Archivo mensual: marzo 2015

Salvemos a nuestros turistas

Por Manuel Delgado, del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS-UB)

Permitidme un comentario sobre lo que ha dicho hace poco Ada Colau a propósito del turismo en Barcelona. Yo creo que está bien y que implica formular un matiz no exento de importancia. Estar contra el turismo de masas y sus devastaciones no es estar contra el turista. Siempre que he podido he advertido de como el turista puede verse acusado de fenómenos de depredación territorial y de especulación y espectacularización urbanas de los que no pocas veces él mismo es víctima. Él reclama derechos que nosotros también reclamamos cuando viajamos –derecho de visita, derecho a ser recién llegados- y lo que obtiene es la monitorización de los operadores turísticos y los vendedores de ciudad y el desprecio de los indígenas, que lo tratan como un ser sin criterio, al que es fácil y casi obligatorio embaucar. Infantilizado, visto como un tipo ridículo y a la vez como un miembro de una peligrosa horda desoladora, se convierte en blanco cómodo al que atribuir el deterioro de la vida urbana. Es más, creo que la turistofobia es sin duda una variante de xenofobia, incluso un racismo desplazado que permite a los progres ser racistas sin que se nota.El problema no es que haya turistas, sino que sólo haya turistas. No es el turismo el que ha vaciado los centros históricos de su historia y de su gente, sino la gestión de la ciudad como negocio y como dinero. Es más, creo que deberíamos proponer y propiciar una campaña que se titulara algo así como “Salvemos a nuestros guiris”. Porque, de verdad que lo pienso, esos personajes con los que nos encontramos cada día y a los que se amontona en esas especies de reservas destinadas solo a ellos forman parte de nuestro paisaje humano. Fijémonos en ellos: ¿no es entrañable su imagen de desamparo? ¿No nos inspira afinidad verlos victimas de todo tipo de tomaduras de pelo, tanto al por mayor como al detall, del tour operator que los aborrega al vendedor de helados que les cobra el doble del precio normal? Reconozcámoslo: si un día de pronto desapareciesen, si no volvieran, los añoraríamos, encontraríamos en falta su aspecto ridículo y su mirada de permanente desorientación. Son lamentables, penosos, patéticos…, y lo saben. En lugar del desprecio que suelen encontrar, deberíamos prestarles nuestra compasión y nuestra amistad.
Todo esto lo digo no solo por las palabras de Ada, sino porque me ha llegado una colección de fotos Mark Javierre- Kohan que me parecen ilustrativas de lo que quiero decir. Por favor, mirad las fotos, y decidme que no se merecen algo más que nuestro desdén: http://marcjavierre.com/?fluxus_portfolio=tourist-walk. Por favor, mirad las fotos. Us adjunto una de muestra.
A mediados de los años 60 llegaba al puerto de Barcelona “un xicot viatger que duia una gran curiositat”. Era Gato Pérez. Lo que se encontró fue un universo apasionado, enérgico y conflictivo –es decir, vivo– en el que se desplegaba “una fecunda humanitat”. Evoco e invoco ahora su “Rumba dels 60″: “Emigrants i forasters inundaven els carrers / en un cóctel demencial de turistes amb obrers”. Esa promiscuidad presencial de trabajadores y turistas fue posible y puede serlo de nuevo. Cada uno exigía y obtenía entonces lo que Lefebvre llamara “el derecho a la ciudad”, que no es sino el derecho a no ser llamado “extranjero” en un universo social en el que todos lo son, lo han sido o lo serán. Muchos de vosotros sois un ejemplo de ello. Habéis venido de —a ver…, repaso— México, Colombia, Ecuador, Argentina. Italia, Rusia, Dinamarca, Grecia… ¿Qué sois o habéis sido sino turistas académicos, que es lo que en definitiva son los miles de estudiantes que habéis llegado como erasmus o cosas por el estilo? Sois guiris, llegasteis como guiris. No renegueis de vuestras raíces.
Son “nuestros turistas”. Sintámonos solidarios de su heroísmo de seres desafiliados. Defendámoslos de quienes les explotan al tiempo que les mienten. Pido para ellos un abrazo fraternal.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia urbana, Turismo

¿Persones sense casa o exclusió residencial?

