Aquí tenéis el vídeo de la presentación-diálogo sobre Procesos Constituyentes en el que participaron Toni Negri y Álvaro García Linera el pasado día 17 de abril en el Aula Magna de la Facultat de Geografia i Historia de la UB.
Archivo del Autor: El Antropólogo Perplejo
Breve relato etnográfico de una mañana en “La Meri”
Fuente: lavanguardia.es
Por Cecilia Vergnano (OACU)
Pasar una sola mañana en Ciudad Meridiana no es suficiente para hacer un análisis exhaustivo del conflicto urbano que se articula alrededor del problema de la vivienda en este barrio. Aún así, no puedo resistir la tentación de compartir algunas de las impresiones que me ha generado la participación en un momento de resistencia contra los desahucios en “la Meri”, dibujando algunas pinceladas de lo que he visto; intentando esbozar una descripción densa de una mañana en el barrio.
A veces me pregunto si todas las horas que dedico al estudio y a la investigación en antropología urbana me acercan a la vida de la calle o, al revés, me alejan irremediablemente de sus intérpretes, de las personas comunes que aparecen en el centro de mi mirada. A veces me pregunto si, a nivel inconsciente, el hambre que tengo de vitalidad de barrio no sea una forma típicamente colonial, propia de una clase media que necesita apropiarse de las energías y los recursos de las clases oprimidas. Y, sin embargo, la sensación de comodidad y familiaridad que experimento a la hora de entrar en lugares que fácilmente pueden ser asociados al estigma, procede claramente de mi propio cuerpo, sin mediaciones meditadas del intelecto. Es raro sentirse tan “en casa” en un lugar no conocido. Tengo que aclarar que es una sensación que me sobrecoge a menudo en las periferias, puesto que me recuerdan el barrio donde yo nací.
La historia de Ciudad Meridiana empieza en los años 50, cuando el financiero Enrique Banús compró los terrenos de Font Magués que habían sido descartados para la construcción de un cementerio municipal por los altos índices de humedad de la zona. Sin embargo, “lo que era malo para los muertos era bueno para los vivos”, se lee en la publicación online de Ciudad Meridiana, “La Meri Tiene Vida”.
Con el Plan Parcial de Font Magués de 1963, se da inicio a la construcción del polígono de viviendas “Ciudad Meridiana”. La promotora inmobiliaria, Urbanizaciones Torre Baró S.A., nacida en 1957 por iniciativa de Banús, era presidida por Joan Antoni Samaranch.
Muerto hace poco, en 2010, Samaranch ha sido una figura que ilustra bien los límites de la Transición democrática española. Miembro de la Falange, el empresario y político catalán realizó una brillante carrera política atravesando impunemente todas las etapas, desde el franquismo a la democracia. Fue, por ejemplo, tanto concejal de Deportes en el Ayuntamiento de Barcelona (1955-1962), organizando los II Juegos del Mediterráneo, como presidente del Comité Olímpico Internacional en los tiempos de las Olimpiadas de Barcelona del 1992. Samaranch es, por lo tanto, uno de los padres fundadores de Ciudad Meridiana, junto con la Banca Rothschild y el alcalde Porcioles.
La parte más antigua del barrio es la alta. Cuando empezó a ser habitada, el barrio no tenía ni calles, ni tiendas, ni transportes. El amigo que me introduce al barrio, acompañándome, me explica que en los años 80 Ciudad Meridiana era el reino del caballo y que su único gran camino de acceso, cuesta arriba siempre, estaba permanentemente vigilado para poder controlar a quien entrara; la policía, por su parte, nunca solía pisar el barrio. Por eso Fili, vecino de “La Meri” y presidente de la asociación de vecinos, dice que cuando escucha la gente quejarse de los inmigrantes, él siempre pregunta si no se acuerdan cómo estaba el barrio cuando sólo había españoles.
En la actualidad, la parte alta es la más degradada, con edificios que necesitan rehabilitaciones por problemas causados por la mala calidad de la construcción, a los que se añaden las infiltraciones de la humedad que vuelven malsanas las viviendas y causan patologías pulmonares, sobre todo entre los niños. Los bloques más nuevos, y mejor mantenidos, son en cambio los de la parte baja del barrio. A la diferencia de calidad de los edificios se corresponden diferencias a nivel de composición poblacional: la mayoría de los inmigrantes viven en los edificios viejos, mientras que en los nuevos se encuentran sobre todo familias autóctonas. Por otro lado, hay que recordar que la población inmigrante constituye más de un tercio de la población del barrio, frente a la media del 12,61% del resto de Barcelona (García Almirall 2010). Las nacionalidades presentes en Ciudad Meridiana van desde Ecuador, Honduras, Bolivia y República Dominicana a Nigeria, Camerún, Marruecos y Pakistán. Entre los vecinos autóctonos hay una componente que se identifica como gitana.
