Archivo de la categoría: olvido

El fum del secret

Font: Christian Viu (spanish.china.org.cn)

Font: Christian Viu (spanish.china.org.cn)

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“Manteníem en secret la relació que ens unia, però l’única cosa que ens unia era el secret de l’organització. El que ens unia era aquest halo: el fum del secret.”  J. Navarro – “El humo del secreto

Per als i les militants clandestins antifranquistes, conèixer el secret i compartir el risc d’estar-ne al corrent era justament el que distingia l’iniciat de la resta i feia d’ells part d’un grup ultraselecte d’elegits, més preclars, però també més agosarats i valents que la resta. Vet aquí la virtut de tota iniciació, que –com senyala Pierre Bourdieu en relació a aquells que protagonitzen un ritu de pas i els que no el protagonitzen i no el protagonitzaran mai– marca una frontera clara entre els que han estat considerats com mereixedors de la recepció del secret i els que no ho han estat i no ho estaran mai. En efecte, com escriu Fernando Giobellina en relació al paper social del secret i l’eventual etnografia que assumiria el seu estudi, “el secret és un mecanisme social de segregació destinat a la conformació, manteniment i hegemonia d’un segment de la societat”, encara que aquest segment tingui una existència sols larvada, a l’aguait del seu moment, autoconstituint-se en avantguarda d’“allò que vindrà”. D’aquesta manera, l’èmfasi en el secret a partir de la seva funcionalitat ens permet destacar, tal i com fa Jean Jamin a “Les lois du silence”, com l’important no és tant l’adquisició d’un determinat saber, sinó l’afirmació de la seva possessió, el dret autoarrogat a la seva utilització, tot el que continua donant-li la raó al text clàssic de Simmel, quan afirma que la importància del secret no rau en allò que oculta, sinó en allò que està proclamant, encara que sigui –com en el nostre cas– en veu baixa o en silenci, que és la pertinença a una classe o a l’assumpció d’un estatut.

“Ho sé; però no t’ho dic”. Aquesta premissa, reproduïda en clau transcendent o banal, aquí i ara i en d’altres llocs i moments, és el que ens permet parlar d’una ideologia iniciàtica. D’aquí que l’important no sigui tant el que el secret oculta, sinó el que el secret fa, que és establir una forma relacional específica. Podríem dir que de des de l’anàlisi lingüística, el secret no requeriria una semàntica, sinó una pragmàtica. No interessa entendre tant què diu –o millor dit, què no diu– el no-enunciant del secret, com la forma com ho enuncia o, millor dit, com el calla i sols el transmet a certes persones, en certs contextos de comunicació, establint d’aquesta forma una jerarquia entre iniciats i no iniciats, i en el si mateix del grup d’iniciats, en la mesura que tots ells posseeixen dosis diferenciables de secret i capacitats i drets també diferents a l’hora de transmetre’ls. D’aquesta manera, els grups que exercien l’oposició clandestina contra el regim franquista transcendien així la seva contingència històrica i s’instauraven i feien pròpia una lògica coneguda i contrastable en altres moments i en altres societats.

Que el secret, la seva possessió i els seus diferents nivells d’accessibilitat impliquen un acte segregador és una apreciació que resulta de la mateixa naturalesa del terme. “Secretés allò que se secreta, és a dir que se segrega, que se separa. D’ací el terme “secreció” que vol dir “segregació”, del que es deriva que secretar sigui el mateix que separa, posa a part.     En la incorporació a una organització clandestina, a la que recordant el títol d’una pel·lícula de Jean-Pierre Melville sobre la resistència antinazi a França titulava “exercit de les ombres”, hi juguen factors ideològics, sens dubte, però mai sabrem quin va ser el pes precís d’una inclinació envers la vida oculta i paral·lela, la doble vida d’aquells que se saben conjurats en una tasca superior i perillosa, farcida de secrets que no poden ser compartits, aquella fascinació que implica situar-se un mateix en al si d’una organització que té a les seves mans el desbancament del present en nom d’un futur completament distint.

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido

MEMÒRIA DE BARRI. Les lluites veïnals a Barcelona sota el franquisme (23/01/2015)

a_memoria_barris

Pots descarregar el cartell en format pdf aquí

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Memòria, olvido

El secret i la societat secreta

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“El secret vivia amb tu, ni la teva família sabia que tu militaves. Recordo el meu pare que deia: -estos niños nos van a meter en un lio-, i me mare deia: -bueno, si no nos meten ellos quien nos va a meter-.”