Article publicat per Joan Uribe (OACU) al diari elperiodico.cat el passat dia 4 de desembre de 2014

El nombre de persones que es queden sense casa no para d’augmentar i Barcelona ens mostra una paradoxa. Amb anys de trajectòria en l’esforç per millorar la resposta al problema i amb una dotació de serveis especialitzats d’ampli abast, la ciutat aposta per incorporar metodologies com ara el model Housing First, que aplicat en diversos països presenta índexs d’èxit (permanència de persones abans sense casa durant anys en una vivenda) del 80% al 95%. S’aposta així per un futur de més eficàcia en la capacitat de recolzar els milers de persones sense llar.

¿Com pot ser llavors que, treballant més i millor en aquest tema, no deixi d’augmentar el nombre de víctimes de l’exclusió residencial? Una de les claus pot estar precisament en el que implica el concepteexclusió residencial, cada dia més utilitzat en lloc del de persones sense casa. Aquest últim se centra bàsicament en les persones i ens remet a un imaginari de marginació, estigma i menysteniment. El d’exclusió residencial, en canvi, ens parla d’un fenomen amb una gènesi ubicada més en problemes de l’estructura social que en circumstàncies individuals. És el que ens està passant ara.

I per més que Barcelona s’esforci, com ho fa, a millorar i innovar, el nombre de persones sense vivenda pròpia no deixarà d’augmentar mentre els problemes estructurals persisteixin. Perquè es tracta d’una xifra que s’alimenta de la vergonya dels desnonaments; de la inseguretat i de la precarietat laboral, tant en termes de durada del treball com de quantia dels salaris; de l’atur de llarga durada; de la incapacitat de generar llocs de treball i de fer efectiva la reorientació formativa i professional. Aquests i altres factors estan construint el perfil d’una part de la societat que no té on viure ni sap on ho farà.

Moltes de les persones afectades exigeixen una resposta que no és la clàssica dels serveis socials. Exigeixen el compliment dels seus drets -a la protecció social, que comencem a entendre que és tan necessària com la salut- i ho fan en un format diferent del de l’acompanyament individualitzat i els plans de suport a la persona. El districte de Nou Barris recull i analitza aquesta nova realitat en un document de títol encertat: No és pobresa, és injustícia. I la desigualtat i la injustícia social demanen un abordatge diferent del de la pobresa.

Esperem que l’esforç i el compromís de Barcelona per millorar, fins i tot arriscar, amb fórmules d’intervenció amb les persones en situació de sense llar tingui l’èxit esperat i serveixi de referent i estímul per generar els canvis i les lluites necessàries per abordar el problema també en un sentit més ampli: el de l’exclusió residencial.

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme

Rere l’última baula

Font: lagazetaenana.wordpress.com

Font: lagazetaenana.wordpress.com

Entrevista realitzada a Joan Uribe (OACU) al diari elperiodico.cat el passat dia 2 de març de 2015

Després de més de 20 minuts d’entrevista al seu despatx dels serveis socials de Sant Joan de Déu, li formulo una altra pregunta sobre estadístiques, dades i marges d’actuació social, i Joan Uribe em contesta, amb molta prudència:«Mira, no tinc intenció de canviar de tema, però és que per mi la clau de tot el que està passant està en les desigualtats socials i la redistribució de la riquesa». Uribe, com l’economista de moda, Thomas Piketty, com molts altres, em posa a sobre de la taula, davant del nas, el debat dels debats, per entendre la política d’avui. I de demà.

Un quadro de Sant Joan de Déu presideix poderosament l’estança on ens trobem. Quan li comento que qualsevol polític que s’assegués amb nosaltres diria que treballa per la justícia social, em respon directe: «Necessitem fets i canviar les coses, o ja ens hi posarem nosaltres». Es refereix als moviments i al Tercer Sector social.

Es refereix a les entitats que treballen en àmbits com el de les persones sense llar. I en aquest punt sorgeixen preguntes com cops de puny: «Tenim un sistema legal i econòmic de protecció dels mecanismes que poden deixar la gent sense llar». I la conseqüència d’això és literalment la següent: «Viure al carrer mata. Escurça molts anys l’esperança de vida, ataca la dignitat personal, la capacitat del jo, l’estat anímic, la privacitat, la intimitat».