Diferentes fotografías del barrio, tomadas a lo largo de las últimas décadas, podrían fácilmente ilustrar una tendencia general en España, y particularmente en Cataluña, en lo que concierne a la historia del acceso a la vivienda por parte de los trabajadores inmigrantes. Los pisos de protección oficial de Ciudad Meridiana, a los cuales han accedido en su momento familias trabajadoras procedentes de diferentes partes del Estado español, han sido luego vendidos a familias de inmigración más reciente, procedentes de África, Asia y América Latina. La burbuja inmobiliaria española provocó el aumento de los precios de la vivienda hasta el año 2008 (año en el que la burbuja estalló) por lo cual muchas familias que habían accedido de forma relativamente barata a estos pisos protegidos, consideraron conveniente venderlos para acceder a pisos mejores (o, mejor dicho, pagar una buena parte de la entrada de la hipoteca). Las familias inmigrantes se han, a su vez, hipotecado para acceder a las viviendas que las familias españolas iban dejando. En muchos casos los bancos y las promotoras inmobiliarias han permitido el acceso a la hipoteca a familias con ingresos muy bajos y con pocas garantías de extinción (de manera análoga a la así llamada “crisis de subprimes” en Estados Unidos – la crisis que ha dado pie a la actual coyuntura de recesión y reajuste del ciclo económico mundial). Estas premisas son necesarias para entender las razones de la alta concentración de inmigrantes en Ciudad Meridiana y, sobre todo, entender la dinámica que hoy se traduce con la ejecución casi semanal de procedimientos de desahucio en el barrio – y la consecuente ocupación de pisos.
“¿Te puedes creer que aquí un piso vale 250.000 euros?”, me pregunta mi amigo, subiendo por las calles del barrio.
Fuente: http://guillaumedarribau.com/
Mirando alrededor, observando la baja calidad de los edificios, su mal estado de conservación, la estructura de dormitorio, sin tiendas, servicios, bares, sobre todo en la parte alta del barrio, la idea de que un piso de 60 m2 pueda valer 250.000 euros suena a estafa. Sin embargo, son estos los precios en los cuales los nuevos vecinos se han hipotecado. “Es que falta un organismo regulador de los contratos bancarios”, argumenta mi amigo. “Si lo hubiera, quizás se descubriría que la mitad de ellos son ilegales.” En cambio, los bancos han vendido en este barrio pisos hasta a cinco veces más de su valor de mercado, a familias que han sido víctimas del sueño democrático de “una sociedad de pequeños propietarios” – familias que acababan a lo mejor de emerger de la clandestinidad a través de la regularización del Gobierno Zapatero del 2005 y soñaban con una idea de normalidad en su cotidianidad y a la cual hasta entonces no habían podido acceder.
Al fenómeno de la exclusión social se le define a menudo en términos de ruptura de unos supuestos lazos sociales, de los vínculos que deberían tener unidos entre sí los miembros de una sociedad. A menudo se representan los procesos de exclusión social como descontextualizados de sus causas, casi como si la exclusión fuera un fenómeno natural al cual resulta inútil oponerse. Se habla de excluidos en términos victimizantes, como si su existencia no implicara necesariamente la actividad de unos exclusores. En Ciudad Meridiana, en cambio, es muy evidente quienes han sido los que han quebrantado el supuesto pacto social: los constructores mismos del barrio, que han edificado allí donde ni siquiera los muertos se podían sepultar. A partir de ahí, la lista es larga: entre quienes han roto los lazos sociales – beneficiándose de las dificultades de familias fragilizadas – hay promotoras inmobiliarias que han falsificado las condiciones para acceder a la hipoteca, bancos que han desahuciado cambiando a escondidas la cerradura del piso (aprovechando, por ejemplo, de un momento en que la madre había salido para acompañar el niño a la guardería), empresas que han despedido trabajadores tras accidentes en el lugar de trabajo, comunicando el despido al interesado a través de un simple burofax. De hecho, la asamblea de vecinos de Ciudad Meridiana desempeña un papel muy importante en señalar las causas de las dinámicas que tienen sus impactos hoy en día sobre el barrio, así como en organizar la resistencia contra los desahucios – resistencia que muchas veces resulta ganadora, al menos a efectos de suspensión provisional del desalojo.
