Archivo de la categoría: Cuentos

La poetessa

img_1375

Per Mónica Ortega

Mentre camina, la poetessa urbana cerca desesperada per on s’escapa la poesia a la ciutat. El seu pas és molt petit, com ella, una dona menuda enfundada en una parca negra i uns texans blaus, només els seus ulls fulgurants delaten el que passa en el seu interior; i que no és altra cosa que un munt de paraules que lluiten, lluiten per trobar la forma i sortir airoses cap a fora.

Què faig, es pregunta, mentre observa una manada de turistes fent fotos a les xemeneies del cada dia més famós barri del Poblenou. Ella s’empegueeix i arronsa les espatlles tot passant i desitjant que desapareguin de la seva vista aquells homes amb pantaló curt a ple mes de gener. Un d’ells fa un pas enrere per enquadrar la fotografia i, en fer-lo, tropissa amb ella, fent-la visible i en tocar-la per disculpar-s’hi, ella s’esgarrifa i fuig tot contestant no importa en un perfecte anglès. La poetessa sent una fúria enorme que li creix al pit i forçant molt les seves cames menudes va cap a la platja i hi arriba panteixant.

El mar blau l’assossega sempre, allà sí que s’atura i respira com si l’aire a prop del mar fora més pur, en un moment donat pensa que el blau li omple la vista i que no hi ha una urbs darrera, ni una ronda litoral, ni un passeig llarg i ple d’hotels i restaurants. Per un segon la blavor del mar la inunda i es sent per fi immersa en la poesia. Sí, encara podrà escriure! Sí! Tot i el barri, tot i la gent, tot i que no hi queda res del que era el Poblenou. Tot just dura un segon aquella plenitud quan torna el soroll dels cotxes que baixen fletxats per la ronda, i li arriben les rialles d’una parella de turistes que es magregen i riuen en anglès, si és que fins i tot el riure té idiomes, pensa.

La poetessa camina tota la tarda per la platja, les seves petjades són com les d’una nena, petites i enjogassades, ara s’ajup i agafa unes quantes petxines, ara s’acosta a l’aigua una mica, una mica més. Ara les paraules li pugen a la gola i no té on escriure-les, però és ara quan ho ha de fer. La marea s’endú l’aigua enrere una mica, ella agafa un pal i escriu a la sorra mullada la paraula POESIA amb esforç, endinsa molt el pal a l’arena, com quan era petita i creia que les paraules no se les podria emportar el mar, quan acaba d’escriure la paraula, la marea puja i s’endú totes les lletres, només hi queda el punt de la i, salvat de la marea.

La poetessa torna a casa alleugerida. Ho ha aconseguit.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Cuentos, Turismo