El secret i la societat secreta

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“El secret vivia amb tu, ni la teva família sabia que tu militaves. Recordo el meu pare que deia: -estos niños nos van a meter en un lio-, i me mare deia: -bueno, si no nos meten ellos quien nos va a meter-.”

Aquestes paraules ens les oferia una militant d’una organització clandestina antifranquista a la comarca, a la segona meitat dels anys seixanta. Aquesta dona ens recordava però, que el secret no havia estat només un recurs per a les organitzacions polítiques que exercien des de la clandestinitat. Com a treballadora de la Fàbrica Nova de Manresa, fàbrica que va viure de les primeres vagues generals amb la dictadura el 1946, i que comportà la visita urgent del dictador a la ciutat, ens detallava com les dones que hi treballaven es nodrien d’un llenguatge secret amb el que s’explicaven pel·lícules, alhora que n’inventaven d’altres de noves. Un llenguatge que serví també per a dur a terme de manera espontània i organitzada, sense que això suposi una contradicció, les moltes accions de protesta que es protagonitzaren dins d’una fàbrica, val a dir que com tantes d’altres del ram, on munions de dones sumides en el ressò dels telers desenvoluparen llenguatges propis, que s’estenien i diversificaven al llarg de les sales i els passadissos, refugiant-se en el moviment de la filadora o les cantonades del batan on s’obria i netejava el coto, podent anticipar en el moment més inesperat qualsevol incidència, imprevist o contingència fortuïta. Cops d’ull, gestualitats mimetitzades amb el moviment propi de l’activitat, alertaven i transcorrien de teler en teler recorren llargues distàncies abans de produir-se l’esdeveniment. L’arribada d’un inspector podia ser resolta en qüestió de segons, abans que aquest travesses el pati de la fàbrica, permeten que les més jovenetes s’amaguessin de la seva mirada, amb la complicitat del director de la fàbrica i els seus seguidors, quins patirien a la seva vegada aquesta complexa xarxa de comunicació disposada a ser reactivada en qualsevol moment.

Certament, aquestes dones formaven societat entre si, i com en el cas de les organitzacions polítiques clandestines, el vincle fonamental no era altre que la confiança mútua entre els seus membres. Aquesta, per unes i altres, s’expressava mitjançant rituals executats d’amagat i en amagatalls, intercanvi en públic de signes de reconeixement específics, destinats sempre a reforçar al petit grup davant el gran grup, sempre conscient que la seva millor arma no és l’atac, sinó l’astúcia. Concreció, al capdavall, del que Max Weber anomenava “l’avantatge del petit número”, és a dir “la possibilitat que tenen els membres d’una petita minoria de posar-se d’acord ràpidament”.

A ambdues formes d’organització, tant a la fàbrica sense una estructura estatutària, com a les organitzacions clandestines antifranquistes, reconegudes a la posteritat sovint en detriment de les primeres, se’ls pot aplicar la tipificació extreta de les ciències socials de “societats secretes”, per referir-nos a aquelles formes d’organització social, universalment trobades, la supervivència de les quals depèn de la seva ocultació. Millor es correspondria la noció que encunyà Marcel Mauss de “societats de complot”, homologables a les societats secretes en general, però que són “secretes pel seu funcionament, però no per la seva funció”, en la mesura que la seva activitat sempre va ser en un grau o un altre pública, la minoria lucida impacient de les majories socials.

Les seves, varen ser unes realitats “proxèmiques”, quina matèria foren les vivències, les corrents d’experiència. És a dir, que es nodrien del colze a colze, donar-se calor, fer xivarri, parlar en veu baixa però provocant un murmuri, en definitiva, suar plegats. Precisament, tot allò a que Michel Maffesoli anomenà centralitat subterrània, que no és altra cosa que el substrat mateix de l’existència, on s’exerceix el domini de la sociabilitat, en allò secret, en allò pròxim, en allò insignificant.  El depòsit del qual ens recorda al “phylum” de Lacarriére, que també podíem trobar en H. Miller a “El coloso de Marussi”, en que es dona comptes de l’estreta relació existent entre l’arborescència –malgrat ser mineral- de la naturalesa i l’explosió de la vida.

Una convicció aquesta que es correspondria amb la capacitat que autors com Gabriel Tarde –ja a finals del segle XIX.– apreciaven en els petits grups hiperactius de difondre idees i iniciatives de forma aparentment marginal, fins i tot, com en el nostre cas, sota tota mena d’assetjaments o prohibicions, amb una eficàcia que mai assolirien emprant els grans mitjans de comunicació de masses. Els teòrics del caos no han fet sinó donar-li la raó a aquesta mena de percepcions, sensibles davant la capacitat transformadora de moviments inicialment molt petits provinents del subsòl o les perifèries socials. Una força aquesta, agregativa i abstracta, que se’ns apareixeria amb Maurice Halbwachs com a memòria col·lectiva, o també societat silenciosa. Recordant-nos aquelles estrelles que, per densificació vertiginosa, moren per donar lloc a un nou espai-temps. La densitat molecular del forat negre, és aquí densitat per sociabilitat. És la lògica de la canilla, de la manada ens dirà Elias Canetti, hordes de reduït nombre, que vaguen en petites gossades.

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política

Una respuesta a “El secret i la societat secreta

  1. Pingback: El secreto y la sociedad secreta (CAT

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s