Fiscalització de l’espai públic

Article escrit per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al diar Regio7.

Si bé Catalunya és dels pocs països d’Europa en què un dels múltiples afloraments del feixisme dels anys trenta és esclafat en 24 hores, del 18 al 20 de juliol del 1936, la derrota que s’acaba produint el 1939 comporta una transformació absoluta de la societat vençuda. Quant a la legislació que vigia fins aleshores, els àmbits relacionats amb el control de l’espai públic són objecte d’una atenció específica que aprofundeix clarament els paràmetres repressors sobre la base dels quals es jutjaran, d’ençà d’aleshores, els usos del carrer.

Aquest procés s’efectua, d’entrada, mitjançant la promulgació de normatives excepcionals, com ara l’Ordre Circular de 20 de juliol de 1939, la qual conduïa als tribunals militars qualsevol expressió pública de desafecte envers el bàndol guanyador a la Guerra Civil. Posteriorment, el Codi de Justícia Militar del 1945, que permetia aplicar la jurisdicció militar a civils, va perllongar aquesta disposició fins les acaballes del franquisme, a través sobretot de l’anomenat Juzgado Militar Especial de Espionaje y Otras Actividades. L’aplicació de decrets especials les dècades següents no farà sinó  empaitar en termes veritablement obsessius el dret d’usar el carrer per expressar-hi qualsevol cosa que no fos una adhesió sense fissures a la dictadura. Un cas especial fou La Ley de Orden Público del 1959. Totes aquestes legislacions especials, van ser aplicades, a més de per la militar, per una jurisdicció penal especial anomenada Juzgado y Tribunal de Orden Público, creat el desembre de 1963.

A la pràctica, l’aplicació de la legislació franquista, la preocupació per mantenir una vigilància totalitària sobre l’espai públic es va traduir en dos tipus singulars d’actuació a càrrec de les forces de seguretat, la finalitat de les quals era garantir el descongestionament automàtic i expeditiu de tot trànsit anòmal no autoritzat. Aquestes formes de desembossament, derivades d’una fòbia als condensaments humans com a font potencial de perill polític –«¡no formen grupos!»–, es traduïen en sengles ordres verbals que la policia solia repetir amb finalitats dissuasives i abans d’un immediat recurs a la violència. En tots dos casos venia a explicitar-se com la xarxa viària podia ser pensada en termes hidrostàtics. La primera era l’ordre «¡circulen!», que indicava la prohibició de fer reunions que obturessin o espesseïssin el trànsit. La segona era el mandat «¡disuélvanse!», amb què es feia palesa la convicció que tota tendència a l’engrutament que un cabal urbà experimentés mancat de control havia de ser corregida per mitjà d’una intervenció desintegradora del grumoll detectat. A tall d’anècdota significativa d’aquesta obsessió per evitar coàguls que entorpissin el que havia de ser un espai públic totalment fluid, sense obstruccions que poguessin donar peu a una alteració de l’ordre, tenim les declaracions d’un policia local de Manresa, Antoni Martos, fetes en aquest mateix diari el passat 11 d’abril del 2007:  “La primera vegada que es van fer castells a la plaça de l’Ajuntament, vaig anar a treure la gent que hi havia al voltant. Jo cridava: fuera de aquí, fuera de aquí. Llavors un de la colla em va dir que eren els que feien la pinya. Vaig marxar avergonyit”. En més d’una oportunitat, tanmateix, la ciutadania va trobar els mitjans per vèncer la prohibició fulminant d’ocupar l’espai públic, i fer pinya per a finalitats no autoritzades.