Archivo mensual: enero 2015

El fum del secret

Font: Christian Viu (spanish.china.org.cn)

Font: Christian Viu (spanish.china.org.cn)

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“Manteníem en secret la relació que ens unia, però l’única cosa que ens unia era el secret de l’organització. El que ens unia era aquest halo: el fum del secret.”  J. Navarro – “El humo del secreto

Per als i les militants clandestins antifranquistes, conèixer el secret i compartir el risc d’estar-ne al corrent era justament el que distingia l’iniciat de la resta i feia d’ells part d’un grup ultraselecte d’elegits, més preclars, però també més agosarats i valents que la resta. Vet aquí la virtut de tota iniciació, que –com senyala Pierre Bourdieu en relació a aquells que protagonitzen un ritu de pas i els que no el protagonitzen i no el protagonitzaran mai– marca una frontera clara entre els que han estat considerats com mereixedors de la recepció del secret i els que no ho han estat i no ho estaran mai. En efecte, com escriu Fernando Giobellina en relació al paper social del secret i l’eventual etnografia que assumiria el seu estudi, “el secret és un mecanisme social de segregació destinat a la conformació, manteniment i hegemonia d’un segment de la societat”, encara que aquest segment tingui una existència sols larvada, a l’aguait del seu moment, autoconstituint-se en avantguarda d’“allò que vindrà”. D’aquesta manera, l’èmfasi en el secret a partir de la seva funcionalitat ens permet destacar, tal i com fa Jean Jamin a “Les lois du silence”, com l’important no és tant l’adquisició d’un determinat saber, sinó l’afirmació de la seva possessió, el dret autoarrogat a la seva utilització, tot el que continua donant-li la raó al text clàssic de Simmel, quan afirma que la importància del secret no rau en allò que oculta, sinó en allò que està proclamant, encara que sigui –com en el nostre cas– en veu baixa o en silenci, que és la pertinença a una classe o a l’assumpció d’un estatut.

“Ho sé; però no t’ho dic”. Aquesta premissa, reproduïda en clau transcendent o banal, aquí i ara i en d’altres llocs i moments, és el que ens permet parlar d’una ideologia iniciàtica. D’aquí que l’important no sigui tant el que el secret oculta, sinó el que el secret fa, que és establir una forma relacional específica. Podríem dir que de des de l’anàlisi lingüística, el secret no requeriria una semàntica, sinó una pragmàtica. No interessa entendre tant què diu –o millor dit, què no diu– el no-enunciant del secret, com la forma com ho enuncia o, millor dit, com el calla i sols el transmet a certes persones, en certs contextos de comunicació, establint d’aquesta forma una jerarquia entre iniciats i no iniciats, i en el si mateix del grup d’iniciats, en la mesura que tots ells posseeixen dosis diferenciables de secret i capacitats i drets també diferents a l’hora de transmetre’ls. D’aquesta manera, els grups que exercien l’oposició clandestina contra el regim franquista transcendien així la seva contingència històrica i s’instauraven i feien pròpia una lògica coneguda i contrastable en altres moments i en altres societats.

Que el secret, la seva possessió i els seus diferents nivells d’accessibilitat impliquen un acte segregador és una apreciació que resulta de la mateixa naturalesa del terme. “Secretés allò que se secreta, és a dir que se segrega, que se separa. D’ací el terme “secreció” que vol dir “segregació”, del que es deriva que secretar sigui el mateix que separa, posa a part.     En la incorporació a una organització clandestina, a la que recordant el títol d’una pel·lícula de Jean-Pierre Melville sobre la resistència antinazi a França titulava “exercit de les ombres”, hi juguen factors ideològics, sens dubte, però mai sabrem quin va ser el pes precís d’una inclinació envers la vida oculta i paral·lela, la doble vida d’aquells que se saben conjurats en una tasca superior i perillosa, farcida de secrets que no poden ser compartits, aquella fascinació que implica situar-se un mateix en al si d’una organització que té a les seves mans el desbancament del present en nom d’un futur completament distint.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido

MEMÒRIA DE BARRI. Les lluites veïnals a Barcelona sota el franquisme (23/01/2015)

a_memoria_barris

Pots descarregar el cartell en format pdf aquí

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Memòria, olvido

La vida en Venus: Efectos colaterales de una fantasmagórica regeneración urbana

Detalle del bloque Venus en el barrio de La Mina | Fuente: http://desdelamina.net/drupal/

