Setge a Collserola. Vallcarca-Penitents, darrera frontera urbana?

Per Meritxell Sucarrat (ICA) i Marco Luca Stanchieri, José Mansilla i Giuseppe Aricó (OACU)

Aquest text és el prefaci d’un projecte que, sota el nom “Les setze portes de Collserola. L’experiència d’un Parc Metropolità a la Barcelona de principis del segle XXI. El cas de Vallcarca-Penitents”, s’ha presentat pel seu finançament al IPEC.

Després de la urbanització del front marítim, entre finals dels anys 80 i principis dels 90 del segle passat, que comportà que Barcelona es donés a conèixer definitivament al món (la Barcelona dels Jocs Olímpics del 92) com a destinació turística i ciutat model[1], a principis de la segona dècada del 2000, el continu desenvolupament de Barcelona es planteja a través de la redefinició de la relació dels barris de muntanya, densament poblats i urbanitzats, amb la Serra de Collserola convertida en parc natural des de 2010[2]. Un atent recorregut al llarg de la història urbanística de la ciutat[3] ens permet establir una continuïtat mai interrompuda, entre les polítiques franquistes que aspiraven a la Gran Barcelona[4] i el plantejament actual.

El que abans de la Transició democràtica, i fonamentalment als anys 50-60 s, es va anomenar com a “desarrollismo”, va continuar i trobar l’empenta definitiva -ja sota el paraigua democràtic- de les mans del neoliberalisme, projectant Barcelona cap a una descontrolada mercantilització de l’espai. Entre els grans projectes, destacà la voluntat de l’exalcalde franquista Josep Maria de Porcioles[5] de connectar la ciutat amb el Vallès mitjançant tres túnels que perforarien la serra de Collserola a Vallvidrera, Penitents i a Horta i, al mateix temps, definir un imponent zona d’interès turístic a la muntanya. A més a més, la realització d’aquestes connexions amb les ciutats del Vallès comportaria una redefinició del tram viari pròxim als túnels i al parc que afectaria els barris més extrems.

Encara que finalment es va realitzar només el túnel de Vallvidrera, tot i així els terrenys originàriament afectats per a la realització del túnels, seguiran sent-ho en el Pla General Metropolità del 1976, i avui dia encara pateixen aquesta reserva de sòl per a futures transformacions de la trama urbana. L’actual voluntat de fomentar, amb previsions a llarg termini, una interrelació entre la natura de la Serra de Collserola i els barris, creiem que respon a la mateixa lògica neoliberal amagada per sota d’una amnèsica capa d’abstractes concepcions estètiques i paisatgístiques que transformarien el territori afectat mitjançant la creació d’espai enjardinats que no deixarien de ser “espais públics de qualitat”[7].  És a dir, tornaríem a parlar d’espais de i pel consum, indicatius de nous tipus de segregació social impulsat per veritables trampes construïdes sobre la idealització de la natura[8].

La concepció del Parc Metropolità de Collserola com l’element diferenciador que caracteritzi la imatge urbana de Barcelona –fent-la més atractiva, més competitiva i més sostenible en el context global actual-, cal situar-la en relació amb el context influït pel Conveni Europeu del Paisatge (2000), la Llei catalana de protecció, gestió i ordenació del paisatge (2005), i la consolidació d’una cultura de valoració de la natura que comporta engegar iniciatives que fomentin l’ús social i econòmic de la natura, per part dels poders polítics. Aquest marc legal va permetre al Departament d’Hàbitat Urbà presentar, el 2013, el Pla del Verd i de la Biodiversitat de Barcelona 2020. Aquest últim, més que un veritable pla d’intervenció urbanística, va representar una visionària proposta d’actuació a gran escala amb la qual rendibilitzar el “verd urbà” mitjanant la promoció i exaltació de la natura i executant plans urbanístics com ara el de les 16 Portes de Collserola.

Tot i que va ser l’equip de govern municipal en representació de CIU el que va publicar aquest disseny urbanístic, el trobarem sense gaire dificultat com a marc de referència dels objectius ecologistes, urbanístics i de mobilitat  de l’actual govern municipal,[9] que segueix vertebrant les seves polítiques urbanístiques sobre els clàssics i controvertits conceptes d’espai públic de qualitat i participació ciutadana que han conformat el fortament criticat “Model Barcelona”[10]. Recordem que aquest Model es va erigir sobre les idees arquitectòniques, higienistes i monumentals dels arquitectes Oriol Bohigas i Josep Acebillo durant les dècades de 1970 i 1990 del segle passat i de les polítiques participatives del “margallismo”  dels anys 80 del segle XX [11]. A aquests pilars conceptuals se li afegeixen ara els termes més recents de resiliència urbana i sostenibilitat, fruit dels nous reptes que planteja l’ambició de les polítiques urbanístiques neoliberals barcelonines, que sembla no acaben d’abandonar la idea de convertir la ciutat de Barcelona en una de les més eficients Smart Cities del món, en una època de dificultats socioeconòmiques.

