Archivo de la categoría: Antropologia negativa

La voluntat d’ocultar

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“T`he conegut sempre igual com ara” –Raimon-

Sembla difícil discutir que la nostra vinculació amb els demès funciona en bona mesura com una activitat hermenèutica, en el sentit que està orientada a conèixer, o com a mínim a ensumar-nos, la part de la informació que els nostres interlocutors ens escapoleixen, allò que no ens estan dient quan ens parlen. Ens referim als secrets, al que no es diu, al que és massa important com per a ser-nos comunicat a les primeres de canvi, tot allò que refereix al territori de l’incògnit que s’estén més enllà dels conformismes socials, de les convencions i les bones maneres. Tot el que hi ha darrera de la màscara, aquella de la que Canetti escrigué: Mira-la. És sols el que veus…, i tot allò que tems al darrera.

D’aquesta manera, les nostres interaccions es despleguen en incessants moviments de pèndul entre el visible i l’invisible, sobre la línea de flotació que permeti saber d’aquells amb que interactuem el necessari perquè sigui possible la relació i el tracte, però evitant el depassament de la qual suposaria l’enfonsament de la relació. Si apareguéssim completament transparents uns davant d’altres, no costa gaire imaginar-se que la vida mateixa seria impossible.  D’aquí la virtut estructuradora de la dialèctica entre secret i revelació, entre confiança i malfiança, entre certesa i incertesa, entre saber i no saber, amb totes les escales intermèdies que recullen el suposar, el sospitar, l’entreveure i amb tots els personatges, escenaris i attrezzo del gran drama de les veritats ocultes.

Segurament aquesta consubstancialitat del secret com a recurs sempre present en les relacions humanes no és aliè a la resta d’espècies animals, que sempre es valen de tota mena de formes d’encobriment o mimetisme per preservar-se de la mirada dels seus eventuals enemics o víctimes, tal i com ens demostra abundantment l’etologia. Per als humans en societat, aquest principi d’escapoliment total o parcial ha estat reconegut en les seves virtuts estructurants de la ma de Georg Simmel a propòsit del secret, on aquest era definit com a coneixement recíproc limitat, és a dir com a expressió d’aquest principi que fa sempre de nosaltres, quan estem en presència d’altri, una altra cosa.

Aquest principi, present en qualsevol forma d’interacció, s’aguditza i s’intensifica quan aquest secret amaga la identitat de determinades persones que duen a terme activitats il·legals o il·legítimes. Aquest és sens dubte el cas de la vida secreta dels militants antifranquistes, per als que les dosis de secret que cal administrar i que fan opaca certa part de la nostra condició depèn ja no sols l’acceptabilitat que podem merèixer dels demés, sinó moltes més coses i molt més importants, com son la llibertat o la integritat física d’un mateix i la dels companys amb els quals es coneixia que compartien militància.

En aquests casos, la contingència històrica ens permet il·lustrar, en clau dramàtica, sovint fins i tot tràgica, la importància d’aquell domini més ample en el que la qüestió del secret ens introdueix, que no és altra que la del costat fosc del llenguatge i potser de tota forma de societat. A les antípodes de les premisses que han suposat els intercanvis comunicacionals com diàlegs fets de consens i voluntat de transparència, la preeminència secreta del secret ens posa sobre avís de la importància d’aquesta fonamental comunicació oculta que és la que conforma la massa de tot allò secret, i que no és sols el que es calla, sinó també el que se sobreentén, es malentén o se sospita, així com els sarcasmes, els dobles llenguatges, les insinuacions, les ironies, les mentides. Per això Robert Frost podia escriure en un dels seus poemes: «Ballem a l’entorn d’un cercle i suposem / però el secret és al centre i sap».

Ara, què és aquest secret que és al centre mateix de tota forma d’acció social, el nucli d’aquest esquema ocult que organitza les relacions humanes, sigui entre amants o entre nacions, aquest codi que potser ningú sap ni pot ni vol decodificar, car l’enfrontaria amb el que la fonamenta. Potser es tracta d’aquest secret horrorós que, a les narracions d’Edgar Allan Poe o Lovecraft, insinua l’insondable i mai no se’ns destapa, perquè és l’insuportable.

En l’encapçalament s’evocava la cançó d’en Raimon “T’he conegut sempre igual com ara”, en que narra un encontre casual amb el que a principis dels 70 era el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. La lletra adverteix de quin ha de ser l’estat natural del militant clandestí –“alerta vius”–, expressa aquesta condemna a la invisibilitat i al silenci d’aquells que s’atrevien a desobeir les ordres oficials de submissió absoluta. Elias Canetti torna a tenir raó quan ens recorda que “el secret ocupa la medul·la mateixa del poder”, aquesta és la qüestió fonamental en torn el secret que fonamenta tota forma d’acció social. De fet, ens diu Canetti, “el prestigi de les dictadures és degut a que se les concedeix la força concentrada del poder…”. Ara bé, perquè és el bell mig de no importa quin ordre social, perquè el poder que el detenta el té com el seu tresor més preuat i –mai millor dit– millor guardat, el secret també és el que caracteritza el nucli central de qualsevol impugnació del poder. Per això, tota lluita contra o/i pel poder treballa també a partir d’aquesta detentació i exercici del secret. La dictadura s’exercia des del secret concentrat d’un poder despòtic, però, arran de terra, uns desconeguts desobeïen i conspiraven contra ell. Ho feien responent a una mateixa lògica: la del silenci, la d’actuar a i des de les ombres.

