El sol sempre ix pel Cabanyal

Article originàriament publicat en la Veu del País Valencià el 30.10.15

por Daniel Castillejo (sociòleg i veí del barri del Cabanyal)

Hi ha una afirmació, certa i coneguda, al Cap i Casal que afirma que “el sol sempre ix pel Cabanyal”. Aquesta afirmació no sols apareix per l’obvietat que el barri de la mar, el més a l’est de la ciutat, és el primer en rebre els llums de primera hora del matí, sinó perquè el Cabanyal ha estat un barri en disputa i des d’on s’han cuinat resistències. En dades demogràfiques el Cabanyal no es diferencia a grans trets del que seria qualsevol barri popular de València, exceptuant alguns trets més concrets. El Cabanyal, amb una població de 20.580 persones té una estructura demogràfica semblant a altres barris com Orriols. La majoria de la població del barri mariner es concentra entre les d’edats de 16-65 cosa que representa el 63% de la població, una dada semblant a Orriols on aquesta seria del 65% i una edat mitjana quasi idèntica (42 anys). Les taxes d’atur són, alhora, també molt semblants; si el barri mariner compta amb un 24% d’atur, el barri d’Orriols estaria un poc per baix amb un 21% (i).

Què és aleshores el que fa que el Cabanyal tinga aquesta importància per al nou consistori i a la població en general? Primerament, caldria observar les característiques concretes del conflicte del Cabanyal. El ja conegut pla de l’ampliació de Blasco Ibañez va estar un pla molt conflictiu, l’enderrocament de més de 1.600 habitatges representava la punta de llança del model de ciutat que el Partit Popular imposava. Un model basat en els macroprojectes (l’ampliació de la zona ZAL  del port amb la destrucció de la Punta, l’urbanisme exagerat que es menjava l’horta de València, la Ciutat de les Arts i les Ciències, etc) Un projecte que pretenia passar per damunt de tot un barri, que va començar un procés de guerra oberta contra la gent que residia entre les seues arteries i que ataca tota una forma de vida.

La resistència davant aquest, es va tornar cada volta més mediatitzada pel que tots els partits polítics de l’oposició en aquell moment, no van dubtar en apropar-se al conflicte. Per altra banda, la concentració de 674 propietats municipals (ii) al barri permet una major implicació de l’Ajuntament que en altres bandes del Cap i Casal (on la presència del mercat privat és major). Per tant, les reivindicacions socials del barri que van posar la qüestió de la rehabilitació en l’agenda política sumat al pes que en l’Ajuntament al barri així com les particularitats que té un barri com aquest que pràcticament ha quedat reduït a escombraires, el dota d’una importància central en el model de ciutat que s’està gestant. I és per aquest motiu que el Cabanyal té aquesta importància, el model de ciutat de València (que a priori ha de deslligar-se de les antigues dinàmiques) comença per ací. Efectivament, el sol sempre ix pel Cabanyal.
Rehabilitació sense destrucció, i sense gentrificació

Passejant pel nostre barri, es poden observar des de finals dels 90 i principis dels 2000 pancartes als balcons que resen  “rehabilitació sense destrucció”, aquest fenomen es va començar a donar quan el pla de destrucció del Cabanyal es va donar a conèixer i va començar un procés d’atac directe per les institucions (tant públiques com privades) que pretenien traure-li redit econòmic al barri a partir de la seua destrucció i la construcció de l’avinguda.

És a partir de l’aturament de l’ampliació de l’avinguda que comença la part més complexa de la construcció del nou barri. Una volta la lluita social (iii) guanya la batalla contra l’ampliació, toca posar-se mans a l’obra del que serà el nou barri. Dins d’aquesta dinàmica podem trobar dos grans grups que defineixen la lluita del Cabanyal (iv). Per una banda trobaríem el bloc que, emocionat amb la “voluntat de diàleg” del nou consistori vol la rehabilitació a tota costa independentment de les seues conseqüències i aquells que es posicionen en contra d’una rehabilitació que supose l’expulsió de part del veïnat. El primer grup vindria encapçalat per la Plataforma Salvem el Cabanyal, la cara més coneguda i mediàtica del conflicte i per altra tot el conjunt de col·lectius i centres socials que treballen al barri i que han vingut a configurar una alternativa organitzativa coneguda com ESPAI VEÏNAL DEL CABANYAL per un procés de participació autoorganitzat (Espai Veïnal des d’ara) (v). Dins d’aquest procés, des de l’Ajuntament de València es va llançar una iniciativa de rehabilitació del barri on després d’un concurs públic, un equip de treball multidisciplinar va posar-se al capdavant del nou projecte per al barri, aquest s’ha denominat “Va Cabanyal”.