Aquestes paraules ens les oferia una militant d’una organització clandestina antifranquista a la comarca, a la segona meitat dels anys seixanta. Aquesta dona ens recordava però, que el secret no havia estat només un recurs per a les organitzacions polítiques que exercien des de la clandestinitat. Com a treballadora de la Fàbrica Nova de Manresa, fàbrica que va viure de les primeres vagues generals amb la dictadura el 1946, i que comportà la visita urgent del dictador a la ciutat, ens detallava com les dones que hi treballaven es nodrien d’un llenguatge secret amb el que s’explicaven pel·lícules, alhora que n’inventaven d’altres de noves. Un llenguatge que serví també per a dur a terme de manera espontània i organitzada, sense que això suposi una contradicció, les moltes accions de protesta que es protagonitzaren dins d’una fàbrica, val a dir que com tantes d’altres del ram, on munions de dones sumides en el ressò dels telers desenvoluparen llenguatges propis, que s’estenien i diversificaven al llarg de les sales i els passadissos, refugiant-se en el moviment de la filadora o les cantonades del batan on s’obria i netejava el coto, podent anticipar en el moment més inesperat qualsevol incidència, imprevist o contingència fortuïta. Cops d’ull, gestualitats mimetitzades amb el moviment propi de l’activitat, alertaven i transcorrien de teler en teler recorren llargues distàncies abans de produir-se l’esdeveniment. L’arribada d’un inspector podia ser resolta en qüestió de segons, abans que aquest travesses el pati de la fàbrica, permeten que les més jovenetes s’amaguessin de la seva mirada, amb la complicitat del director de la fàbrica i els seus seguidors, quins patirien a la seva vegada aquesta complexa xarxa de comunicació disposada a ser reactivada en qualsevol moment.

Certament, aquestes dones formaven societat entre si, i com en el cas de les organitzacions polítiques clandestines, el vincle fonamental no era altre que la confiança mútua entre els seus membres. Aquesta, per unes i altres, s’expressava mitjançant rituals executats d’amagat i en amagatalls, intercanvi en públic de signes de reconeixement específics, destinats sempre a reforçar al petit grup davant el gran grup, sempre conscient que la seva millor arma no és l’atac, sinó l’astúcia. Concreció, al capdavall, del que Max Weber anomenava “l’avantatge del petit número”, és a dir “la possibilitat que tenen els membres d’una petita minoria de posar-se d’acord ràpidament”.

A ambdues formes d’organització, tant a la fàbrica sense una estructura estatutària, com a les organitzacions clandestines antifranquistes, reconegudes a la posteritat sovint en detriment de les primeres, se’ls pot aplicar la tipificació extreta de les ciències socials de “societats secretes”, per referir-nos a aquelles formes d’organització social, universalment trobades, la supervivència de les quals depèn de la seva ocultació. Millor es correspondria la noció que encunyà Marcel Mauss de “societats de complot”, homologables a les societats secretes en general, però que són “secretes pel seu funcionament, però no per la seva funció”, en la mesura que la seva activitat sempre va ser en un grau o un altre pública, la minoria lucida impacient de les majories socials.

Les seves, varen ser unes realitats “proxèmiques”, quina matèria foren les vivències, les corrents d’experiència. És a dir, que es nodrien del colze a colze, donar-se calor, fer xivarri, parlar en veu baixa però provocant un murmuri, en definitiva, suar plegats. Precisament, tot allò a que Michel Maffesoli anomenà centralitat subterrània, que no és altra cosa que el substrat mateix de l’existència, on s’exerceix el domini de la sociabilitat, en allò secret, en allò pròxim, en allò insignificant.  El depòsit del qual ens recorda al “phylum” de Lacarriére, que també podíem trobar en H. Miller a “El coloso de Marussi”, en que es dona comptes de l’estreta relació existent entre l’arborescència –malgrat ser mineral- de la naturalesa i l’explosió de la vida.

