El fum del secret

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“Manteníem en secret la relació que ens unia, però l’única cosa que ens unia era el secret de l’organització. El que ens unia era aquest halo: el fum del secret.”  J. Navarro – «El humo del secreto”

Per als i les militants clandestins antifranquistes, conèixer el secret i compartir el risc d’estar-ne al corrent era justament el que distingia l’iniciat de la resta i feia d’ells part d’un grup ultraselecte d’elegits, més preclars, però també més agosarats i valents que la resta. Vet aquí la virtut de tota iniciació, que –com senyala Pierre Bourdieu en relació a aquells que protagonitzen un ritu de pas i els que no el protagonitzen i no el protagonitzaran mai– marca una frontera clara entre els que han estat considerats com mereixedors de la recepció del secret i els que no ho han estat i no ho estaran mai. En efecte, com escriu Fernando Giobellina en relació al paper social del secret i l’eventual etnografia que assumiria el seu estudi, “el secret és un mecanisme social de segregació destinat a la conformació, manteniment i hegemonia d’un segment de la societat”, encara que aquest segment tingui una existència sols larvada, a l’aguait del seu moment, autoconstituint-se en avantguarda d’“allò que vindrà”. D’aquesta manera, l’èmfasi en el secret a partir de la seva funcionalitat ens permet destacar, tal i com fa Jean Jamin a “Les lois du silence”, com l’important no és tant l’adquisició d’un determinat saber, sinó l’afirmació de la seva possessió, el dret autoarrogat a la seva utilització, tot el que continua donant-li la raó al text clàssic de Simmel, quan afirma que la importància del secret no rau en allò que oculta, sinó en allò que està proclamant, encara que sigui –com en el nostre cas– en veu baixa o en silenci, que és la pertinença a una classe o a l’assumpció d’un estatut.

“Ho sé; però no t’ho dic”. Aquesta premissa, reproduïda en clau transcendent o banal, aquí i ara i en d’altres llocs i moments, és el que ens permet parlar d’una ideologia iniciàtica. D’aquí que l’important no sigui tant el que el secret oculta, sinó el que el secret fa, que és establir una forma relacional específica. Podríem dir que de des de l’anàlisi lingüística, el secret no requeriria una semàntica, sinó una pragmàtica. No interessa entendre tant què diu –o millor dit, què no diu– el no-enunciant del secret, com la forma com ho enuncia o, millor dit, com el calla i sols el transmet a certes persones, en certs contextos de comunicació, establint d’aquesta forma una jerarquia entre iniciats i no iniciats, i en el si mateix del grup d’iniciats, en la mesura que tots ells posseeixen dosis diferenciables de secret i capacitats i drets també diferents a l’hora de transmetre’ls. D’aquesta manera, els grups que exercien l’oposició clandestina contra el regim franquista transcendien així la seva contingència històrica i s’instauraven i feien pròpia una lògica coneguda i contrastable en altres moments i en altres societats.

Que el secret, la seva possessió i els seus diferents nivells d’accessibilitat impliquen un acte segregador és una apreciació que resulta de la mateixa naturalesa del terme. “Secret” és allò que se secreta, és a dir que se segrega, que se separa. D’ací el terme “secreció” que vol dir “segregació”, del que es deriva que secretar sigui el mateix que separa, posa a part.     En la incorporació a una organització clandestina, a la que recordant el títol d’una pel·lícula de Jean-Pierre Melville sobre la resistència antinazi a França titulava “exercit de les ombres”, hi juguen factors ideològics, sens dubte, però mai sabrem quin va ser el pes precís d’una inclinació envers la vida oculta i paral·lela, la doble vida d’aquells que se saben conjurats en una tasca superior i perillosa, farcida de secrets que no poden ser compartits, aquella fascinació que implica situar-se un mateix en al si d’una organització que té a les seves mans el desbancament del present en nom d’un futur completament distint.