Llocs per amagar

Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

Dins de l’entramat topogràfic de secrets i dissimulacions, certes pràctiques prenen una especial intensitat degut a la fixació a que es veuen sotmesos com a territoris de clandestinitat. A diferència de l’ús de pisos particulars, que alhora complien la funció de pis clandestí i particular, o els bars i altres espais utilitzats que a banda de l’ús il·legal oferien per si mateixos altres usos els quals s’utilitzaven com a quartada, existeixen altres espais que es destinen únicament a l’activitat clandestina.

Un exemple paradigmàtic seria el cas de l’aparell de propaganda, la vietnamita, el ciclostil o multicopista, més els clixés, material divers i l’arxiu de la tasca realitzada, original i còpia de cada document, no podien ser amagats fàcilment, per aquest motiu l’espai de l’aparell de propaganda no permetia altres usos que no fossin els propis de l’activitat clandestina, i ningú més que els responsables tenien coneixement de la seva ubicació. Territori sagrat per antonomàsia com tants d’altres d’ús individual, ja fos dins del matalàs, a les golfes, sobre la cisterna del lavabo, penjat d’una corda al cel obert de la cuina, o sota la rajola del passadís, un reguitzell de llocs inventats que permetien amagar les petjades de l’activitat clandestina.

Una treballadora de la Fàbrica Nova de Manresa ens relatava com arribaven a les seves mans el “Mundo Obrero”: “Vaig llegir el meu primer mundo obrero a la Fàbrica Nova, era el 1961. Me’l va passar un senyor. Aquest es passejava per tota la fàbrica, i anava amb una cistella arreglant coses. No se d’on li arribaven ni com, però aquest home llegia el mundo obrero que era una revista ciclostilada de quatre fulls, i ell me la deixava en una fusteta, que després jo vaig utilitzar per deixar-hi llibres, sobre la cisterna del wàter. Era un lloc que hi entrava tothom, però clar ningú s’ho imaginava. Si ell passava pel passadís i passava la cistella pel meu costat volia dir que havia deixat el mundo obrero sobre la cisterna. El sistema amb que el passava als altres jo no el se, però amb mi ho feia així, llavors jo el tornava a deixar allà i ell l’agafava per passar-lo a algú altre.”.

Tota aquesta memòria popular de la resistència antifranquista és la d’una geografia secreta, feta de trobades ocultes en llocs concertats boca a boca, punts de trobada comunicats a cau d’orella o mitjançant codis secrets, cites de seguretat als llocs més inversemblants, amagatalls, locals parroquials, complicats itineraris per acudir a un encontre clandestí, reunions en indrets plens de gent com a paradoxal garantia de discreció. Aquesta percepció i ús de l’espai com un mapa furtiu es concretava en un seguit de punts i recorreguts que sols es podien practicar ocultament. El resultat: un plànol arcà, fet de vèrtexs i singladures entre punts que conformen una topografia soteriològica, allò mateix que Derrida, relacionant lloc i secret, trobava com a característic de les sociabilitats esotèriques.