Detalle del bloque Venus en el barrio de La Mina | Fuente: desdelamina.net

Articulo publicado originariamente en catalán en el dossier  “A voltes amb el conflicte urbà”, La Veu del Carrer, nº 133 (octubre 2014), Barcelona: FAVB, pp. 15-25.

por Giuseppe Aricó (OACU)

A finales de mayo de 2013, en la edición electrónica de un influyente diario nacional, se abrió una encuesta con el objetivo de recaudar la opinión popular sobre el posible derribo del imponente bloque de la calle Venus del barrio de la Mina, en Sant Adrià de Besòs (Barcelona). Sobre un total de 121 participantes, los resultados mostraron de forma tajante que el 75% de estos se decantaba por el “sí”, mientras únicamente el 14% apostaba por su mantenimiento y un 11% no tenía una opinión formada. Pero la importancia de esta encuesta no radicaría tanto en los resultados obtenidos -más o menos fieles a la realidad-, sino más bien en su significado en cuanto al modus operandi adoptado por las administraciones respecto a una operación socialmente tan compleja y delicada. Inicialmente programado para el año 2010, el derribo de Venus constituía la operación clave del Plan Especial de Reordenación y Mejora del 2002, es decir, el punto final del proceso de “regeneración urbana” enmarcado en el más amplio Plan de Transformación del Barrio de La Mina (PTBM 2000-2010).

Con un presupuesto inicial de más de 170 millones de euros, el PTBM preveía realizar toda una serie de actuaciones urbanísticas, acompañadas por un potente programa social, dirigidas a poner definitivamente fin a la “histórica conflictividad” del barrio. Hoy en día, el presupuesto general del PTBM ha superado ya los 200 millones, pero sus ambiciones fundamentales –“esponjar el barrio”, “mezclar población”, “erradicar la delincuencia” y “diluir territorialmente los focos de conflictividad”- no han llegado nunca a cumplirse sino, más bien, a encarnar el fracaso clamoroso del proceso de transformación al cual se pretendía someter La Mina. El hecho es que el PTBM había sido estratégicamente enfocado, desde el principio, hacia los intereses privados del mercado inmobiliario, subordinando la esfera social al mero beneficio urbanístico, con la consecuencia de pensar más en las piedras que en las personas. El caso más emblemático de tal subordinación estaría representado por el bloque Venus cuyo hipotético derribo implicaría un impacto social de proporciones considerables, puesto que exige el desalojo de unas 240 familias y su posterior realojo en nuevas viviendas de protección oficial repartidas por el barrio.

Sin embargo, tal operación no estaría explícitamente incluida dentro de las actuaciones de esponjamiento previstas por el PTBM, ni existiría ningún documento oficial que determinara sus reales motivaciones. Pero poco importa todo esto, puesto que Venus representaría la parte degenerada por excelencia del barrio, esto es, el punto cero desde donde abordar la gestión de la conflictividad en toda su complejidad. Su derribo tendría entonces la fuerza simbólica de empezar de nuevo, de cortar con los estereotipos y el pasado nefasto del barrio para construir “nuevos modelos de convivencia” y un futuro mejor para todos. En ningún momento se ha puesto en cuestión la relación de la vida social del barrio con su morfología urbanística, los orígenes de la cual se encuentran en plena época de desarrollismo franquista. Nadie ha recordado que la falta originaria de equipamientos y servicios básicos, junto con la concentración espacialmente impuesta desde el principio, podría ser el detonante de la competencia entre vecinos por recursos escasos. Nunca se ha tenido en cuenta que las políticas de vivienda, efectuadas sobre el entorno urbano por el Patronato Municipal de la Vivienda de Barcelona, consiguieron configurar La Mina, y especialmente Venus, como lugar de destino de desalojos provocados por intervenciones urbanísticas en otras zonas del contexto metropolitano. Nadie ha pensado que la generación de conflictos permanentes entre los diferentes sectores de residentes podría tener su origen en el alta rotación del vecindario, con historias de vida y formas de usar el espacio muy diferentes y, a menudo, divergentes.

