Justícia i bruixeria

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al DiariRegió7

La quotidianitat de la societat catalana sota el franquisme es trobava sobre manera controlada pels mecanismes de vigilància policíaca i sotmesa a una fiscalització política i ideològica extrema. En aquest context, la condició permanentment controlada dels militants clandestins equival a aquella figura tant central per a la microsociologia d’Ervin Goffman que és l’estigmatitzat. Davant del que sentim que percep cada font potencial de malestar originada en la interacció, que sap que també nosaltres ho percebem i inclús que sabem que ell ho sap. Aflorant, doncs, les condicions per a l’etern retorn de la consideració mútua, que la psicologia social de Mead ens ensenya com començar però no com acabar. Quan aquesta informació vetllada sobre qui s’és fa referència a la pertinença –també real o assignada– a alguna associació a què una majoria social o un govern determinat considera extremament perillosa, es tracta llavors de societats secretes, i les organitzacions antifranquistes en aquest sentit ho eren. Recurrentment se’ls atribuïen plans pèrfids, acusats de ser els culpables de les desgràcies que afectaven o que podrien afectar l’ordre habitual establert de la societat, en tot moment hi havia el convenciment que l’expulsió, l’enclaustrament, la desactivació o àdhuc l’eliminació física de l’organització clandestina comportaria una millora en les condicions de la realitat. És per això que es considerava fonamental i urgent la detecció i el càstig de les persones acusades d’adhesió a aquestes organitzacions reputadament perverses.

En termes general, els mecanismes d’estigmatització que han conegut les societats europees com mostrava Gonzalez Echeverría, són parents d’aquells altres que es registren a nombroses societats exòtiques, quasi sempre sota la forma d’acusacions de bruixeria. Es tracta d’un mecanisme judiciari i punitiu segons el qual les malaurances que afecten un individu o una família poden ser conseqüència de l’actuació maligna d’un bruixot o una bruixa. En aquest cas, el grup es presta a la recerca del culpable, que –si més no en la tradició antibruixística europea– sol ser identificat amb aquell o aquells que prèviament havien demostrat conductes anòmales o censurables. El denunciat és condemnat i sovint castigat amb l’exili o la mort, a partir de delacions o tan sols de la seva reputació, l’absència de proves no significa pas un obstacle per a l’acció punitiva de la comunitat, de fet la inexistència d’indicis sol ser una prova més en contra de l’acusat, car els bruixots poden desplegar la seva astúcia per ocultar-les o fer-les desaparèixer. Es tracta, en definitiva, d’una modalitat del boc emissari o expiatori.

Aquest principi de causalitat basat en la culpabilització d’algú que d’alguna manera ja era considerat abans com a indesitjable, va expressar-se en la història europea a través dels atacs contra certes minories a què s’atribuïa una activitat conspiradora per alterar o destruir l’ordre de la societat o senzillament per fer el mal. Aquesta recurrència amb què s’ha manifestat al llarg de segles la idea fixa de delatar i castigar individus o organitzacions perverses ha permès parlar de l’europea com una autèntica “societat persecutòria”, com titulava Henri Moore una les seves obres, i la seva història com una “història policíaca”, de la ma ara de Leon Poliakov.

Certament la història del món occidental ha estat en gran mesura una història de les persecucions contra minories considerades abjectes, la supressió de les quals es percep en un moment donat com a urgent amb vista a salvar la societat. És clar, que podríem trobar persecucions contra grups o individus dissidents en totes les societats i en totes les èpoques, però també ho és que, després d’un període de relativa indiferència davant la pluralitat cultural, religiosa i sexual al llarg de tota l’alta edat mitjana, s’inicia a partir del segle XII una virulenta hostilitat contra tot allò que s’apartés dels canons hegemònics. Aquesta intensificació de la intolerància no pot ser desvinculada de l’aparició d’Estats fortament corporatius, preocupats obsessivament per la uniformització política i cultural que haurien de fer possible la centralització del poder polític. El resultat d’aquest canvi que les institucions tant religioses com seculars van experimentar envers l’homogeneïtat van ser, a partir de l’assumpció del Vaticà de la teoria de la doble veritat –una veritat per al cel, una altra veritat per a la terra–, les primeres croades contra heretges i infidels, el sorgiment de la Inquisició, la imposició de la pena de foc –obscur eufemisme per a la incineració d’humans–, l’expulsió dels jueus de moltes regions i els primers progroms antisemites, la persecució contra la bruixeria i un rebuig creixent contra els practicants homosexuals. Des d’aleshores, la llista d’associacions malignes veritables o fantàstiques que han estat empaitades i els seus membres perseguits no ha fet sinó créixer.

No cal dir que la història recent de l’Estat espanyol ha estat un exemple ben representatiu d’aquesta preocupació a l’hora d’assenyalar la presència activa d’aquestes societats satanitzades. De banda de col·lectius humans àmpliament repudiats arreu –per exemple gitanos o jueus–, la història d’Espanya recull casos específics de pobles maleïts, com ara agotes, vaqueiros, xuetes, maragats, quinquis, mercheros… O dels anarquistes i els espiritistes al XIX, i més recentment coneixem l’exemple de la maçoneria i fins i tot de l’església catòlica, ella mateixa i els seus membres víctimes, en certs períodes, d’un tipus idèntic d’avorriment i persecució que tant havien fet per desfermar contra altres. El cas dels comunistes ha estat inqüestionablement proverbial, en el cas espanyol a partir de la Guerra Freda. També ho ha estat contemporàniament, el dels anarquistes –just uns mesos abans de l’incendi encara no aclarit de l’Scala, l’aleshores ministre espanyol de l’interior Martín Villa advertia que “en Cataluña existe un peligroso movimiento anarquista que es necesario derrotar ”–, o el dels independentistes pocs mesos abans de l’esdeveniment dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992.

Al llarg del mandat de Franco, mai no és deixar d’insistir en l’amenaça activada permanentment d’aquelles organitzacions i ideologies que havien estat derrotades a la guerra de 1936-1939. L’activitat d’aquests grups mostrats emfàticament com a perillosos era perseguida amb fermesa i d’una manera obsessiva per les autoritats. Així, s’animava la població en general a delatar els signes de la seva presència. Militar contra Franco i el seu regim, formar part d’una organització secreta, era idèntic a actuar al servei d’una potència maligna que havia de ser exorcitzada urgentment de la vida social.

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política

Una respuesta a “Justícia i bruixeria

  1. Pingback: Justicia y brujeria (CAT)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s