El secret dels clandestins antifranquistes a la comarca, ha mostrat de forma en especial vehement que la seva dimensió oculta –o la de qualsevol altre– és la de posar de manifest, encara que sigui de manera invisible als altres, que sempre s’és aquella altra cosa de la que parlaven al principi retent homenatge a Simmel i la seva lucidesa. Tot ésser humà és sempre un o diversos enigmes. El secret és l’indret d’allò que Gómez de Liaño anomenava  “un nucli incandescent”, que tant s’hi val si correspon al més abominable dels pecats o –com en el cas dels i les militants antifranquistes– al més encomiable dels heroismes.

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política

Fiscalització de l’espai públic

a_espaiArticle escrit per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al diar Regio7.

Si bé Catalunya és dels pocs països d’Europa en què un dels múltiples afloraments del feixisme dels anys trenta és esclafat en 24 hores, del 18 al 20 de juliol del 1936, la derrota que s’acaba produint el 1939 comporta una transformació absoluta de la societat vençuda. Quant a la legislació que vigia fins aleshores, els àmbits relacionats amb el control de l’espai públic són objecte d’una atenció específica que aprofundeix clarament els paràmetres repressors sobre la base dels quals es jutjaran, d’ençà d’aleshores, els usos del carrer.

Aquest procés s’efectua, d’entrada, mitjançant la promulgació de normatives excepcionals, com ara l’Ordre Circular de 20 de juliol de 1939, la qual conduïa als tribunals militars qualsevol expressió pública de desafecte envers el bàndol guanyador a la Guerra Civil. Posteriorment, el Codi de Justícia Militar del 1945, que permetia aplicar la jurisdicció militar a civils, va perllongar aquesta disposició fins les acaballes del franquisme, a través sobretot de l’anomenat Juzgado Militar Especial de Espionaje y Otras Actividades. L’aplicació de decrets especials les dècades següents no farà sinó  empaitar en termes veritablement obsessius el dret d’usar el carrer per expressar-hi qualsevol cosa que no fos una adhesió sense fissures a la dictadura. Un cas especial fou La Ley de Orden Público del 1959. Totes aquestes legislacions especials, van ser aplicades, a més de per la militar, per una jurisdicció penal especial anomenada Juzgado y Tribunal de Orden Público, creat el desembre de 1963.

A la pràctica, l’aplicació de la legislació franquista, la preocupació per mantenir una vigilància totalitària sobre l’espai públic es va traduir en dos tipus singulars d’actuació a càrrec de les forces de seguretat, la finalitat de les quals era garantir el descongestionament automàtic i expeditiu de tot trànsit anòmal no autoritzat. Aquestes formes de desembossament, derivades d’una fòbia als condensaments humans com a font potencial de perill polític –«¡no formen grupos!»–, es traduïen en sengles ordres verbals que la policia solia repetir amb finalitats dissuasives i abans d’un immediat recurs a la violència. En tots dos casos venia a explicitar-se com la xarxa viària podia ser pensada en termes hidrostàtics. La primera era l’ordre «¡circulen!», que indicava la prohibició de fer reunions que obturessin o espesseïssin el trànsit. La segona era el mandat «¡disuélvanse!», amb què es feia palesa la convicció que tota tendència a l’engrutament que un cabal urbà experimentés mancat de control havia de ser corregida per mitjà d’una intervenció desintegradora del grumoll detectat. A tall d’anècdota significativa d’aquesta obsessió per evitar coàguls que entorpissin el que havia de ser un espai públic totalment fluid, sense obstruccions que poguessin donar peu a una alteració de l’ordre, tenim les declaracions d’un policia local de Manresa, Antoni Martos, fetes en aquest mateix diari el passat 11 d’abril del 2007:  “La primera vegada que es van fer castells a la plaça de l’Ajuntament, vaig anar a treure la gent que hi havia al voltant. Jo cridava: fuera de aquí, fuera de aquí. Llavors un de la colla em va dir que eren els que feien la pinya. Vaig marxar avergonyit”. En més d’una oportunitat, tanmateix, la ciutadania va trobar els mitjans per vèncer la prohibició fulminant d’ocupar l’espai públic, i fer pinya per a finalitats no autoritzades.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, Antropologia urbana