La memoria viva de la historia del barrio, de las dificultades diarias de quien ha vivido y vive ahí, y de los nombres de los que en cambio se han beneficiado a expensas de sus habitantes, promueve de hecho unas representaciones y unas prácticas colectivas para nada anómicas, muy lejos del “distanciamiento lateral” del que hablara Wacquant al definir las características del hiperguetto. Al revés, en Ciudad Meridiana las prácticas solidarias consiguen mantener unido un barrio más allá de las divisiones étnicas o culturales. Sin idealizar una situación que queda de todas maneras fuertemente condicionada por una lógica clasificatoria – según el país de origen – de los vecinos del barrio, resulta sin embargo impactante asistir a un piquete contra el desahucio de una familia gitana al que participan juntos españoles no gitanos, bolivianos, ecuatorianos, nigerianos…
Son muchas las escenas que se me han quedado grabadas en mi visita a Ciudad Meridiana, en una mañana de primavera de resistencia contra los desahucios. Idealizar esta lucha, hace falta repetirlo, estaría totalmente fuera de lugar: he escuchado desde los discursos más provocativos que añoran la dictadura de Franco, a las quejas de mujeres extranjeras que se acuerdan de los tiempos en los cuales sólo desahuciaban inmigrantes: “por entonces no se veían tantos españoles resistiendo contra los desahucios”. Y es que a menudo los movimientos sociales nacen caracterizados por contenidos casi reaccionarios, al estilo NIMBY; sin embargo esto no impide que a lo largo del tiempo se vaya produciendo una consciencia colectiva capaz de superar los límites de las reivindicaciones individuales, articulando la lucha alrededor de cuestionamientos más profundos sobre el modelo social por el cual se quiere apostar.
Mientras que el procurador judicial pasa con el taxi delante del bloque rodeado de vecinos, sin pararse; mientras que el mediador del Ayuntamiento, contratado para trabajar específicamente en la regulación de los conflictos en Ciudad Meridiana, anuncia la suspensión del desahucio previsto; mientras que los vecinos de la asamblea de barrio, con el apoyo de las asambleas de Santa Coloma y Nou Barris, se felicitan al grito de “sí se puede!”, Amparo, la vecina, baja del piso en el cual ha resistido durante toda la mañana, sin dormir durante toda la noche, para abrazar a los presentes uno a uno. Tiene los nervios destrozados, una gran sonrisa que le ilumina el rostro y los ojos surcados de lágrimas. Su abrazo, fuerte y agradecido, me contagia de emoción y da sentido (aunque no hacía falta) a toda una mañana pasada en “La Meri”, y a todas las horas del día que quedan antes de acostarse. Mientras tanto, alguien me señala, del otro lado de la colina, las marcas evidentes de una pequeña favela que está empezando a surgir en el parque natural colindante, en terrenos del Ayuntamiento de Santa Coloma de Gramanet. Esta historia también es jodida, pero muy significativa.
… to be continued…
(Se agradece a Guillaume Darribau, http://guillaumedarribau.com/)
Archivado bajo Antropologia urbana
El barri de Vallcarca entra en una nova fase urbanística
Font: OACU (23/02/2015)
Aquest article va ser publicat al dossier “A voltes amb el conflicte urbà”, La Veu del Carrer, nº 133 (octubre 2014), Barcelona: FAVB
Per Marco Luca Stanchieri (OACU).
Des de fa poc més d’un mes, al maig de 2014, el barri de Vallcarca, en el districte de Gràcia, ha entrat en una nova fase urbanística. La bomba informativa va sortir directament de la boca del mediador Miquel Esteve que, en la sessió de la Taula Participativa Permanent del 7 de maig, anuncia la novetat més esperada per part del veïnat: després de dotze anys d’especulació, destrucció i fracàs urbanístic, el Departament d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona, acceptava posar mà a la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) del sector Vallcarca-Farigola, aprovat sense ampli consens veïnal l’any 2002. La MPGM preveia la total destrucció del costat Llobregat de l’Avinguda Vallcarca i del nucli habitat entre el pont de Vallcarca i el carrer Farigola, per a la seva reconstrucció segons un ordre i un estil urbanístic diferent: substitució de les cases del carrer Bolívar, costat Besòs, amb un vial enjardinat de la Plaça Lesseps fins al viaducte; i reemplaçament del nucli Viaducte-Farigola amb set edificis d’entre quatre i set plantes, la meitat dels quals serien per a pisos de mercat lliure.
Aquesta nova posició que ha assumit l’Ajuntament ens suggereix una doble reflexió sobre què impliquen els plantejaments urbanístics imposats a la població: d’una banda manifesta el relativisme de la necessitat transformadora de barris sencers, per l’altre, la importància històrica de la resistència i l’oposició concretes a tals abstraccions polític-urbanístiques.