Omplir els «forats»

Aquí és on entren les institucions. Uribe evita el discurs de l’antipolítica. Al contrari. Creu que és el Tercer Sector el que ha d’aprendre més a fer política, a omplir «els forats» que el poder polític institucionalitzat no està omplint. ¿Com? Adonant-se del poder de què disposen les entitats. Centenars de milers de persones ateses que si estiguessin empoderades tindrien una capacitat de pressió imparable.

«S’hauria de mobilitzar aquestes persones perquè entre tots construïm política. Els moviments socials ja saben com fer-ho. Les entitats coneixem molt bé el sector, fem coses, però no mobilitzem, ni sumem el nostre bagatge per incidir no solament en els partits, sinó en l’opinió púbica», reflexiona.

Uribe veu el poder polític desitjós de rebre aquesta pressió. ¿Per quin motiu? Per una qüestió essencial: «Cap estructura de poder polític, aquí i a tot Europa, està sent capaç de tirar la societat endavant, perquè la societat depèn relativament d’ells. Depèn del mercat. Jo em vaig criar amb la idea que al voltant del poder polític s’armava la societat, i ara la sensació és que el poder polític s’ha d’adaptar al que marca el poder econòmic».

És per això que, segons el seu parer, els governs estan desitjant rebre més pressió social. «Crec que si ells van tenir un argument al qual agafar-se…» ¿L’argument de l’exigència ciutadana? «Sí, llavors ells podrien parlar d’una altra manera, perquè ells també són una baula de la cadena, com ho som les entitats, però no són la cadena sencera, ni l’última baula». ¿I quina és l’última? «El sistema econòmic neoliberal. És el que veiem no tots, però sí molts», respon sense dubtar-ho.

Davant aquesta descripció del tauler de joc, Uribe manté una visió comprensiva respecte a la política institucional. La veu com aquells equilibristes que es mouen «entre el que tenen realment i el marge que creuen que tenen». Preveu un nou model d’organització «en què ens sentim tots còmodes». I creu que, com en la transició, ara aflora una política basada en perfils diferents treballant junts. ¿Suplirà això els partits? «La qüestió és si, sota l’estructura que sigui, la majoria social segueix tenint capacitat de decisió. I això és el que el model clàssic de política no ofereix».

Tot plegat sense glorificar la bondat humana. Uribe va ser mosso d’esquadra. De la seva experiència va sorgir una tesi sobre l’experiència de patrullatges nocturns. «La societat és a vegades molt hipòcrita, apel·la a una solidaritat que en moments deteu o meu no existeix. Com a policia això ho veus. I després escoltes que la societat és magnífica i que els dolents són els lladres i els policies».

¿Hobbes o Rousseau? «L’home no és dolent per naturalesa, en moments límit actua d’una manera o d’una altra en funció de la por, les experiències prèvies i la motxilla de referències». ¿I la funció del policia? «Servir les persones, no servir-se de la placa per tenir poder». Sí, Uribe va veure Ciutat morta i opina que «és possible que les coses hagin sigut diferents de com s’han explicat per part de totes les parts que hi estan implicades».

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme

La cita

Font: montonerossilvestres.blogspot.com

Font: montonerossilvestres.blogspot.com

Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

La rellevància de les cites en l’activitat clandestina és de vital importància, de fet la pràctica totalitat de les organitzacions que lluitaren contra la dictadura depenien en bona mesura del funcionament de les mateixes, sobretot en els períodes de més activitat. Un clar exponent en la nostra història serien els fets ocorreguts durant la Caputxinada, quan es va aconseguir reunir 500 persones als Caputxins amb un sistema de cites, sense que els cossos de vigilància se n’adonessin fins que la multitud no es trobava ja al lloc previst i a l’hora senyalada. Un altre cas, més proper i més traumàtic, va ser la caiguda de l’aparell de propaganda del PSUC a Manresa el 1975, moment en el que es feia necessari reprendre un seguit de contactes que no eren previstos.

No en va, des de les ciències socials s’ha reconegut en la cita una forma sociològica específica, justament per la manera com compagina el caire passatger de l’esdeveniment i la seva fixació en el temps i l’espai, és a dir pel contrast entre la brevetat del moment en que es produeix i la seva manera de marcar intensament un lloc i una determinada fracció de temps, característiques que –remarcava Simmel- coneixen una agudització particular en el cas del redenz-vous, “eròtic o il·legítim”. Per al cas de la militància clandestina, la qualitat fonamental d’aquests contactes fragmentats, rau precisament en la capacitat de limitar a la seva dimensió més estrictament funcional el coneixement entre els citats.

