guerra en el actual panorama económico neoliberal tiene por lo tanto características muy claras: es decir que la Cultura de la Guerra, el miedo y la inseguridad se transforma en un negocio para muchos sectores de la industria y los servicios. Tenemos, por lo tanto, dos grandes sectores generadores de ganancias en el actual panorama neoliberal: el espacio, la mercantilización del espacio y de los recursos comunes (para decirlo de manera muy aproximativa, la industria del cemento) por un lado, y la industria militar, el complejo seguridad-militar por otro. La militarización de la vida cotidiana y la mercantilización del espacio se constituyen como procesos paralelos en un contexto de acumulación neoliberal, proceso que puede llegar a ser visible contemporáneamente, de manera muy clara, en el contexto de Val Susa, sobre todo si, como es el caso, el conflicto social creado por la apropiación privada del espacio colectivo es tan grande que la única manera para conquistar este espacio es militarmente. Por lo tanto, no tenemos que caer en esta trampa ideológica, en esta ideología de la seguridad que nos quieren vender. No tenemos que luchar para un Estado más seguro. No es más seguridad lo que necesitamos, sino más justicia social.

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Arquitectura, Política

Violència urbanística, exclusió i desacataments. Reflexions des d’allò urbà

Per OACU

Del 7 al 10 de novembre de 2012, s’han celebrat a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona les 1es Jornades Internacionals d’Antropologia del Conflicte Urbà. Aquestes jornades, organitzades per l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), el Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social (GRECS) i el Grup de Treball Etnografia dels Espais Públics (GTEEP-ICA), van tenir un gran èxit gràcies a la col·laboració i el suport de l’Institut Català d’Antropologia (ICA), la Universitat de Barcelona (UB) i l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC). La gran varietat de punts de vista, debats i enfocaments analítics cap a l’estudi de la ciutat, han confluït en la presentació de més de 40 ponències amb un contingut molt rellevant. Entre elles, em decidit seleccionar les més representatives i unir-les en dos dossiers, el primer dels quals ha estat finalment publicat durant l’hivern passat al número 18(2) de Quaderns-e. En aquesta ocasió, volem presentar un segon dossier d’Antropologia del Conflicte Urbà dedicat a les “lluites per la ciutat”, on tornem a comparar, inventariar i analitzar, a través de diverses aproximacions metodològiques, aquells fenòmens que produeixen, alimenten i desemboquen en els més recents conflictes urbans a la ciutat contemporània.

Can Vies a Sants, Fabra i Coats a Sant Andreu o la Flor de Maig al Poblenou són només alguns exemples recents, tots ells a Barcelona, que evidencien l’existència inapel·lable del conflicte com a element constitutiu d’allò urbà. No obstant això, no es tracta únicament d’una qüestió catalana, ni exclusiva de l’Estat espanyol. Tenim aquí els exemples de diverses ciutats de Brasil, en el marc de la celebració del Mundial de Futbol de 2014 i les Olimpíades de Rio de Janeiro en 2016, o, una mica més a prop, els fets esdevinguts al Parc TaksimGezi a Istanbul, Turquia, el juny de 2013. El carrer es presenta així com un gran teatre on es manifesten, s’escenifiquen, les friccions existents entre les diferents concepcions de la societat que contemplen les classes socials. D’altra banda, no deixa de ser curiós com, des de l’acadèmia, però també des d’altres esferes, com la política o l’economia (potser no són la mateixa cosa?), el concepte de classe social ha tornat a gaudir d’un relatiu protagonisme en els últims anys. Sembla com si, després d’un llarg somni, ens haguéssim despertat i, com deia el conte de Monterroso, el dinosaure hagués seguit estant aquí. No obstant això, les classes socials no han reaparegut, sinó que mai han marxat. Es trobaven ocultes després de l’opacitat de la societat de consum on ens havia conduït el neoliberalisme.

Autors com David Harvey ja feia anys que assenyalaven que la pèrdua de poder adquisitiu que havien sofert les classes populars amb les transformacions sofertes amb el sistema capitalista mundial a mitjans dels anys 70, és a dir, amb el pas d’una economia fordista i keynesiana a una altra postfordista i neoliberal, era compensada per un major accés al crèdit i al consum. Aquesta millor qualitat de vida, després de la qual no s’amagava més que una major capacitat de compra, no es devia, com durant els 30 famosos Golden Years del capitalisme keynesià, a un pacte entre el capital i el treball, sinó, més aviat, a la victòria clara i indiscutible del primer sobre el segon. És just en aquest moment que el carrer, i les classes socials, tornen a aparèixer com a protagonistes d’aquesta història, doncs en ella es reflecteixen, millor que en cap lloc, les contradiccions de classe i la lluita entre les mateixes. Seguint aquestes premisses, Marc Dalmau obre aquest segon dossier interrogant-se sobre les conseqüències del desenvolupament urbanístic d’una zona perifèrica del sud de la ciutat de Barcelona centrant el seu estudi de cas en Can Batlló, un antic polígon industrial en reconversió. L’arribada de la “crisi econòmica” va postergar eternament l’aplicació del pla urbanístic previst per a la zona, amenaçant amb l’abandonament del recinte i la degradació de l’entorn circumdant. El 2011, amb la intervenció crucial del teixit social del barri i la seva entrada al polígon, es va aconseguir subvertir els efectes de la degradació planificada, desenvolupant noves formes de producció de l’espai públic i la generació d’un nou tipus d’equipament públic i comunitari.