Fins a un mes enrere, tot el que plantejava la MPGM era intocable, considerat com absolutament necessari pel desenvolupament d’aquesta zona de la ciutat; línies vermelles insuperables per part del veïnat en desacord. Ara tot és novament qüestionable. Aquest canvi de tendència demostra clarament com les exigències de transformar, rehabilitar, reestructurar, zones de la ciutat de vegades són construccions teòriques allunyades de l’experiència real del lloc. Aquesta distància, entre el concebut pels tecnicismes urbanístics i el viscut i desitjat pels habitants, a Vallcarca ha provocat la destrucció de l’entorn construït – i amb això els referents culturals en l’espai de la població que allí residia – expropiacions, indemnitzacions, reallotjament provisional, esponjament forçós de veïns i veïnes, en alguns casos sofriment i malalties psico-físiques, estigmatització del lloc i, amb això, dels seus habitants, marginació de la vida social de part del veïnat i ruptura del teixit social existent. I tot amb els pretextos de la necessitat d’higienitzar una zona degradada, de la utilitat pública i de l’interès general.
D’altra banda aquesta important decisió política, és a dir, el reconeixement que la MPGM és discutible, negociable, modificable, restitueix justícia històrica a aquella part de població que se li va oposar des del principi denunciant que es tractava d’una operació d’especulació immobiliària que perseguia, mitjançant pràctiques polítiques dubtoses, interessos personals en detriment del ben públic. La Plataforma Salvem Vallcarca, l’Ateneu Popular de Vallcarca, l’Assemblea Okupa de Vallcarca i una altra gran part del veïnat feia deu anys que ho denunciava, enfront del silenci, l’estigmatització i la criminalització per part del poder polític i dels mitjans de comunicacions oficials, i sense cap respatller institucional.
L’any 2012, sobre la base del que va ser la Plataforma, es va formar l’Assemblea Vallcarca, a la que van participar una desena d’entitats del barri i altres persones a títol personal. Amb l’assessorament d’arquitectes i arquitectes del col·lectiu Raons Públiques i Arquitectes sense Fronteres (ASF), l’Assemblea fa mesos que treballa de manera autogestionada en la reformulació del Pla, practicant una nova forma d’urbanisme participatiu comunitari a escala local, sense imposicions polítiques, amb l’objectiu de plantejar autònomament com és el model que busca per al seu barri.
A partir d’ara serà interessant constatar com aquesta voluntat d’intervenció directa i activa en la presa de decisions per part del veïnat, ja en acte, es desvincula de la forma de participació que l’Ajuntament proposa i a la qual ens ha acostumat en l’últim decenni, és a dir, la conversió dels habitants en éssers opinants sense capacitat decisòria en els assumptes importants de les seves vides, com és la transformació del seu propi barri.
Archivado bajo Antropologia urbana
Llocs per amagar
Font: compostimes.com
Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7
Dins de l’entramat topogràfic de secrets i dissimulacions, certes pràctiques prenen una especial intensitat degut a la fixació a que es veuen sotmesos com a territoris de clandestinitat. A diferència de l’ús de pisos particulars, que alhora complien la funció de pis clandestí i particular, o els bars i altres espais utilitzats que a banda de l’ús il·legal oferien per si mateixos altres usos els quals s’utilitzaven com a quartada, existeixen altres espais que es destinen únicament a l’activitat clandestina.
Un exemple paradigmàtic seria el cas de l’aparell de propaganda, la vietnamita, el ciclostil o multicopista, més els clixés, material divers i l’arxiu de la tasca realitzada, original i còpia de cada document, no podien ser amagats fàcilment, per aquest motiu l’espai de l’aparell de propaganda no permetia altres usos que no fossin els propis de l’activitat clandestina, i ningú més que els responsables tenien coneixement de la seva ubicació. Territori sagrat per antonomàsia com tants d’altres d’ús individual, ja fos dins del matalàs, a les golfes, sobre la cisterna del lavabo, penjat d’una corda al cel obert de la cuina, o sota la rajola del passadís, un reguitzell de llocs inventats que permetien amagar les petjades de l’activitat clandestina.