Tot i que la iniciativa sembla interessant i les persones que conformen l’equip de treball han mostrat sempre la seua intenció d’encetar un procés participatiu, ja són algunes les veus que posen en dubte que la vertadera intencionalitat de l’Ajuntament siga la de fer un barri per a les persones que hi viuen. A un article publicat a Valencia Comkal, posa de manifest açò mateix i s’afirma que “Una empieza a dudar de todo lo que tiene delante y a pensar que Va Cabanyal tiene dos características típicas de toda estafa o timo: La rapidez y la buena pinta que hace que uno mismo participe por su propia voluntad.” (vi). I és que si bé és normal que molta gent del barri davant la situació en la qual el va deixar el PP demane més policia, també és normal que aquells col·lectius i associacions que van treballar per recuperar espais abandonats i convertir-los en habitatges o centres socials i que treballen dia rere dia amb la població més vulnerable mostren els seus dubtes davant d’una sèrie de mesures d’urgència que prioritzen la intervenció policial i el desallotjament de cases per davant de les persones que actualment resideixen en la “zona zero” del Cabanyal. I veient la urgència amb la qual es prenen aquestes decisions. dubte, també, que Va Cabanyal siga de veritat l’eix vertebrador del nou barri o simplement un lloc de propaganda política. Davant aquesta situació les preguntes claus que es llancen a la resta de veïns des d’Espai Veïnal són aquestes: es vol una rehabilitació del barri o una simple revaloració econòmica?

El concepte clau, la gentrificació

Des de la creació del concepte gentrificació per Ruth Glass (1964) per assenyalar els processos que es donaven a diferents barris de Londres, el concepte ha anat evolucionant i afermant-se fora dels cercles estrictament universitaris. Hui dia; moviments socials, polítics i tècnics empren aquest concepte demostrant la força objectivitzadora que té. Tot i l’actualitat del concepte i el seu ús constant, sembla que no existeix un consens d’on caldria posar les línies roges per definir què està gentrificat -o què està patint el procés- i què no. Al Cabanyal, com a cas concret, aquest consens no sols no existeix sinó que comença a ser un element de disputa política entre els col·lectius del barri. És evident que si establim una comparació entre l’antic pla al qual estava condemnat el barri -l’ampliació de l’avinguda de Blasco Ibañez- i la perspectiva de futur que tenim ara, trobem que els elements més agressius del desplaçament poblacional no es donen. Ara bé, que l’expulsió del veïns i veïnes no es done mitjançant excavadores i carregues policials, no vol dir que es puga donar un desplaçament poblacional i una colonització (Left Hand Rotation, 2012) de l’espai públic i privat per part de les noves classes mitjanes urbanes.

L’actual context de recuperació del barri no es concep per part del veïnat més lligat a les propostes de rehabilitació urbanística de plataformes com Salvem, com una gentrificació del barri sinó com una atracció de capital humà més jove, que vindria a emplenar el barri de cultura i recuperació econòmica, i que al no albergar grans projectes urbanístics i sense la presència de multinacionals al Cabanyal el desplaçament de població no es donaria. Ací trobem vàries errades analítiques que, ‘a priori’, podríem pensar que ve de la seua adscripció socioeconòmica i els interessos que aquesta comporta. Primer de tot: la mobilitat social interurbana sols està reservada per a uns pocs privilegiats, aquells que disposen de capital econòmic suficient com per a poder desplaçar-se i amb suficient capital cultural i simbòlic per adaptar-se i adaptar les ciutats a les seues exigències. Per a les classes populars, per a la classe treballadora, el desplaçament sempre és un problema ja que implica deslligar-se de la teua comunitat de referència, de cercar lloguers barats, etc. Que s’anime a la mobilitat  de residència és fruit de l’exaltació de la propietat privada i de l’acumulació de capital (Smith, 2002). En altres paraules, la suposada gent que hauria de vindre a viure en el Cabanyal no seria una altra que aquella que disposa de recursos per a fer-ho, adaptant el barri al seu mode de vida.