Dins d’aquest context jurídic, urbanístic i retòric, el discurs pel qual es vol legitimar la creació d’un nou tipus de relació ordenada entre Barcelona i la Serra de Collserola es fonamenta en la idea bàsica d’una renaturalització de la ciutat que passa per incentivar la penetració de la natura als barris. En aquest context, la natura  representada per la serra de Collserola es presenta com una natura domesticada on els límits entre la ciutat construïda (edificada) i el Parc esdevenen punts d’intervenció claus, a més de les intervencions projectades per al canvi de percepció (una percepció més natural) en el teixit urbà ja existent. Antoni Vives, regidor d’ Habitat Urbà a finals del 2012,  no hauria pogut ser més precís en definir els objectius del pla de les 16 Portes de Collserola: aconseguir que “la natura baixi a la ciutat i que les persones puguin pujar, de manera ordenada, a la natura”[12].

Per la seva part, el gerent del govern de Convergència Democràtica (2011-2015), fora de l’aprovació gairebé unànime de les oposicions[13] del consistori, establia un termini de vint anys perquè l’Ajuntament portés a terme l’ambiciós projecte metropolità de crear 16 corredors verds  (les 16 portes de Collserola) que haurien d’afavorir la interrelació entre la natura i la ciutat, des del primer cinturó de ronda fins al Parc Natural de Collserola. D’aquesta manera, es planteja articular la natura i la ciutat a través d’actuacions en la franja de contacte entre ciutat i parc, i  l’ordenació dels espais lliures de transició entre el medi natural i el medi urbà. També es parla de dissenyar itineraris, recorreguts i trajectes que legitimin una nova mirada sobre Collserola, així com de conceptes com naturbà i rurbà, en l’intent per transcendir la dicotomia camp-ciutat, mentre les intervencions programades sobre la ciutat es plantegen com una oportunitat per millorar la qualitat de vida dels barris de muntanya en el seu retrobament amb la natura[14].

Més enllà d’aquestes aspiracions que podríem definir com “bucòliques”, hi ha objectius del pla que tenen a veure amb la conversió dels barris populars en zones amb un fort impacte turístic i que posen en perill la persistència in situ de la població resident, gens interessada a convertir els espais de la seva vida quotidiana en horts i jardins bonics i ordenats, resultat de la revalorització del territori per la imposició d’un canvi estètic i d’ús. Donada la importància de les actuacions previstes en la vida diària de la població dels barris directament afectats, creiem que la recerca etnogràfica i l’anàlisi crítica de les dades obtingudes són imprescindibles per documentar i interpretar la realitat de primera mà i entendre la idiosincràsia i la identitat de cada barri en la seva articulació amb la resta de barris, en el context actual de construcció  “d’una nova Barcelona”.

Amb aquesta finalitat ens plantegem l’estudi dels impactes de l’ambiciós pla de les 16 Portes de Collserola al barri de Vallcarca i Penitents – la setena porta – i de les maneres en què localment, la població viu la relació amb els seus espais naturals i urbanitzats, i percep la voluntat política d’establir correlacions entre natura i ciutat. En el marc del concurs de les 16 Portes, el projecte de la porta número 7, la de Vallcarca i Penitents, que va obtenir el primer premi[15], ajusta els seus plantejaments sobre plans urbanístics atàvics i que han definitivament fracassat davant de l’obstinada resistència popular (2003-2016) a la Modificació del Pla General Metropolità. Tot i així, gràcies a un llarg treball etnogràfic (2009-2014) sobre els impactes socials de les transformacions urbanístiques que han afectat Vallcarca al llarg de la seva historia[16], s’ha demostrat que el barri ha patit en els últims deu anys importants destruccions del seu patrimoni construït i natural amb la utòpica voluntat frustrada de transformar el seu caràcter popular en barri residencial d’alt standing i de trànsit turístic, amb brutals operacions d’especulació immobiliària protagonitzades per constructores històriques del desenvolupament urbanístic de la ciutat.

Aquestes intervencions destructives han generat descampats i solars allà on hi havia habitatges i es desenvolupaven  activitats socials i que, amb una “trampa” urbanística i conceptual, van passar a ser definits com a “espai buits”[17] o “en desús”. Aquests espais, que preferim definir com a “vacants”[18] han evidenciat formes populars, a vegades imprevistes, de relació amb la natura en un barri de muntanya on abunden el verd, camins, rieres, pous, fonts i deus, sistemàticament ofegats amb ciment pels enderrocs que paradoxalment s’acompanyen de la producció d’un territori on les rambles, els itineraris i els passejos hi acaben tenint un paper destacat amb la finalitat de produir l’escenari per la màxima rendibilitat del sòl i afavorir la circulació de capital en zones fins al moment menyspreades per les dinasties de poder de Barcelona. Per tal de copsar la representativitat i singularitat del Parc de Collserola en el barri de Vallcarca-Penitents i quina és la seva relació amb la seva transformació urbanística i la relació dels seus habitants amb l’espai de la seva quotidiana, plantegem l’estudi de la realitat local.

Notas

[1] BORJA, J. (1995) Barcelona. Un modelo de transformación urbana, 1980-1995, Quito: PGU-LAC.