A pesar de que las administraciones hayan recientemente barajado diferentes alternativas al derribo de Venus, no tenemos igualmente que dejar de preguntarnos cuáles serían las responsabilidades de la administración local y autonómica en el lento – y quizás funcional – proceso de degradación del edificio al no intervenir en su posible rehabilitación e impedir a los vecinos hacer reformas o vender sus pisos en el momento oportuno. En noviembre de 2013, el Ayuntamiento de Sant Adrià volvió a hacer marcha atrás respecto al derribo de Venus, insinuando la probabilidad –no confirmada- de que finalmente la operación podría no llevarse a cabo. Sin embargo, en ese mismo año, el plazo de ejecución del PTBM fue finalmente pospuesto a finales del 2015 y, con ello, el destino incierto de Venus y de sus vecinos. Posiblemente, a lo largo de las últimas cuatro décadas la percepción y utilización de la Mina en clave preferentemente económica habría funcionado como productor de importantes expectativas de capitalización de rentas mediante su reiterada “regeneración”, con el efecto colateral –digamos- de aislar sus problemáticas y consolidar severos patrones de segregación socio-espacial. Todo esto tendría que obligarnos a repensar la manera en que solemos concebir este barrio y su “conflictividad”, que, en lugar de ser criminalizada y corregida, quizás debería de verse como parte de la estrategia del cómo personas sistemáticamente excluidas de la “ciudadanía” y la “normalidad” siguen insistiendo sobre su inclusión desplegando fuerzas y formas alternativas de vivir, habitar e, incluso, reivindicar su espacio.

2 comentarios

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Investigació Social

Premi Raval d’Investigació Joaquín Jordá

Des d’el dia 13 de gener fins el 30 d’abril del 2015 es poden presentar els trebals pel Premi Raval d’Investigació Joaquín Jordá. Els treballs s’hauran de lliurar al registre dels Serveis Centrals del Consorci de Biblioteques de Barcelona, Rambles 88, 3a planta, de dilluns a divendres de 9 a 13h per correu certificat o personalment.

Més informació:
https://premijoaquinjorda.wordpress.com/
https://premijoaquinjorda.wordpress.com/category/bases/

a_joaquim

1 comentario

Archivado bajo Investigació Social

Presa de conciència

Font: armonicosdeconciencia.blogspot.com

Font: armonicosdeconciencia.blogspot.com

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

La incorporació a una societat secreta –i les organitzacions antifranquistes ho eren durant la dictadura– sols pot resultar d’una pressa de consciència certament singular. No es tracta de sumar-se a un projecte de futur concret, ni de contribuir a una causa que es considera justa i urgent. Més enllà dels continguts de la seva ideologia explícita i del paper específic que jugui en aquesta o aquella altra fase de la història social d’un país, l’associació clandestina implica ser i saber-se conjurat amb i en un nucli selecte i especial d’individus que assumeixen una tasca extremadament delicada i perillosa, car resulta d’una impugnació global de l’univers social en que es mouen i que consideren fonamentalment corrupte i injust. En el cas de la resistència antifranquista, cal recordar que va estar protagonitzada per grups implicats en una lluita que no era contra un regim polític dictatorial tan sols, sinó que ho era també, i sobre tot, contra un sistema econòmico-social com era el capitalisme. Els revolucionaris que lluitaren contra Franco a Catalunya estaven compromesos en propiciar l’adveniment d’una societat justa i igualitària i era en nom d’aquesta expectativa que calia aixecar-se no contra l’ordre, sinó contra allò que percebien com el desordre establert. En aquest sentit, els somnis de canvi radical de la societat i de construcció d’un món nou no són una resposta davant una estructura social o política viscuda com inigualitària, sinó contra el que es percep com una estructura aberrant, una desestructuració generalitzada que fa impossible ja no sols l’equitat o el benestar sinó fins i tot l’organització significativa de l’experiència humana.

La presa de consciència d’aquesta situació, la peremptorietat de superar-la melodramàticament a través d’una revolució, serà idèntica –en una primera instància, si més no sovint– a una revelació, seguida d’una conversió –moltes vegades intuïtiva, sense forma ideològica sòlida– i motivarà una recerca en molts trets iniciàtica del nucli d’elegits que havia assumit la tasca en certa mesura sagrada de la redempció de la societat. Val a dir que en general, l’activitat de les societats secretes en la tradició revolucionaria europea, no pot ser dissociada de les grans tendències quiliastes que han conegut tantes societats en situació de crisis, sobretot com a conseqüència del contacte amb el component inevitablement profètic de les religions monoteistes. El dispositiu intel·lectual, social i psicològic de base, seria el mateix que el que el Col·legi de Sociologia que encapçalava Geroges Bataille, atribuïa a les sectes i confraries secretes, de les que el mateix mestre en va fundar una –Acéphal- i a la que Roger Caillois va dedicar-li la seva atenció en diversos escrits.

