Presa de conciència

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

La incorporació a una societat secreta –i les organitzacions antifranquistes ho eren durant la dictadura– sols pot resultar d’una pressa de consciència certament singular. No es tracta de sumar-se a un projecte de futur concret, ni de contribuir a una causa que es considera justa i urgent. Més enllà dels continguts de la seva ideologia explícita i del paper específic que jugui en aquesta o aquella altra fase de la història social d’un país, l’associació clandestina implica ser i saber-se conjurat amb i en un nucli selecte i especial d’individus que assumeixen una tasca extremadament delicada i perillosa, car resulta d’una impugnació global de l’univers social en que es mouen i que consideren fonamentalment corrupte i injust. En el cas de la resistència antifranquista, cal recordar que va estar protagonitzada per grups implicats en una lluita que no era contra un regim polític dictatorial tan sols, sinó que ho era també, i sobre tot, contra un sistema econòmico-social com era el capitalisme. Els revolucionaris que lluitaren contra Franco a Catalunya estaven compromesos en propiciar l’adveniment d’una societat justa i igualitària i era en nom d’aquesta expectativa que calia aixecar-se no contra l’ordre, sinó contra allò que percebien com el desordre establert. En aquest sentit, els somnis de canvi radical de la societat i de construcció d’un món nou no són una resposta davant una estructura social o política viscuda com inigualitària, sinó contra el que es percep com una estructura aberrant, una desestructuració generalitzada que fa impossible ja no sols l’equitat o el benestar sinó fins i tot l’organització significativa de l’experiència humana.

La presa de consciència d’aquesta situació, la peremptorietat de superar-la melodramàticament a través d’una revolució, serà idèntica –en una primera instància, si més no sovint– a una revelació, seguida d’una conversió –moltes vegades intuïtiva, sense forma ideològica sòlida– i motivarà una recerca en molts trets iniciàtica del nucli d’elegits que havia assumit la tasca en certa mesura sagrada de la redempció de la societat. Val a dir que en general, l’activitat de les societats secretes en la tradició revolucionaria europea, no pot ser dissociada de les grans tendències quiliastes que han conegut tantes societats en situació de crisis, sobretot com a conseqüència del contacte amb el component inevitablement profètic de les religions monoteistes. El dispositiu intel·lectual, social i psicològic de base, seria el mateix que el que el Col·legi de Sociologia que encapçalava Geroges Bataille, atribuïa a les sectes i confraries secretes, de les que el mateix mestre en va fundar una –Acéphal- i a la que Roger Caillois va dedicar-li la seva atenció en diversos escrits.

Considerar que les organitzacions revolucionàries poden ser homologades, en cert sentit, a sectes religioses, enteses òbviament en el sentit tipològico-descriptiu, completament al marge del popularitzat pels mitjans de comunicació, no implica cap devaluació, sinó que les emmarca en el si d’una tradició de compromís mundà contra el món –és a dir contra les seves condicions d’existència actuals i en la perspectiva de cert tipus de canvis reordenadors radicals– de la que la militància política laica no deixaria de ser una variant i un episodi.

L’aplicació de criteris tipificadors i analítics extrets de les ciències socials de la religió al camp de les militàncies polítiques és del tot pertinent, en la mesura que hi ha un repertori comú d’eficàcies socials, psicològiques i intel·lectuals susceptibles d’explicar la globalitat de formes tant laiques com religioses d’integració activista. En la incorporació a l’organització clandestina,  en tots el casos es relata una experiència emocional o/i intel·lectual de  descobriment de la veritat, sovint com a conseqüència d’algun tipus d’experiència personal especialment reveladora o suggeridora d’una dimensió de la realitat normalment oculta als demés. La figura de la conversió es transmuta aleshores en el que no deixa de ser una mera transposició a un dialecte distint, però sotmès al mateix codi: la presa de consciència. Aquesta convicció radical  a la que s’ha arribat implica un canvi qualitatiu en la percepció dels contexts i funciona com a una crida inapel·lable, gairebé compulsiva, al compromís i, més enllà encara, a la implicació –no romandre quiet, “fer alguna cosa”– i també a la complicitat activa amb altres amb els que s’ha compartit aquesta mateixa resposta obtinguda als dubtes i contradiccions que dominaven l’experiència del món anterior al canvi moral experimentat. En això justament trobem la base del que Max Weber designa com a ascetisme intramundà, una forma de rebuig del món que, a diferència de l’ascetisme místic i contemplatiu, que adopta una posició passiva i d´espera indolent de la salvació, demostra la seva possessió de la gràcia en que és capaç d’abstenir-se de gaudir d’una realitat que ni tant sols pot ser presa seriosament i lluita per transformar-la. El místic asceta s’acredita “contra” el món, però a través de la seva passivitat, de la seva no-acció, del seu apartar-se. És doncs un ascetisme extramundà. En canvi, l’ascètica intramundana de tipus actiu no contempla l’ésser humà com potencialment receptable del diví –o de la dialèctica històrica, en el cas de les variables laiques i materialistes del salvacionisme–, sinó com el seu instrument. El rigorisme actiu és intramundà en el sentit que opera dins del món, i ho fa en qualitat de conformador d’una racionalització de la vida que pretén deslliurar-se de la corrupció de la criatura i la seva condició contaminant i pecaminosa.