[2] El Parc Natural de Collserola està considerat el parc metropolità més gran del món amb més de 8.000 hectàrees i està situat a l’àrea més densament poblada de Catalunya, afectant el terme de nou municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona.

[3] TERÁN (De), F. (1977) “Notas para la historia del planeamiento de Barcelona. La era de Franco”, Ciudad y territorio: Revista de ciencia urbana, 2, pp. 73-86; ARICÓ, G., MANSILLA, J. A. y STANCHIERI, M.L. (2015a) “Desmontando las políticas neoliberales. Una aproximación desde las ciencias sociales”, en ARICÓ, G., MANSILLA, J. A., STANCHIERI, M.L. (Coords.) Mierda de ciudad. Una rearticulación crítica del urbanismo neoliberal desde las ciencias sociales, Barcelona: Pol·len Edicions- OACU, pp. 11-16; ARICÓ, G., MANSILLA, J. A. y STANCHIERI, M.L. (2015b) “Jaque al Peón. Extracción de rentas, dinastías de poder y desplazamiento de clases populares en la Barcelona contemporánea”, Comunicación en fase de publicación originariamente presentada en el panel ¡Gentrificación es lucha de clases! Diferenciación socioespacial y conflicto en la ciudad contemporánea, realizado en el marco del Iº Congreso Internacional de Antropología AIBR “El ser humano: culturas, orígenes y destinos” (Madrid, 7-10 julio de 2015.

[4] TERÁN (De), F. (1977) “Notas para la historia del planeamiento de Barcelona. La era de Franco”, Ciudad y territorio: Revista de ciencia urbana, 2, pp. 73-86.

[5] MARÍN i CORBERA, M. (2005) Josep Maria de Porcioles: catalanisme, clientelisme i franquisme, Barcelona: Base Edicions.

[6] DELGADO, M. (2004b) “Ciudades de mentira. El turismo cultural como estrategia de desactivación urbana”, en ENGUITA, N., MARZO, J.L. y ROMANÍ, M. (Coords.) Tour-ismes. La derrota de la dissensió, Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, pp. 55-66; CARMEN, M. (2006) “Las trampas de la cultura”, Buenos Aires: Paidós.

[7] STANCHIERI, M. L. y ARICÓ, G. (2014) “El discreto encanto del “espacio público””, Revista Diagonal, 38, pp. 21-24, Barcelona: ARD.

[8] CARMEN, M. (2011) “Las trampas de la cultura. Medio ambiente y segregación en Buenos Aires”, Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.

[9] http://ajuntament.barcelona.cat/ecologiaurbana/es

[10] CAPEL, H. (2011 [2005]), El modelo Barcelona: un examen crítico. Barcelona: Ediciones del Serbal; DELGADO, M. (2005) Elogi del vianant. Del «model Barcelona» a la Barcelona real, Barcelona: Edicions de 1984; DELGADO, M. (2007) La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo  Barcelona”. Madrid: La Catarata.

[11] MAZA, G. (2005b) “Participación Urbana”, Comunicación presentada en el marco del programa Idensitat CLF/BCN 01-02, [en línea: http://www.dosislas.org/ciudades/voces/participacionurbana.html]

[12] MOISÉS J., (2012), Esquema director de les Portes de Collserola, en Territori: Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya [en línea] 

[13] Així ho expressa MOISÉS (2012): “A nivell polític, els grups municipals de l’oposició coincidien, en termes generals, amb els objectius del projecte però discrepaven amb alguns aspectes. El PSC temia que la manca de concreció generés frustració entre els veïns i el professionals implicats mentre el PP lamentava que no se’n conegués el pressupost. Per la seva banda ICV reclamava que es condicionés el projecte de les 16 portes a l’elaboració del Pla especial de protecció de la serra de Collserola.”

[14] SOTOCA, A.; CARRECEDO, O. (2011) Naturbà. Barcelona Collserola. Una relació retrobada. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

[15] http://w1.bcn.cat/portesdecollserola/resultat-del-concurs/

[16] STANCHIERI, M.L. (2016) “ Prácticas y poéticas de un barrio en trasformación. El caso de Vallcarca en Barcelona”, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona.

[17] STANCHIERI, M. L. y ARICÓ, G. (2013) “La trampa urbanística de los ‘vacíos urbanos’: casos etnográficos en Barcelona”, en DAROQUI, A. (Comp.) 20 años de pensar y repensar la sociología: nuevos desafíos académicos, científicos y políticos para el siglo XXI, Buenos Aires: UBA, [en línea: http://sociologia.studiobam.com.ar/wp-content/uploads/ponencias/1713.pdf]

[18] STANCHIERI, M.L., (2014) “Territorios de lo imprevisto: espacios vacantes, autoconstrucción y simbolización del lugar en el barrio de Vallcarca en Barcelona”, en VIEIRA DA CUNHA, N., DE LUNA FREIRE, L., MACHADO-MARTINS, M.,  et BEROCAN VEIGA, F.,  Antropologia do conflito urbano: conexões Rio–Barcelona, ( Coord.), Rio de Janeiro: Lamparina editora