Una treballadora de la Fàbrica Nova de Manresa ens relatava com arribaven a les seves mans el “Mundo Obrero”: “Vaig llegir el meu primer mundo obrero a la Fàbrica Nova, era el 1961. Me’l va passar un senyor. Aquest es passejava per tota la fàbrica, i anava amb una cistella arreglant coses. No se d’on li arribaven ni com, però aquest home llegia el mundo obrero que era una revista ciclostilada de quatre fulls, i ell me la deixava en una fusteta, que després jo vaig utilitzar per deixar-hi llibres, sobre la cisterna del wàter. Era un lloc que hi entrava tothom, però clar ningú s’ho imaginava. Si ell passava pel passadís i passava la cistella pel meu costat volia dir que havia deixat el mundo obrero sobre la cisterna. El sistema amb que el passava als altres jo no el se, però amb mi ho feia així, llavors jo el tornava a deixar allà i ell l’agafava per passar-lo a algú altre.”.
Tota aquesta memòria popular de la resistència antifranquista és la d’una geografia secreta, feta de trobades ocultes en llocs concertats boca a boca, punts de trobada comunicats a cau d’orella o mitjançant codis secrets, cites de seguretat als llocs més inversemblants, amagatalls, locals parroquials, complicats itineraris per acudir a un encontre clandestí, reunions en indrets plens de gent com a paradoxal garantia de discreció. Aquesta percepció i ús de l’espai com un mapa furtiu es concretava en un seguit de punts i recorreguts que sols es podien practicar ocultament. El resultat: un plànol arcà, fet de vèrtexs i singladures entre punts que conformen una topografia soteriològica, allò mateix que Derrida, relacionant lloc i secret, trobava com a característic de les sociabilitats esotèriques.
Archivado bajo Antropologia negativa
¿Persones sense casa o exclusió residencial?
Font: http://xarxanet.org/
Article publicat per Joan Uribe (OACU) al diari elperiodico.cat el passat dia 4 de desembre de 2014
El nombre de persones que es queden sense casa no para d’augmentar i Barcelona ens mostra una paradoxa. Amb anys de trajectòria en l’esforç per millorar la resposta al problema i amb una dotació de serveis especialitzats d’ampli abast, la ciutat aposta per incorporar metodologies com ara el model Housing First, que aplicat en diversos països presenta índexs d’èxit (permanència de persones abans sense casa durant anys en una vivenda) del 80% al 95%. S’aposta així per un futur de més eficàcia en la capacitat de recolzar els milers de persones sense llar.
¿Com pot ser llavors que, treballant més i millor en aquest tema, no deixi d’augmentar el nombre de víctimes de l’exclusió residencial? Una de les claus pot estar precisament en el que implica el concepteexclusió residencial, cada dia més utilitzat en lloc del de persones sense casa. Aquest últim se centra bàsicament en les persones i ens remet a un imaginari de marginació, estigma i menysteniment. El d’exclusió residencial, en canvi, ens parla d’un fenomen amb una gènesi ubicada més en problemes de l’estructura social que en circumstàncies individuals. És el que ens està passant ara.
I per més que Barcelona s’esforci, com ho fa, a millorar i innovar, el nombre de persones sense vivenda pròpia no deixarà d’augmentar mentre els problemes estructurals persisteixin. Perquè es tracta d’una xifra que s’alimenta de la vergonya dels desnonaments; de la inseguretat i de la precarietat laboral, tant en termes de durada del treball com de quantia dels salaris; de l’atur de llarga durada; de la incapacitat de generar llocs de treball i de fer efectiva la reorientació formativa i professional. Aquests i altres factors estan construint el perfil d’una part de la societat que no té on viure ni sap on ho farà.
Moltes de les persones afectades exigeixen una resposta que no és la clàssica dels serveis socials. Exigeixen el compliment dels seus drets -a la protecció social, que comencem a entendre que és tan necessària com la salut- i ho fan en un format diferent del de l’acompanyament individualitzat i els plans de suport a la persona. El districte de Nou Barris recull i analitza aquesta nova realitat en un document de títol encertat: No és pobresa, és injustícia. I la desigualtat i la injustícia social demanen un abordatge diferent del de la pobresa.
Esperem que l’esforç i el compromís de Barcelona per millorar, fins i tot arriscar, amb fórmules d’intervenció amb les persones en situació de sense llar tingui l’èxit esperat i serveixi de referent i estímul per generar els canvis i les lluites necessàries per abordar el problema també en un sentit més ampli: el de l’exclusió residencial.
Archivado bajo Activisme
Rere l’última baula
Font: lagazetaenana.wordpress.com
Entrevista realitzada a Joan Uribe (OACU) al diari elperiodico.cat el passat dia 2 de març de 2015
Després de més de 20 minuts d’entrevista al seu despatx dels serveis socials de Sant Joan de Déu, li formulo una altra pregunta sobre estadístiques, dades i marges d’actuació social, i Joan Uribe em contesta, amb molta prudència:«Mira, no tinc intenció de canviar de tema, però és que per mi la clau de tot el que està passant està en les desigualtats socials i la redistribució de la riquesa». Uribe, com l’economista de moda, Thomas Piketty, com molts altres, em posa a sobre de la taula, davant del nas, el debat dels debats, per entendre la política d’avui. I de demà.