Seguidament, Tiphaine Duriez analitza l’impacte dels processos de desplaçament forçat en els Alts de Cazucá, en Soacha (Colòmbia). Sense perdre de vista la complexitat del tema tractat, l’autora considera el conflicte armat a Colòmbia com una lluita multiforme, que produeix conseqüències considerables sobre diferents aspectes de la vida social. L’article es centra, en particular, en les manifestacions urbanes que els desplaçaments forçats interns tendeixen a assumir a les metròpolis colombianes. Els dispositius de repressió i les lògiques de control que (re)produeixen aquest fenomen al context urbà, revelen que el desplaçament forçat és el resultat d’una mena de “violència urbana” que marca la inscripció del conflicte armat intern a les ciutats. En la mateixa línia relacionada amb la temàtica de la violència, Luís Fernandes proposa un exercici conceptual entorn d’allò que designem en terminis d’ “exclusió social”. A partir de la noció de “violència estructural” i “violència quotidiana”, l’autor explora diferents modalitats urbanes de producció de l’acció política i dels dispositius de control social analitzant les accions policials desplegades en “zones problemàtiques”, així com les operacions de demolició dels anomenats “barris de les drogues”. Aquests dos nivells d’expressió de la violència es relacionen mitjançant el concepte d’exclusió social, evidenciant la victimització col·lectiva i el sofriment social com a dimensions de l’estatut d’exclòs.

Des d’una perspectiva molt semblant, Cecilia Vergnano analitza un episodi d’agressió violenta contra un grup de famílies rom procedents de Romania i informalment assentades en una zona en desús d’un barri perifèric de Torí, a Itàlia. L’article s’emmarca en una recerca etnogràfica sobre la construcció de discursos i pràctiques racialitzadores a través del camp mediàtic, polític i institucional. A partir de les dades empíriques obtingudes, l’autora analitza les estratègies de legitimació de tals pràctiques intentant cercar una resposta a una pregunta fonamental: què passa quan la lluita per la ciutat es transforma en el fenomen banalment conegut com a “guerra entre pobres”? Completa aquest dossier l’article de Christina Grammatikopoulou, que explora el paper d’Internet en el desenvolupament dels moviments de protesta i la idea de la pirateria com una pràctica subversiva ideològica i cultural. Partint de les protestes globals que s’han apropiat de l’espai públic des de 2011, l’autora estudia com aquestes es relacionen entre si i com s’emmarquen dins de la cultura i la política de l’era de la informació. L’article es centra, en particular, en les pràctiques de l’hacking com a acte polític i cultural, i analitza com els moviments de protesta analitzats s’expressen en obres d’art participatives (hacktivisme) que fomenten encara més l’esperit revolucionari.

Un especial agraïment va dirigit a Cecilia Vergnano, José Mansilla, Marc Morell, Ivan Murray, Óscar Salguero, Marta Venceslao, Isaac Marrero, Marco Aparicio, Dani Malet, Miquel Fernández, Marco Luca Stanchieri, Giuseppe Aricó i tots els companys i companyes de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), que amb el seu suport han fet possible la publicació d’aquest dossier. Com és habitual, tanquem aquest editorial agraint sincerament la col·laboració de totes i tots els que amb el vostre suport, els vostres articles, les vostres avaluacions, els vostres suggeriments i la vostra lectura, feu possible l’existència de la revista i us continuem animant a participar en aquest espai obert de debat de l’Antropologia a Catalunya.

 

Editorial del Dossier “Antropologia del Conflicte Urbà, Vol. II”

OBSERVATORI D’ANTROPOLOGIA DEL CONFLICTE URBÀ, (2014), “Violència urbanística, exclusió i desacataments. Reflexions des d’allò urbà”, Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia, 19 (1), Barcelona: ICA, pp. 140-142. [ISSN 169-8298].

Pots descarregar la totalitat del document aquí

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Arquitectura, Política