Per altra banda, que el concepte de gentrificació s’haja generalitzat, no implica que s’estiga emprant des d’una perspectiva actualitzada o –per què no dir-ho- correcta, perquè aquest procés es done no ha de passar necessàriament per les fases que es reconeixen com a tradicionals d’aquest abandonament-degradació-atracció-revalorització-desplaçament. Tot i que al Cabanyal sembla que s’ha complit gran part d’aquest esquema. Cal, però, assenyalar que el punt central de la gentrificació recau en el fet que en el transcurs del procés el barri ja no seria un espai habitable, sinó un espai consumible (Mansilla, 2015). És a dir, que els barris al revaloritzar-se es converteixen en espais urbans l’ús dels quals ja no és el purament habitacional sinó el de consum. Finalment, trobem un gran biaix de classe. En els darrers mesos hem trobat una posada en escena de discursos que apel·len al “civisme” per tal de millorar la convivència. D’alguna manera, es demana a gran part del veïnat de procedència cultural molt diferent i de classe social molt més baixa que s’adapte a les normes cíviques, una mena de codi cultural i de protocol d’actuació en el qual tots ens entenem. Aquest codi cultural no és més que la imposició d’un estil de vida concret, una sort d’espai neutral i consensuat on tots ens hauríem de trobar, la mediació (Delgado, 2013). En paraules de Manuel Delgado:

En nombre de los valores abstractos de la ciudadanía y del civismo es que vemos llevar a cabo la exclusión de los espacios públicos de elementos “indeseables” para la proyección de éste como guarnición de acompañamiento de grandes operaciones urbanísticas, que son al tiempo especuladoras y espectacularizadoras, la monitorización de las prácticas ciudadanas, el acoso contra movimientos sociales disidentes y otras expresiones de los que se da en llamar eufemísticamente “gobernabilidad urbana”
 (Delgado, 2013). El Cabanyal no pot cometre l’errada de sucumbir a les exigències del mercat, i revaloritzar-se en termes econòmics, per desplaçar a tota la població que molesta, la que té menys recursos, etc. I no només per una qüestió de solidaritat amb la gent més desafavorida, sinó perquè si entenem l’espai sociodemogràfic del barri com un camp (Bourdieu, 1992) amb interessos contraposats en disputa, totes aquelles persones que no siguen propietàries dels seus habitatges veuran com també el preu del sol s’encareix i inclús a aquelles que ho siguen, com el seu voltant va canviant i no troben una identitat cultural pròpia, la de barri i que els preus de consum també s’encariran. El mercat tot ho arrasarà.

Algunes conclusions ràpides

Com bé hem observat, el procés de gentrificació es pot donar i es pot desencadenar per circumstàncies diverses i no necessàriament lligades a l’esquema clàssic. Qualsevol focus d’atracció de classes socials més altes i amb un capital cultural major pot fer pujar el preu de l’habitatge, atraure inversors que revaloritzen el terreny, que generen comerços destinats a rendes més altes i que açò comporte el canvi de la fisonomia del barri, convertint els espais públic i habitacionals en espais de consum. La gentrificació del Cabanyal no s’atura per l’enderroc de l’antic pla del PP. La gentrificació es dóna per dos qüestions bàsiques: per l’encariment del preu habitacional i el del consum (transformant el barri en una mena de centre comercial a l’aire lliure) i per la pèrdua de les seues característiques sociològiques que conformen la seua identitat concreta. Els espais urbans estan dividits per les seues característiques sociològiques, i els barris han d’estar adaptats a les necessitats vitals de la gent que l’habita. Perquè la gentrificació s’ature, cal deixar el mínim d’espai possible al mercat. Al Cabanyal açò és possible, ja que l’Ajuntament compta amb quasi 700 cases de les seua propietat, i podria ajudar perfectament si tinguera voluntat amb, per exemple, la cessió d’ús aquest habitatges a cooperatives d’habitatges com ja es fa en altres bandes de l’Estat espanyol. D’aquesta manera, s’impediria l’entrada de l’especulació a la zona més degradada del barri,  i resolent un dels problemes més evidents i urgents que existeix actualment.