Un quadro de Sant Joan de Déu presideix poderosament l’estança on ens trobem. Quan li comento que qualsevol polític que s’assegués amb nosaltres diria que treballa per la justícia social, em respon directe: «Necessitem fets i canviar les coses, o ja ens hi posarem nosaltres». Es refereix als moviments i al Tercer Sector social.
Es refereix a les entitats que treballen en àmbits com el de les persones sense llar. I en aquest punt sorgeixen preguntes com cops de puny: «Tenim un sistema legal i econòmic de protecció dels mecanismes que poden deixar la gent sense llar». I la conseqüència d’això és literalment la següent: «Viure al carrer mata. Escurça molts anys l’esperança de vida, ataca la dignitat personal, la capacitat del jo, l’estat anímic, la privacitat, la intimitat».
Omplir els «forats»
Aquí és on entren les institucions. Uribe evita el discurs de l’antipolítica. Al contrari. Creu que és el Tercer Sector el que ha d’aprendre més a fer política, a omplir «els forats» que el poder polític institucionalitzat no està omplint. ¿Com? Adonant-se del poder de què disposen les entitats. Centenars de milers de persones ateses que si estiguessin empoderades tindrien una capacitat de pressió imparable.
«S’hauria de mobilitzar aquestes persones perquè entre tots construïm política. Els moviments socials ja saben com fer-ho. Les entitats coneixem molt bé el sector, fem coses, però no mobilitzem, ni sumem el nostre bagatge per incidir no solament en els partits, sinó en l’opinió púbica», reflexiona.
Uribe veu el poder polític desitjós de rebre aquesta pressió. ¿Per quin motiu? Per una qüestió essencial: «Cap estructura de poder polític, aquí i a tot Europa, està sent capaç de tirar la societat endavant, perquè la societat depèn relativament d’ells. Depèn del mercat. Jo em vaig criar amb la idea que al voltant del poder polític s’armava la societat, i ara la sensació és que el poder polític s’ha d’adaptar al que marca el poder econòmic».
És per això que, segons el seu parer, els governs estan desitjant rebre més pressió social. «Crec que si ells van tenir un argument al qual agafar-se…» ¿L’argument de l’exigència ciutadana? «Sí, llavors ells podrien parlar d’una altra manera, perquè ells també són una baula de la cadena, com ho som les entitats, però no són la cadena sencera, ni l’última baula». ¿I quina és l’última? «El sistema econòmic neoliberal. És el que veiem no tots, però sí molts», respon sense dubtar-ho.
Davant aquesta descripció del tauler de joc, Uribe manté una visió comprensiva respecte a la política institucional. La veu com aquells equilibristes que es mouen «entre el que tenen realment i el marge que creuen que tenen». Preveu un nou model d’organització «en què ens sentim tots còmodes». I creu que, com en la transició, ara aflora una política basada en perfils diferents treballant junts. ¿Suplirà això els partits? «La qüestió és si, sota l’estructura que sigui, la majoria social segueix tenint capacitat de decisió. I això és el que el model clàssic de política no ofereix».
Tot plegat sense glorificar la bondat humana. Uribe va ser mosso d’esquadra. De la seva experiència va sorgir una tesi sobre l’experiència de patrullatges nocturns. «La societat és a vegades molt hipòcrita, apel·la a una solidaritat que en moments deteu o meu no existeix. Com a policia això ho veus. I després escoltes que la societat és magnífica i que els dolents són els lladres i els policies».
¿Hobbes o Rousseau? «L’home no és dolent per naturalesa, en moments límit actua d’una manera o d’una altra en funció de la por, les experiències prèvies i la motxilla de referències». ¿I la funció del policia? «Servir les persones, no servir-se de la placa per tenir poder». Sí, Uribe va veure Ciutat morta i opina que «és possible que les coses hagin sigut diferents de com s’han explicat per part de totes les parts que hi estan implicades».
Archivado bajo Activisme
La cita
Font: montonerossilvestres.blogspot.com
Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7
La rellevància de les cites en l’activitat clandestina és de vital importància, de fet la pràctica totalitat de les organitzacions que lluitaren contra la dictadura depenien en bona mesura del funcionament de les mateixes, sobretot en els períodes de més activitat. Un clar exponent en la nostra història serien els fets ocorreguts durant la Caputxinada, quan es va aconseguir reunir 500 persones als Caputxins amb un sistema de cites, sense que els cossos de vigilància se n’adonessin fins que la multitud no es trobava ja al lloc previst i a l’hora senyalada. Un altre cas, més proper i més traumàtic, va ser la caiguda de l’aparell de propaganda del PSUC a Manresa el 1975, moment en el que es feia necessari reprendre un seguit de contactes que no eren previstos.
