Archivo diario: marzo 8, 2015

Rere l’última baula

Font: lagazetaenana.wordpress.com

Font: lagazetaenana.wordpress.com

Entrevista realitzada a Joan Uribe (OACU) al diari elperiodico.cat el passat dia 2 de març de 2015

Després de més de 20 minuts d’entrevista al seu despatx dels serveis socials de Sant Joan de Déu, li formulo una altra pregunta sobre estadístiques, dades i marges d’actuació social, i Joan Uribe em contesta, amb molta prudència:«Mira, no tinc intenció de canviar de tema, però és que per mi la clau de tot el que està passant està en les desigualtats socials i la redistribució de la riquesa». Uribe, com l’economista de moda, Thomas Piketty, com molts altres, em posa a sobre de la taula, davant del nas, el debat dels debats, per entendre la política d’avui. I de demà.

Un quadro de Sant Joan de Déu presideix poderosament l’estança on ens trobem. Quan li comento que qualsevol polític que s’assegués amb nosaltres diria que treballa per la justícia social, em respon directe: «Necessitem fets i canviar les coses, o ja ens hi posarem nosaltres». Es refereix als moviments i al Tercer Sector social.

Es refereix a les entitats que treballen en àmbits com el de les persones sense llar. I en aquest punt sorgeixen preguntes com cops de puny: «Tenim un sistema legal i econòmic de protecció dels mecanismes que poden deixar la gent sense llar». I la conseqüència d’això és literalment la següent: «Viure al carrer mata. Escurça molts anys l’esperança de vida, ataca la dignitat personal, la capacitat del jo, l’estat anímic, la privacitat, la intimitat».

Omplir els «forats»

Aquí és on entren les institucions. Uribe evita el discurs de l’antipolítica. Al contrari. Creu que és el Tercer Sector el que ha d’aprendre més a fer política, a omplir «els forats» que el poder polític institucionalitzat no està omplint. ¿Com? Adonant-se del poder de què disposen les entitats. Centenars de milers de persones ateses que si estiguessin empoderades tindrien una capacitat de pressió imparable.

«S’hauria de mobilitzar aquestes persones perquè entre tots construïm política. Els moviments socials ja saben com fer-ho. Les entitats coneixem molt bé el sector, fem coses, però no mobilitzem, ni sumem el nostre bagatge per incidir no solament en els partits, sinó en l’opinió púbica», reflexiona.

Uribe veu el poder polític desitjós de rebre aquesta pressió. ¿Per quin motiu? Per una qüestió essencial: «Cap estructura de poder polític, aquí i a tot Europa, està sent capaç de tirar la societat endavant, perquè la societat depèn relativament d’ells. Depèn del mercat. Jo em vaig criar amb la idea que al voltant del poder polític s’armava la societat, i ara la sensació és que el poder polític s’ha d’adaptar al que marca el poder econòmic».

És per això que, segons el seu parer, els governs estan desitjant rebre més pressió social. «Crec que si ells van tenir un argument al qual agafar-se…» ¿L’argument de l’exigència ciutadana? «Sí, llavors ells podrien parlar d’una altra manera, perquè ells també són una baula de la cadena, com ho som les entitats, però no són la cadena sencera, ni l’última baula». ¿I quina és l’última? «El sistema econòmic neoliberal. És el que veiem no tots, però sí molts», respon sense dubtar-ho.

Davant aquesta descripció del tauler de joc, Uribe manté una visió comprensiva respecte a la política institucional. La veu com aquells equilibristes que es mouen «entre el que tenen realment i el marge que creuen que tenen». Preveu un nou model d’organització «en què ens sentim tots còmodes». I creu que, com en la transició, ara aflora una política basada en perfils diferents treballant junts. ¿Suplirà això els partits? «La qüestió és si, sota l’estructura que sigui, la majoria social segueix tenint capacitat de decisió. I això és el que el model clàssic de política no ofereix».

Tot plegat sense glorificar la bondat humana. Uribe va ser mosso d’esquadra. De la seva experiència va sorgir una tesi sobre l’experiència de patrullatges nocturns. «La societat és a vegades molt hipòcrita, apel·la a una solidaritat que en moments deteu o meu no existeix. Com a policia això ho veus. I després escoltes que la societat és magnífica i que els dolents són els lladres i els policies».