Una convicció aquesta que es correspondria amb la capacitat que autors com Gabriel Tarde –ja a finals del segle XIX.– apreciaven en els petits grups hiperactius de difondre idees i iniciatives de forma aparentment marginal, fins i tot, com en el nostre cas, sota tota mena d’assetjaments o prohibicions, amb una eficàcia que mai assolirien emprant els grans mitjans de comunicació de masses. Els teòrics del caos no han fet sinó donar-li la raó a aquesta mena de percepcions, sensibles davant la capacitat transformadora de moviments inicialment molt petits provinents del subsòl o les perifèries socials. Una força aquesta, agregativa i abstracta, que se’ns apareixeria amb Maurice Halbwachs com a memòria col·lectiva, o també societat silenciosa. Recordant-nos aquelles estrelles que, per densificació vertiginosa, moren per donar lloc a un nou espai-temps. La densitat molecular del forat negre, és aquí densitat per sociabilitat. És la lògica de la canilla, de la manada ens dirà Elias Canetti, hordes de reduït nombre, que vaguen en petites gossades.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política

Justícia i bruixeria

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al DiariRegió7

La quotidianitat de la societat catalana sota el franquisme es trobava sobre manera controlada pels mecanismes de vigilància policíaca i sotmesa a una fiscalització política i ideològica extrema. En aquest context, la condició permanentment controlada dels militants clandestins equival a aquella figura tant central per a la microsociologia d’Ervin Goffman que és l’estigmatitzat. Davant del que sentim que percep cada font potencial de malestar originada en la interacció, que sap que també nosaltres ho percebem i inclús que sabem que ell ho sap. Aflorant, doncs, les condicions per a l’etern retorn de la consideració mútua, que la psicologia social de Mead ens ensenya com començar però no com acabar. Quan aquesta informació vetllada sobre qui s’és fa referència a la pertinença –també real o assignada– a alguna associació a què una majoria social o un govern determinat considera extremament perillosa, es tracta llavors de societats secretes, i les organitzacions antifranquistes en aquest sentit ho eren. Recurrentment se’ls atribuïen plans pèrfids, acusats de ser els culpables de les desgràcies que afectaven o que podrien afectar l’ordre habitual establert de la societat, en tot moment hi havia el convenciment que l’expulsió, l’enclaustrament, la desactivació o àdhuc l’eliminació física de l’organització clandestina comportaria una millora en les condicions de la realitat. És per això que es considerava fonamental i urgent la detecció i el càstig de les persones acusades d’adhesió a aquestes organitzacions reputadament perverses.

En termes general, els mecanismes d’estigmatització que han conegut les societats europees com mostrava Gonzalez Echeverría, són parents d’aquells altres que es registren a nombroses societats exòtiques, quasi sempre sota la forma d’acusacions de bruixeria. Es tracta d’un mecanisme judiciari i punitiu segons el qual les malaurances que afecten un individu o una família poden ser conseqüència de l’actuació maligna d’un bruixot o una bruixa. En aquest cas, el grup es presta a la recerca del culpable, que –si més no en la tradició antibruixística europea– sol ser identificat amb aquell o aquells que prèviament havien demostrat conductes anòmales o censurables. El denunciat és condemnat i sovint castigat amb l’exili o la mort, a partir de delacions o tan sols de la seva reputació, l’absència de proves no significa pas un obstacle per a l’acció punitiva de la comunitat, de fet la inexistència d’indicis sol ser una prova més en contra de l’acusat, car els bruixots poden desplegar la seva astúcia per ocultar-les o fer-les desaparèixer. Es tracta, en definitiva, d’una modalitat del boc emissari o expiatori.

Aquest principi de causalitat basat en la culpabilització d’algú que d’alguna manera ja era considerat abans com a indesitjable, va expressar-se en la història europea a través dels atacs contra certes minories a què s’atribuïa una activitat conspiradora per alterar o destruir l’ordre de la societat o senzillament per fer el mal. Aquesta recurrència amb què s’ha manifestat al llarg de segles la idea fixa de delatar i castigar individus o organitzacions perverses ha permès parlar de l’europea com una autèntica “societat persecutòria”, com titulava Henri Moore una les seves obres, i la seva història com una “història policíaca”, de la ma ara de Leon Poliakov.