No en va, des de les ciències socials s’ha reconegut en la cita una forma sociològica específica, justament per la manera com compagina el caire passatger de l’esdeveniment i la seva fixació en el temps i l’espai, és a dir pel contrast entre la brevetat del moment en que es produeix i la seva manera de marcar intensament un lloc i una determinada fracció de temps, característiques que –remarcava Simmel- coneixen una agudització particular en el cas del redenz-vous, “eròtic o il·legítim”. Per al cas de la militància clandestina, la qualitat fonamental d’aquests contactes fragmentats, rau precisament en la capacitat de limitar a la seva dimensió més estrictament funcional el coneixement entre els citats.
Els diversos testimonis coincideixen alhora de descriure els breus moments en que s’està acabant de coagular el contacte, aquests s’intenten dilatar de totes les maneres possibles, caminant més a poc a poc, trobant-se des de lluny, etc. El sistema habitual consistia en quedar en una hora en concret en un determinat carrer, aleshores, els citats des de direccions oposades iniciaven el contacte produint-se la trobada després d’haver comprovat que no hi havia cap indicador sospitós. Tota una tècnica de descobriment i evitació del vigilant va ser construïda durant la clandestinitat, un dels manuals de normes de seguretat dels anys 60, aconsella: “No ir a ninguna reunión sin antes asegurarse bien de que no se ha sido seguido. Te juegas la carcel y el futuro del Movimiento Obrero. Es fácil darse cuenta si se es seguido utilizando los medios de transporte, calles solitarias, cambios de rumbo, etc., sin poner cara de conspirador”.
Clar, que el sistema de cites implicava una cadena en les que una conduïa a l’altra era una cosa que els repressors sabien bé. Descobrir les cites que tenien els detinguts en les següents hores i dies era la principal informació que sota tortures s’intentava aconseguir. Així, la impunitat amb la qual aparentment es produïen aquests contactes en el carrer desapareixia en arribar un dels citats en companyia, també discreta i dissimulada, de la policia, que fins i tot podien no efectuar les detencions en aquell moment i intentar esbrinar la resta de cites previstes d’aquella persona mitjançant tortures o continuar la vigilància discretament per a ampliar la cadena de captures.
La ciutat apareixia com una font inesgotable de dobles i triples llenguatges, de malabarismes indesxifrables per aquells que quedaven fora. El franquisme i tot govern saben que és impossible controlar plenament una ciutat, com a molt és pot mantenir sotmesa pels breus lapses de temps en els que s’ha assolit buidar el carrer dels seus usuaris, com ocorre en els tocs de queda o estats d’excepció. El règim franquista ho sabia, els règims que hi havia o hi haurà després ho aprengueren també. Tota ciutat és en realitat secreta.
Archivado bajo Antropologia negativa, Memòria
“Vallcarca: urbanicidi i reconstrucció”. Revisió històrica del procés urbanístic 1976-2015
El casc antic del barri barceloní de Vallcarca ha patit una degradació programada, sobretot des de mitjans dels anys 90. El que es veu ara és fruit d’un pacte premeditat, on han pesat més els interessos econòmics. Un urbanicidi gestat entre empreses promotores, constructores i l’ajuntament, que mai ha fet prou pel barri i el bé comú.
Tot i que hi va haver períodes de molta mobilització veïnal, sobretot arran de l’aprovació l’any 2002 de la Modificació del Pla General Metropolità previst per Vallcarca, el cas és que en els darrers anys la realitat física i humana del casc antic del barri, que va mantenir durant dècades un ampli teixit comercial, s’ha anat transformant en detriment de les seves veïnes.
Us presentem les fases imprescindibles per entendre com s’ha desenvolupat aquest procés urbanístic des de 1976 amb una seqüència de mapes i fotografies que ens indiquen la virulència i l’impacte físic que ha sofert el barri. Juntament amb un un recull cronòlogic d’informacions aparegudes en premsa, de les reaccions veïnals i del paper que han tingut les institucions.
Així ho veureu reflexat a la present exposició, que també senyala elements característics i del patrimoni paisatgístic i humà del barri. A més, s’aposta per oferir propostes per encarar la reconstrucció del barri que volem i al llarg de l’exposició, que pretén ser dinàmica i no només estàtica, es duran a terme activitats per debatre al voltant de la situació en que ens trobem actualment.