Una altra de les qüestions a resoldre és el tema cultural. Actualment, la cultura sembla ser la resposta davant tot, ara bé, sembla que es busque fora de nosaltres, delegant a empreses, pimes o autònoms la creació d’aquesta cultura. Cal, però, assenyalar com la cultura popular és practicada a tot arreu del Cabanyal-Canyamelar; amb una gran xarxa de falles, amb expressions diàries en forma de cançons al Clot, amb llibres que reconeixen una gastronomia diferència per al Cabanyal de la resta de la ciutat de València, amb la realització de trobades al carrer, amb un mercat dels dijous molt actiu i un llarg etcètera. Totes aquestes mostres de cultura popular són les que cal potenciar enlloc d’obsessionar-se per atraure capital cultural representat per joves amb formació universitària i amb recursos per a invertir. Ara és el moment de començar a construir el model de barri que volem, una oportunitat de generar dinàmiques que eviten l’empobriment i l’expulsió de gran part del veïnat i per posar en pràctica un altre model de ciutat. Una ciutat feta des de baix i per als de baix. No podem tornar a perdre una altra oportunitat.

Notes

i Dades extretes de l’Oficina Municipal d’Estadística de València
ii Segons dades aparegudes en premsa, és complicat traure informació directa de l’oficina del Plan Cabanyal-Canyamelar
iii Parlem de lluita social perquè entenem que el gruix dels actors en el conflicte social del Cabanyal sempre han sigut els col·lectius i individus que s’han oposat des del principi a la prolongació. Que derivat d’aquesta lluita s’hagen emprat vies com les judicials o s’hagen impulsat els partits polítics de l’oposició són efectes d’aquesta lluita.
iv Partiríem d’una fal·làcia si reduírem a dos grups els actors socials i polítics del barri, tota comunitat i- sobretot- tota comunitat en lluita té diferents actors, línies de treball i contradiccions que estan en constant moviment. Ara bé, sí que és cert que si partim del concepte de rehabilitació trobem dos línies generals que divideixen el “moviment”
v Després de les eleccions de maig de 2015, el nou consistori va anunciar una sèrie de “mesures d’urgència” al Cabanyal que van provocar els recels de gran part de col·lectius del barri. La problemàtica es va veure reduïda a una qüestió d’ordre públic i es va intensificar el control policial sobre la policia romanesa i gitana i sobre els centres socials okupats i les persones que per “estètica” podrien considerar-se part d’aquests. Davant açò es va impulsar l’Espai Veïnal, ací es pot llegir el manifest.
vi  ¿Es Va Cabanyal simplemente un instrumento de propaganda política?.

Bibliografia

Bourdieu, P.; Wacquant, L. (1992).Una invitación a la sociología reflexiva. Buenos Aires: Ed. Siglo XXI
Delgado, M.(2013). Ciudadanía, política y espacio público [en línea]
Glass, R. (1964). London Aspects of changes. London: Ed. MacGibbon.
Left Hand Rotation (2012).  Gentrificación no es un nombre de señora. Madrid: Bellas Artes UCM.
Mansilla, J. A. (2015). El triunfo de las clases medias. Dialéctica entre cambio social y urbanismo en Poblenou, Barcelona. RAE, 15 (10): 121-139.
Mansilla, J. A., Morell, M. y Egizabal, M. (2013). “Gentrificación es luchas de clases”: Fronteras y conflictividad en el espacio urbano actual. [en línea]
Ochsenius, F. (2015). La segregación socio-espacial. Abordajes diferentes para un fenómeno de múltiples dimensiones. [en línea]
Smith, N. (2002). New globalism, new urbanism: gentrification as global urban strategy. Antipode, 34 (3): 427-450.