Certament la història del món occidental ha estat en gran mesura una història de les persecucions contra minories considerades abjectes, la supressió de les quals es percep en un moment donat com a urgent amb vista a salvar la societat. És clar, que podríem trobar persecucions contra grups o individus dissidents en totes les societats i en totes les èpoques, però també ho és que, després d’un període de relativa indiferència davant la pluralitat cultural, religiosa i sexual al llarg de tota l’alta edat mitjana, s’inicia a partir del segle XII una virulenta hostilitat contra tot allò que s’apartés dels canons hegemònics. Aquesta intensificació de la intolerància no pot ser desvinculada de l’aparició d’Estats fortament corporatius, preocupats obsessivament per la uniformització política i cultural que haurien de fer possible la centralització del poder polític. El resultat d’aquest canvi que les institucions tant religioses com seculars van experimentar envers l’homogeneïtat van ser, a partir de l’assumpció del Vaticà de la teoria de la doble veritat –una veritat per al cel, una altra veritat per a la terra–, les primeres croades contra heretges i infidels, el sorgiment de la Inquisició, la imposició de la pena de foc –obscur eufemisme per a la incineració d’humans–, l’expulsió dels jueus de moltes regions i els primers progroms antisemites, la persecució contra la bruixeria i un rebuig creixent contra els practicants homosexuals. Des d’aleshores, la llista d’associacions malignes veritables o fantàstiques que han estat empaitades i els seus membres perseguits no ha fet sinó créixer.

No cal dir que la història recent de l’Estat espanyol ha estat un exemple ben representatiu d’aquesta preocupació a l’hora d’assenyalar la presència activa d’aquestes societats satanitzades. De banda de col·lectius humans àmpliament repudiats arreu –per exemple gitanos o jueus–, la història d’Espanya recull casos específics de pobles maleïts, com ara agotes, vaqueiros, xuetes, maragats, quinquis, mercheros… O dels anarquistes i els espiritistes al XIX, i més recentment coneixem l’exemple de la maçoneria i fins i tot de l’església catòlica, ella mateixa i els seus membres víctimes, en certs períodes, d’un tipus idèntic d’avorriment i persecució que tant havien fet per desfermar contra altres. El cas dels comunistes ha estat inqüestionablement proverbial, en el cas espanyol a partir de la Guerra Freda. També ho ha estat contemporàniament, el dels anarquistes –just uns mesos abans de l’incendi encara no aclarit de l’Scala, l’aleshores ministre espanyol de l’interior Martín Villa advertia que “en Cataluña existe un peligroso movimiento anarquista que es necesario derrotar ”–, o el dels independentistes pocs mesos abans de l’esdeveniment dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992.

Al llarg del mandat de Franco, mai no és deixar d’insistir en l’amenaça activada permanentment d’aquelles organitzacions i ideologies que havien estat derrotades a la guerra de 1936-1939. L’activitat d’aquests grups mostrats emfàticament com a perillosos era perseguida amb fermesa i d’una manera obsessiva per les autoritats. Així, s’animava la població en general a delatar els signes de la seva presència. Militar contra Franco i el seu regim, formar part d’una organització secreta, era idèntic a actuar al servei d’una potència maligna que havia de ser exorcitzada urgentment de la vida social.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política

La voluntat d’ocultar

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“T`he conegut sempre igual com ara” –Raimon-

Sembla difícil discutir que la nostra vinculació amb els demès funciona en bona mesura com una activitat hermenèutica, en el sentit que està orientada a conèixer, o com a mínim a ensumar-nos, la part de la informació que els nostres interlocutors ens escapoleixen, allò que no ens estan dient quan ens parlen. Ens referim als secrets, al que no es diu, al que és massa important com per a ser-nos comunicat a les primeres de canvi, tot allò que refereix al territori de l’incògnit que s’estén més enllà dels conformismes socials, de les convencions i les bones maneres. Tot el que hi ha darrera de la màscara, aquella de la que Canetti escrigué: Mira-la. És sols el que veus…, i tot allò que tems al darrera.

D’aquesta manera, les nostres interaccions es despleguen en incessants moviments de pèndul entre el visible i l’invisible, sobre la línea de flotació que permeti saber d’aquells amb que interactuem el necessari perquè sigui possible la relació i el tracte, però evitant el depassament de la qual suposaria l’enfonsament de la relació. Si apareguéssim completament transparents uns davant d’altres, no costa gaire imaginar-se que la vida mateixa seria impossible.  D’aquí la virtut estructuradora de la dialèctica entre secret i revelació, entre confiança i malfiança, entre certesa i incertesa, entre saber i no saber, amb totes les escales intermèdies que recullen el suposar, el sospitar, l’entreveure i amb tots els personatges, escenaris i attrezzo del gran drama de les veritats ocultes.

