Archivo diario: julio 28, 2014

Bon Pastor: una ciutat horitzontal en curs de demolició*

Font: Cartell de 2007 en defensa de les cases  barates de Bon Pastor

Font: Cartell de 2007 en defensa de les cases
barates de Bon Pastor

Per Stefano Portelli (OACU)/Repensar Bon Pastor/Perifèries Urbanes

Aquest juny fa deu anys d’ençà que el nostre grup d’investigació va implicar-se en el conflicte de les cases barates del Bon Pastor. Deu anys havia de durar la “remodelació” del barri, és a dir, l’enderroc de les 784 cases barates, i la seva substitució amb 1000 pisos d’obra nova: un temps no massa llarg per la història urbanística d’una ciutat, però infinit per la vida d’una persona. Durant aquests deu anys vam veure clarament com les obres, la runa, els conflictes i l’abandonament van representar elements d’un mobbing col·lectiu que va reforçar encara més el poder de les administracions sobre aquesta zona de la perifèria. Com ens assenyalen autors recents que estudien les ciutats, renovar un barri no implica tenir-ne cura; al contrari, les dues polítiques es reforcen una amb l’altra, amb l’objectiu d’imposar decisions impopulars a la població.

Històricament, Bon Pastor va sofrir un desamparment institucional crònic. Però els habitants van reaccionar posant en marxa estratègies de reivindicació col·lectiva del territori, convertint un barri que semblava un camp de concentració, en una zona generalment agradable i ben cuidada, on una “gran família” de veïnes i veïns usava places i carrers com a llocs de trobada i socialització. Tot això va bescanviar-se per uns somnis de modernitat i progrés, que el mateix Ajuntament, que fins llavors havia promogut l’abandonament del barri va presentar com l’única possibilitat. Naturalment, per moltes persones aquest canvi urbanístic va ser un benefici; sens dubte entre aquests afavorits hi són tots aquells que no van comprometre’s mai en la autoreparació i manteniment dels habitatges, mentre que, entre els perjudicats, trobem els centenars de famílies que durant dècades van treballar per millorar l’espai del barri i de les seves cases, amb esforços i inversions econòmiques. Una vegada més, una actuació municipal premia als ciutadans més apàtics, transmetent el missatge que autoorganitzar-se és inútil i danyí, i que tot s’ha de delegar a les autoritats corresponents. Un missatge que malauradament recorda la criminalització del pensament i de l’acció individual dels anys de la dictadura, com les demolicions recorden els bombardejos de 1938, etc.

Creuant el barri avui dia, sorgeix la pregunta: com és possible? No només el Pla no s’ha dut a terme, sinó que el barri ha quedat dividit en dos. Divide et impera, deien els antics. Per un costat hi ha una zona de noves edificacions, a la qual han accedit, amb dificultats econòmiques inesperades i algun desnonament forçós, només una part dels habitants de les antigues cases; per l’altra, unes 300 cases barates encara en peu, però esponjades, abandonades i segregades per tanques i barreres, on una població necessitada segueix vivint entre les runes, de forma encara més dramàtica que durant els 85 anys de vida del barri. Algunes persones encara intenten cuidar els espais i arreglar els habitatges, com sempre havien fet; però molts més s’han resignat a viure en un paisatge de desolació que serà el seu hàbitat encara per molt de temps. Altres directament van deixar el barri, acceptant míseres compensacions. Per no parlar del paisatge humà, destrossat per deu anys d’un conflicte esgotador, que va enfrontar amics, familiars i veïns “de tota la vida”, gràcies al poder disgregador del somni de la propietat privada. Fins i tot, la salut de molts veïns i veïnes ha resultat perjudicada després d’aquests deu anys.

Que s’hi pot fer ara? Els arquitectes, antropòlegs, urbanistes i historiadors que vam formar el grup Repensar Bonpastor, vam aplegar idees alternatives pel futur del barri, imaginant-ne una remodelació més sostenible ecològicament i econòmicament més respectuosa amb la memòria històrica i el patrimoni social material i immaterial de les cases barates. La crisi va contribuir a rehabilitar idees que en temps de prosperitat es consideraven nostàlgiques, com la del valor social que té l’autogestió com a forma de defensa dels territoris contra les adversitats, les retallades i altres horrors del neoliberalisme.

Potser és el moment d’aturar la màquina i veure si encara es pot salvar alguna cosa del que va ser un paisatge urbà altament simbòlic: un monument viu a la capacitat dels sectors més perifèrics de la població de Barcelona de conviure i superar les diferències, a través del treball autogestionat en la rehabilitació dels espais individuals i col·lectius, de les festes de Sant Joan amb fogueres en cada cantonada, al voltant de les quals els veïns feien “borrón y cuenta nueva” de conflictes i incomprensions quotidianes. Una “ciutat horitzontal”, condemnada a la demolició i a l’oblit, i que en canvi hauria de prendre’s com a model de l’urbanisme popular i autogestionat que volem, i que defensem com l’única possibilitat d’enfrontar-nos als atacs neoliberalistes contra la cosa comuna.

Més informació: La ciutat horitzontal. Lluita social i memòria col·lectiva als marges de Barcelona (Revista d’Etnologia de Catalunya)

*Aquest article va ser descartat per la revista Carrer, de la FAVB, al seu nombre 133.

1 comentario

Archivado bajo Uncategorized