Els diversos testimonis coincideixen alhora de descriure els breus moments en que s’està acabant de coagular el contacte, aquests s’intenten dilatar de totes les maneres possibles, caminant més a poc a poc, trobant-se des de lluny, etc. El sistema habitual consistia en quedar en una hora en concret en un determinat carrer, aleshores, els citats des de direccions oposades iniciaven el contacte produint-se la trobada després d’haver comprovat que no hi havia cap indicador sospitós. Tota una tècnica de descobriment i evitació del vigilant va ser construïda durant la clandestinitat, un dels manuals de normes de seguretat dels anys 60, aconsella: “No ir a ninguna reunión sin antes asegurarse bien de que no se ha sido seguido. Te juegas la carcel y el futuro del Movimiento Obrero. Es fácil darse cuenta si se es seguido utilizando los medios de transporte, calles solitarias, cambios de rumbo, etc., sin poner cara de conspirador”.

Clar, que el sistema de cites implicava una cadena en les que una conduïa a l’altra era una cosa que els repressors sabien bé. Descobrir les cites que tenien els detinguts en les següents hores i dies era la principal informació que sota tortures s’intentava aconseguir. Així, la impunitat amb la qual aparentment es produïen aquests contactes en el carrer desapareixia en arribar un dels citats en companyia, també discreta i dissimulada, de la policia, que fins i tot podien no efectuar les detencions en aquell moment i intentar esbrinar la resta de cites previstes d’aquella persona mitjançant tortures o continuar la vigilància discretament per a ampliar la cadena de captures.

La ciutat apareixia com una font inesgotable de dobles i triples llenguatges, de malabarismes indesxifrables per aquells que quedaven fora. El franquisme i tot govern saben que és impossible controlar plenament una ciutat, com a molt és pot mantenir sotmesa pels breus lapses de temps en els que s’ha assolit buidar el carrer dels seus usuaris, com ocorre en els tocs de queda o estats d’excepció. El règim franquista ho sabia, els règims que hi havia o hi haurà després ho aprengueren també. Tota ciutat és en realitat secreta.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, Memòria

“Vallcarca: urbanicidi i reconstrucció”. Revisió històrica del procés urbanístic 1976-2015

a_expo_vallcarcaEl casc antic del barri barceloní de Vallcarca ha patit una degradació programada, sobretot des de mitjans dels anys 90. El que es veu ara és fruit d’un pacte premeditat, on han pesat més els interessos econòmics. Un urbanicidi gestat entre empreses promotores, constructores i l’ajuntament, que mai ha fet prou pel barri i el bé comú.

Tot i que hi va haver períodes de molta mobilització veïnal, sobretot arran de l’aprovació l’any 2002 de la Modificació del Pla General Metropolità previst per Vallcarca, el cas és que en els darrers anys la realitat física i humana del casc antic del barri, que va mantenir durant dècades un ampli teixit comercial, s’ha anat transformant en detriment de les seves veïnes.a_DSC_0338

Us presentem les fases imprescindibles per entendre com s’ha desenvolupat aquest procés urbanístic des de 1976 amb una seqüència de mapes i fotografies que ens indiquen la virulència i l’impacte físic que ha sofert el barri. Juntament amb un un recull cronòlogic d’informacions aparegudes en premsa, de les reaccions veïnals i del paper que han tingut les institucions.

Així ho veureu reflexat a la present exposició, que també senyala elements característics i del patrimoni paisatgístic i humà del barri. A més, s’aposta per oferir propostes per encarar la reconstrucció del barri que volem i al llarg de l’exposició, que pretén ser dinàmica i no només estàtica, es duran a terme activitats per debatre al voltant de la situació en que ens trobem actualment.

Tot i convertir-se en un  niu per l’especulació urbanística aquest és un barri amb personalitat pròpia i actualment tenim sort que diverses entitats culturals hi desenvolupen la seva activitat a distints espais i sobretot hi ha un veïnat compromés, que mira de fer front al cúmul de despropòsits de l’ajuntament.