Segurament aquesta consubstancialitat del secret com a recurs sempre present en les relacions humanes no és aliè a la resta d’espècies animals, que sempre es valen de tota mena de formes d’encobriment o mimetisme per preservar-se de la mirada dels seus eventuals enemics o víctimes, tal i com ens demostra abundantment l’etologia. Per als humans en societat, aquest principi d’escapoliment total o parcial ha estat reconegut en les seves virtuts estructurants de la ma de Georg Simmel a propòsit del secret, on aquest era definit com a coneixement recíproc limitat, és a dir com a expressió d’aquest principi que fa sempre de nosaltres, quan estem en presència d’altri, una altra cosa.

Aquest principi, present en qualsevol forma d’interacció, s’aguditza i s’intensifica quan aquest secret amaga la identitat de determinades persones que duen a terme activitats il·legals o il·legítimes. Aquest és sens dubte el cas de la vida secreta dels militants antifranquistes, per als que les dosis de secret que cal administrar i que fan opaca certa part de la nostra condició depèn ja no sols l’acceptabilitat que podem merèixer dels demés, sinó moltes més coses i molt més importants, com son la llibertat o la integritat física d’un mateix i la dels companys amb els quals es coneixia que compartien militància.

En aquests casos, la contingència històrica ens permet il·lustrar, en clau dramàtica, sovint fins i tot tràgica, la importància d’aquell domini més ample en el que la qüestió del secret ens introdueix, que no és altra que la del costat fosc del llenguatge i potser de tota forma de societat. A les antípodes de les premisses que han suposat els intercanvis comunicacionals com diàlegs fets de consens i voluntat de transparència, la preeminència secreta del secret ens posa sobre avís de la importància d’aquesta fonamental comunicació oculta que és la que conforma la massa de tot allò secret, i que no és sols el que es calla, sinó també el que se sobreentén, es malentén o se sospita, així com els sarcasmes, els dobles llenguatges, les insinuacions, les ironies, les mentides. Per això Robert Frost podia escriure en un dels seus poemes: «Ballem a l’entorn d’un cercle i suposem / però el secret és al centre i sap».

Ara, què és aquest secret que és al centre mateix de tota forma d’acció social, el nucli d’aquest esquema ocult que organitza les relacions humanes, sigui entre amants o entre nacions, aquest codi que potser ningú sap ni pot ni vol decodificar, car l’enfrontaria amb el que la fonamenta. Potser es tracta d’aquest secret horrorós que, a les narracions d’Edgar Allan Poe o Lovecraft, insinua l’insondable i mai no se’ns destapa, perquè és l’insuportable.

En l’encapçalament s’evocava la cançó d’en Raimon “T’he conegut sempre igual com ara”, en que narra un encontre casual amb el que a principis dels 70 era el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. La lletra adverteix de quin ha de ser l’estat natural del militant clandestí –“alerta vius”–, expressa aquesta condemna a la invisibilitat i al silenci d’aquells que s’atrevien a desobeir les ordres oficials de submissió absoluta. Elias Canetti torna a tenir raó quan ens recorda que “el secret ocupa la medul·la mateixa del poder”, aquesta és la qüestió fonamental en torn el secret que fonamenta tota forma d’acció social. De fet, ens diu Canetti, “el prestigi de les dictadures és degut a que se les concedeix la força concentrada del poder…”. Ara bé, perquè és el bell mig de no importa quin ordre social, perquè el poder que el detenta el té com el seu tresor més preuat i –mai millor dit– millor guardat, el secret també és el que caracteritza el nucli central de qualsevol impugnació del poder. Per això, tota lluita contra o/i pel poder treballa també a partir d’aquesta detentació i exercici del secret. La dictadura s’exercia des del secret concentrat d’un poder despòtic, però, arran de terra, uns desconeguts desobeïen i conspiraven contra ell. Ho feien responent a una mateixa lògica: la del silenci, la d’actuar a i des de les ombres.

El secret dels clandestins antifranquistes a la comarca, ha mostrat de forma en especial vehement que la seva dimensió oculta –o la de qualsevol altre– és la de posar de manifest, encara que sigui de manera invisible als altres, que sempre s’és aquella altra cosa de la que parlaven al principi retent homenatge a Simmel i la seva lucidesa. Tot ésser humà és sempre un o diversos enigmes. El secret és l’indret d’allò que Gómez de Liaño anomenava  “un nucli incandescent”, que tant s’hi val si correspon al més abominable dels pecats o –com en el cas dels i les militants antifranquistes– al més encomiable dels heroismes.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política