Considerar que les organitzacions revolucionàries poden ser homologades, en cert sentit, a sectes religioses, enteses òbviament en el sentit tipològico-descriptiu, completament al marge del popularitzat pels mitjans de comunicació, no implica cap devaluació, sinó que les emmarca en el si d’una tradició de compromís mundà contra el món –és a dir contra les seves condicions d’existència actuals i en la perspectiva de cert tipus de canvis reordenadors radicals– de la que la militància política laica no deixaria de ser una variant i un episodi.

L’aplicació de criteris tipificadors i analítics extrets de les ciències socials de la religió al camp de les militàncies polítiques és del tot pertinent, en la mesura que hi ha un repertori comú d’eficàcies socials, psicològiques i intel·lectuals susceptibles d’explicar la globalitat de formes tant laiques com religioses d’integració activista. En la incorporació a l’organització clandestina,  en tots el casos es relata una experiència emocional o/i intel·lectual de  descobriment de la veritat, sovint com a conseqüència d’algun tipus d’experiència personal especialment reveladora o suggeridora d’una dimensió de la realitat normalment oculta als demés. La figura de la conversió es transmuta aleshores en el que no deixa de ser una mera transposició a un dialecte distint, però sotmès al mateix codi: la presa de consciència. Aquesta convicció radical  a la que s’ha arribat implica un canvi qualitatiu en la percepció dels contexts i funciona com a una crida inapel·lable, gairebé compulsiva, al compromís i, més enllà encara, a la implicació –no romandre quiet, “fer alguna cosa”– i també a la complicitat activa amb altres amb els que s’ha compartit aquesta mateixa resposta obtinguda als dubtes i contradiccions que dominaven l’experiència del món anterior al canvi moral experimentat. En això justament trobem la base del que Max Weber designa com a ascetisme intramundà, una forma de rebuig del món que, a diferència de l’ascetisme místic i contemplatiu, que adopta una posició passiva i d´espera indolent de la salvació, demostra la seva possessió de la gràcia en que és capaç d’abstenir-se de gaudir d’una realitat que ni tant sols pot ser presa seriosament i lluita per transformar-la. El místic asceta s’acredita “contra” el món, però a través de la seva passivitat, de la seva no-acció, del seu apartar-se. És doncs un ascetisme extramundà. En canvi, l’ascètica intramundana de tipus actiu no contempla l’ésser humà com potencialment receptable del diví –o de la dialèctica històrica, en el cas de les variables laiques i materialistes del salvacionisme–, sinó com el seu instrument. El rigorisme actiu és intramundà en el sentit que opera dins del món, i ho fa en qualitat de conformador d’una racionalització de la vida que pretén deslliurar-se de la corrupció de la criatura i la seva condició contaminant i pecaminosa.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa

“Ens neguem a morir en silenci”. Comunicat de suport a Abdallah Abu Rahme

Font: Rani Burnat

Font: Rani Burnat

Des de l’OACU ens sumem a la campanya “Ens neguem a morir en silenci” contra la condemna al Coordinador del Comitè de Resistència Popular de Bi’lin, Abdallah Abu Rahme

Abdallah Abu Rahme (44) serà jutjat el 05 de gener per exercir el seu dret a protestar de manera no violenta contra les violacions dels drets humans i els abusos perpetrats per l’Estat d’Israel als territoris palestins ocupats. Li demanen d’entre 2 i 6 mesos de presó. Si en aquesta sentència es condemna a l’Abdallah, serà la cinquena vegada que entri a presó. La població palestina està sota règim militar (estat d’excepció): no són considerats ciutadania i que per tant no tenen drets civils. Qualsevol judici, és quasi una sentència.

Abdallah Abu Rahme és un dels símbols de la resistència no armada a Palestina. Des de 2004 exerceix com a Coordinador del Comitè de Resistència Popular de Bi’lin. Aquests Comitès tenen com a objectiu frenar la ocupació a través de la resistència pacífica, i a l’hora ajudar als grangers que vivien de les terres a continuar amb la seva lluita per a la supervivència, dotant d’horts, espais per a la infància, espais culturals, entre d’altres, la població de Bi’li.