Tot i convertir-se en un niu per l’especulació urbanística aquest és un barri amb personalitat pròpia i actualment tenim sort que diverses entitats culturals hi desenvolupen la seva activitat a distints espais i sobretot hi ha un veïnat compromés, que mira de fer front al cúmul de despropòsits de l’ajuntament.
Bona prova d’això són iniciatives com aquesta exposició de l’Arxiu i Observatori Actiu de Vallcarca que lluita per recuperar i documentar elements d’identitat del barri, a banda de generar i visualitzar propostes de present i futur pel mateix.
Més info sobre l’Esposició aquí
Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana
Les bones maneres
Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7
Les organitzacions clandestines que d’amagat protagonitzaren la lluita antifranquista a la comarca, desenvoluparen la seva activitat en bona mesura obertament en públic, en el sentit de visible per tots, si més no pel que fa al seu aspecte extern, sobretot a partir de la segona meitat dels anys seixanta empeses per la voluntat de difondre i créixer. L’organització depenia en última instància d’un seguit de contactes que sols es podien produir al carrer, i preferentment als carrers del centre, als espais de màxima afluència de gent com a paradoxal garantia de discreció. A Manresa, per exemple, el passeig de Pere III i la plaça de Sant Domènec, sovint esdevenien escenaris per a la conspiració, llocs de trobada en els que imitant el deambulà d’aquells que passegen per passejar s’establien les relacions necessàries per al desenvolupament de l’activitat clandestina. Certament podríem trobar diferències en l’organització de l’activitat entre diversos nuclis urbans de la comarca, aquestes vindrien determinades en major grau per les característiques demogràfiques de la població. Tot i així apareixen un seguit d’elements comuns aquí i arreu del país als que volem prestar atenció.
Els i les militants clandestins, desenvolupaven i portaven fins a les darreres conseqüències, sobre la marxa, una concepció de l’espai urbà com una superfície lliscant feta de contactes superficials, allò que des de l’Escola de Chicago a principis del segle passat anomenaren relacions de transit. A l’espai públic, context d’exterioritat pura marcat per una certa fredor i distanciament, els militants clandestins tots ens bona mesura simulaven i es refugiaven en l’ambigüitat, assumint el seu paper conscient o inconscientment com una farsa. En aquest ordre de visibilitats feien pròpia, i perquè no dir-ho com qualsevol altre transeünt, aquella premissa segons la qual, com diria Paul Valery en un dels seus celebres aforismes, el més profund és la pell, o millor dit encara recordant a Ervin Goffman, el més profund és la pell dels altres. El militant clandestí apareixia com un observador lúcid dels comportaments humans i les seves variables, és a dir, un etnògraf meticulós i un tècnic de primer ordre de l’antropologia aplicada. El principal valor que governava l’activitat clandestina, no era altre que el valor de la mundanitat, capacitat per usar tècniques que van del mimetisme a la mudança de pell, impostor crònic, exiliat de si mateix per tal d’evitar el pas fatal entre la identitat i la identificació. El pas per espais públics es fonamentava en la capacitat de ser indistingible entre la resta de persones, mantenir comportaments que no provoquessin sospites, manejar el que s’entén per “aparences normals”, és a dir, el domini de les bones maneres. No emetre cap signe estrany i menys encara alarmant per als altres, res que grinyoli en relació al món que envolta al militant secret, és el que el permetia continuar amb els seus fins i dur a terme la seva tasca.
Les normes de seguretat són del tot clares en aquest aspecte quan assenyalen que “El hábito no hace al monje pero lo delata. Si se lleva el pelo largo, barba, etc.. se puede ser “sospechoso”. Atuendo sencillo y arreglado”. Es tracta que la dramatització respecti el marc i el tipus de relacions i usos que es donen a cada lloc, adoptar diferents papers com una manera de resoldre la necessitat de restar identificat, transitant d’un context a un altre emprant el llenguatge relacional pertinent. Vet aquí la importància de mantenir fora o lluny de l’escena secrets, tots aquells aspectes conformadors de la persona que poguessin resultar un destorb o un impediment per a què la interacció es produís de forma fluida i mantenint-se per sobre d’aquesta línia de flotació, el depassament de la qual implicaria l’entrada en crisi de les relacions socials establertes. D’aquí que l’extrema perillositat atribuïda a les organitzacions clandestines, i el contrast amb la seva invisibilitat, la dificultat d’identificar els agents d’un grup demonitzat fes que les seves activitats produïssin més inquietud i suscitessin una activitat persecutòria més intensa i obsessiva.
Archivado bajo Antropologia negativa