Bona prova d’això són iniciatives com aquesta exposició de l’Arxiu i Observatori Actiu de Vallcarca que lluita per recuperar i documentar  elements d’identitat del barri, a banda de generar i visualitzar propostes de present i futur pel mateix.

Més info sobre l’Esposició aquí

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana

Les bones maneres

Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

Les organitzacions clandestines que d’amagat protagonitzaren la lluita antifranquista a la comarca, desenvoluparen la seva activitat en bona mesura obertament en públic, en el sentit de visible per tots, si més no pel que fa al seu aspecte extern, sobretot a partir de la segona meitat dels anys seixanta empeses per la voluntat de difondre i créixer. L’organització depenia en última instància d’un seguit de contactes que sols es podien produir al carrer, i preferentment als carrers del centre, als espais de màxima afluència de gent com a paradoxal garantia de discreció. A Manresa, per exemple, el passeig de Pere III i la plaça de Sant Domènec, sovint esdevenien escenaris per a la conspiració, llocs de trobada en els que imitant el deambulà d’aquells que passegen per passejar s’establien les relacions necessàries per al desenvolupament de l’activitat clandestina. Certament podríem trobar diferències en l’organització de l’activitat entre diversos nuclis urbans de la comarca, aquestes vindrien determinades en major grau per les característiques demogràfiques de la població. Tot i així apareixen un seguit d’elements comuns aquí i arreu del país als que volem prestar atenció.

Els i les militants clandestins, desenvolupaven i portaven fins a les darreres conseqüències, sobre la marxa, una concepció de l’espai urbà com una superfície lliscant feta de contactes superficials, allò que des de l’Escola de Chicago a principis del segle passat anomenaren relacions de transit. A l’espai públic, context d’exterioritat pura marcat per una certa fredor i distanciament, els militants clandestins tots ens bona mesura simulaven i es refugiaven en l’ambigüitat, assumint el seu paper conscient o inconscientment com una farsa. En aquest ordre de visibilitats feien pròpia, i perquè no dir-ho com qualsevol altre transeünt, aquella premissa segons la qual, com diria Paul Valery en un dels seus celebres aforismes, el més profund és la pell, o millor dit encara recordant a Ervin Goffman, el més profund és la pell dels altres. El militant clandestí apareixia com un observador lúcid dels comportaments humans i les seves variables, és a dir, un etnògraf meticulós i un tècnic de primer ordre de l’antropologia aplicada. El principal valor que governava l’activitat clandestina, no era altre que el valor de la mundanitat, capacitat per usar tècniques que van del mimetisme a la mudança de pell, impostor crònic, exiliat de si mateix per tal d’evitar el pas fatal entre la identitat i la identificació. El pas per espais públics es fonamentava en la capacitat de ser indistingible entre la resta de persones, mantenir comportaments que no provoquessin sospites, manejar el que s’entén per “aparences normals”, és a dir, el domini de les bones maneres. No emetre cap signe estrany i menys encara alarmant per als altres, res que grinyoli en relació al món que envolta al militant secret, és el que el permetia continuar amb els seus fins i dur a terme la seva tasca.

Les normes de seguretat són del tot clares en aquest aspecte quan assenyalen que “El hábito no hace al monje pero lo delata. Si se lleva el pelo largo, barba, etc.. se puede ser “sospechoso”. Atuendo sencillo y arreglado”. Es tracta que la dramatització respecti el marc i el tipus de relacions i usos que es donen a cada lloc, adoptar diferents papers com una manera de resoldre la necessitat de restar identificat, transitant d’un context a un altre emprant el llenguatge relacional pertinent. Vet aquí la importància de mantenir fora o lluny de l’escena secrets, tots aquells aspectes conformadors de la persona que poguessin resultar un destorb o un impediment per a què la interacció es produís de forma fluida i mantenint-se per sobre d’aquesta línia de flotació, el depassament de la qual implicaria l’entrada en crisi de les relacions socials establertes. D’aquí que l’extrema perillositat atribuïda a les organitzacions clandestines, i el contrast amb la seva invisibilitat, la dificultat d’identificar els agents d’un grup demonitzat fes que les seves activitats produïssin més inquietud i suscitessin una activitat persecutòria més intensa i obsessiva.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia negativa