Bi’lin és un dels símbols de resistència civil de Palestina. Fa més de 9 anys que les habitants d’aquesta aldea es manifesten cada divendres, a partir de les 12:00, contra el mur i els assentaments il·legals (5 en total, sota el mateix municipi de Modi’in Illit, que compte amb 55.000 colons) construïts al voltant, pels quals Israel els va confiscar i separar d’uns 2000 dönums (200 hectàrees, el 50% de les seves terres). A través de la lluita pacífica, les habitants de Bi’lin van aconseguir que al 2007, la mateixa Cort Suprema d’Israel, considerés que la construcció de 2’7 km de mur no estaven justificats ni per raons de “seguretat militar”. Fins al 2011 el mur no va ser retirat. Van passar 4 anys abans no fos canviada la ruta del mur que envoltava Bi’lin. Amb aquesta petita victòria,  Bi’lin recuperava un 15% de terres del total confiscat. En conseqüència les habitants de Bi’lin, només compten amb 1200 dönums, 120  hectàrees de terra per a subsistir.

A tot això se li suma la restricció de l’aigua per part d’Israel, el qual només els hi permet 3 dies a la setmana d’aigua potable, als pobles només 1 cop. Més els constants atacs per part dels colons (armats per l’Estat d’Israel), els atacs i ofensives per part de l’exèrcit d’Israel, les detencions sense judici ni justificació, les demolicions de cases on hi viuen famílies senceres, la prohibició de la lliure circulació i un llarg etcètera de vexacions als drets humans.

Frank La Rue, (ex Relator Especial sobre la promoció i protecció del dret a la llibertat d’opinió i d’expressió), després de la seva visita a Israel i els territoris palestins ocupats al desembre de 2011, va posar en relleu que l’orde militar israeliana 101 és utilitzat per l’exèrcit israelià per a “restringir el dret dels palestins a la llibertat d’expressió i de reunió”. Segons La Rue, l’ordre “criminalitza l’expressió i les activitats polítiques, incloent l’organització i participació en les protestes; assistència a assemblees o vigílies; tinença, agitació o exhibició de banderes o altres símbols polítics; i la impressió i distribució de qualsevol material” que tingui una significació política”. Qualsevol incompliment de l’ordre es castiga amb 10 anys de presó i/o multa.

El Codi Militar israelià aplicada a Cisjordània s’utilitza contra la població civil com una forma de repressió contra els defensors dels drets humans. Els tribunals militars són només una eina de l’ocupació israeliana per aixafar la lluita popular palestina. El dret a la reunió pacífica està reconegut en l’article 21 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del qual Israel és signatari, així com en els articles 19 i 20 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Les Directrius de la Unió Europea sobre Defensors dels Drets Humans i la Declaració de la ONU sobre el Dret i el Deure dels Individus, els Grups i les Institucions de Promoure i Protegir els Drets Humans universalment reconeguts i de les Llibertats Fonamentals, tot i no ser legalment documents vinculants per als estats, proporcionar a la la comunitat internacional l’obligació moral d’oferir suport i protecció als defensors dels drets humans en el context del seu treball.

No obstant això, les directrius de la ONU contenen una sèrie de principis i drets que es basen en les normes de drets humans consagrats en altres instruments internacionals jurídicament vinculants – com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del qual Israel és membre signatari. D’altra banda, la Declaració va ser adoptada per consens per l’Assemblea General i per tant representa un compromís molt fort pels Estats per a la seva aplicació.

Israel s’ha saltat tots els acords signats per ell mateix, així com les seves pròpies lleis en relació a la construcció del mur i assentaments. La llei internacional defensa el dret a resistència en qualsevol dels seus formats davant d’un Estat opressor que violi els drets humans. És per això que exigim l’absolució de l’Abdallah Abu Rahme de tots els càrrecs i instem al Govern d’Israel a complir les seves obligacions, respectant el Dret Internacional Humanitari i el Dret Internacional dels Drets Humans així com a garantir la protecció dels drets humans i els seus defensors.

Signa per l’absolució de tots els càrrecs imputats a l’Abdallah. Perquè “ens neguem a morir en silenci”:

https://secure.avaaz.org/en/petition/Nitzan_Alon_IDF_commander_in_the_West_Bank_Stop_the_repression_against_Human_Rights_Defenders_in_Palestine/?dYZdgfb&pv=5

#freepalestine

#GazaUnderRubble

#Palestine

#FreeAbdallah

Abdallah Abu Rahma

https://www.facebook.com/abdallah.aburahma.3?fref=ts

International Solidarity Movement

http://palsolidarity.org/

https://www.flickr.com/photos/96410536@N03/

@ISMPalestine

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Política