¿Hobbes o Rousseau? «L’home no és dolent per naturalesa, en moments límit actua d’una manera o d’una altra en funció de la por, les experiències prèvies i la motxilla de referències». ¿I la funció del policia? «Servir les persones, no servir-se de la placa per tenir poder». Sí, Uribe va veure Ciutat morta i opina que «és possible que les coses hagin sigut diferents de com s’han explicat per part de totes les parts que hi estan implicades».

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme

La cita

Font: montonerossilvestres.blogspot.com

Font: montonerossilvestres.blogspot.com

Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

La rellevància de les cites en l’activitat clandestina és de vital importància, de fet la pràctica totalitat de les organitzacions que lluitaren contra la dictadura depenien en bona mesura del funcionament de les mateixes, sobretot en els períodes de més activitat. Un clar exponent en la nostra història serien els fets ocorreguts durant la Caputxinada, quan es va aconseguir reunir 500 persones als Caputxins amb un sistema de cites, sense que els cossos de vigilància se n’adonessin fins que la multitud no es trobava ja al lloc previst i a l’hora senyalada. Un altre cas, més proper i més traumàtic, va ser la caiguda de l’aparell de propaganda del PSUC a Manresa el 1975, moment en el que es feia necessari reprendre un seguit de contactes que no eren previstos.

No en va, des de les ciències socials s’ha reconegut en la cita una forma sociològica específica, justament per la manera com compagina el caire passatger de l’esdeveniment i la seva fixació en el temps i l’espai, és a dir pel contrast entre la brevetat del moment en que es produeix i la seva manera de marcar intensament un lloc i una determinada fracció de temps, característiques que –remarcava Simmel- coneixen una agudització particular en el cas del redenz-vous, “eròtic o il·legítim”. Per al cas de la militància clandestina, la qualitat fonamental d’aquests contactes fragmentats, rau precisament en la capacitat de limitar a la seva dimensió més estrictament funcional el coneixement entre els citats.

Els diversos testimonis coincideixen alhora de descriure els breus moments en que s’està acabant de coagular el contacte, aquests s’intenten dilatar de totes les maneres possibles, caminant més a poc a poc, trobant-se des de lluny, etc. El sistema habitual consistia en quedar en una hora en concret en un determinat carrer, aleshores, els citats des de direccions oposades iniciaven el contacte produint-se la trobada després d’haver comprovat que no hi havia cap indicador sospitós. Tota una tècnica de descobriment i evitació del vigilant va ser construïda durant la clandestinitat, un dels manuals de normes de seguretat dels anys 60, aconsella: “No ir a ninguna reunión sin antes asegurarse bien de que no se ha sido seguido. Te juegas la carcel y el futuro del Movimiento Obrero. Es fácil darse cuenta si se es seguido utilizando los medios de transporte, calles solitarias, cambios de rumbo, etc., sin poner cara de conspirador”.

Clar, que el sistema de cites implicava una cadena en les que una conduïa a l’altra era una cosa que els repressors sabien bé. Descobrir les cites que tenien els detinguts en les següents hores i dies era la principal informació que sota tortures s’intentava aconseguir. Així, la impunitat amb la qual aparentment es produïen aquests contactes en el carrer desapareixia en arribar un dels citats en companyia, també discreta i dissimulada, de la policia, que fins i tot podien no efectuar les detencions en aquell moment i intentar esbrinar la resta de cites previstes d’aquella persona mitjançant tortures o continuar la vigilància discretament per a ampliar la cadena de captures.

La ciutat apareixia com una font inesgotable de dobles i triples llenguatges, de malabarismes indesxifrables per aquells que quedaven fora. El franquisme i tot govern saben que és impossible controlar plenament una ciutat, com a molt és pot mantenir sotmesa pels breus lapses de temps en els que s’ha assolit buidar el carrer dels seus usuaris, com ocorre en els tocs de queda o estats d’excepció. El règim franquista ho sabia, els règims que hi havia o hi haurà després ho aprengueren també. Tota ciutat és en realitat secreta.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, Memòria