Archivo de la categoría: Política

“Ens neguem a morir en silenci”. Comunicat de suport a Abdallah Abu Rahme

Font: Rani Burnat

Font: Rani Burnat

Des de l’OACU ens sumem a la campanya “Ens neguem a morir en silenci” contra la condemna al Coordinador del Comitè de Resistència Popular de Bi’lin, Abdallah Abu Rahme

Abdallah Abu Rahme (44) serà jutjat el 05 de gener per exercir el seu dret a protestar de manera no violenta contra les violacions dels drets humans i els abusos perpetrats per l’Estat d’Israel als territoris palestins ocupats. Li demanen d’entre 2 i 6 mesos de presó. Si en aquesta sentència es condemna a l’Abdallah, serà la cinquena vegada que entri a presó. La població palestina està sota règim militar (estat d’excepció): no són considerats ciutadania i que per tant no tenen drets civils. Qualsevol judici, és quasi una sentència.

Abdallah Abu Rahme és un dels símbols de la resistència no armada a Palestina. Des de 2004 exerceix com a Coordinador del Comitè de Resistència Popular de Bi’lin. Aquests Comitès tenen com a objectiu frenar la ocupació a través de la resistència pacífica, i a l’hora ajudar als grangers que vivien de les terres a continuar amb la seva lluita per a la supervivència, dotant d’horts, espais per a la infància, espais culturals, entre d’altres, la població de Bi’li.

Bi’lin és un dels símbols de resistència civil de Palestina. Fa més de 9 anys que les habitants d’aquesta aldea es manifesten cada divendres, a partir de les 12:00, contra el mur i els assentaments il·legals (5 en total, sota el mateix municipi de Modi’in Illit, que compte amb 55.000 colons) construïts al voltant, pels quals Israel els va confiscar i separar d’uns 2000 dönums (200 hectàrees, el 50% de les seves terres). A través de la lluita pacífica, les habitants de Bi’lin van aconseguir que al 2007, la mateixa Cort Suprema d’Israel, considerés que la construcció de 2’7 km de mur no estaven justificats ni per raons de “seguretat militar”. Fins al 2011 el mur no va ser retirat. Van passar 4 anys abans no fos canviada la ruta del mur que envoltava Bi’lin. Amb aquesta petita victòria,  Bi’lin recuperava un 15% de terres del total confiscat. En conseqüència les habitants de Bi’lin, només compten amb 1200 dönums, 120  hectàrees de terra per a subsistir.

A tot això se li suma la restricció de l’aigua per part d’Israel, el qual només els hi permet 3 dies a la setmana d’aigua potable, als pobles només 1 cop. Més els constants atacs per part dels colons (armats per l’Estat d’Israel), els atacs i ofensives per part de l’exèrcit d’Israel, les detencions sense judici ni justificació, les demolicions de cases on hi viuen famílies senceres, la prohibició de la lliure circulació i un llarg etcètera de vexacions als drets humans.

Frank La Rue, (ex Relator Especial sobre la promoció i protecció del dret a la llibertat d’opinió i d’expressió), després de la seva visita a Israel i els territoris palestins ocupats al desembre de 2011, va posar en relleu que l’orde militar israeliana 101 és utilitzat per l’exèrcit israelià per a “restringir el dret dels palestins a la llibertat d’expressió i de reunió”. Segons La Rue, l’ordre “criminalitza l’expressió i les activitats polítiques, incloent l’organització i participació en les protestes; assistència a assemblees o vigílies; tinença, agitació o exhibició de banderes o altres símbols polítics; i la impressió i distribució de qualsevol material” que tingui una significació política”. Qualsevol incompliment de l’ordre es castiga amb 10 anys de presó i/o multa.

El Codi Militar israelià aplicada a Cisjordània s’utilitza contra la població civil com una forma de repressió contra els defensors dels drets humans. Els tribunals militars són només una eina de l’ocupació israeliana per aixafar la lluita popular palestina. El dret a la reunió pacífica està reconegut en l’article 21 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del qual Israel és signatari, així com en els articles 19 i 20 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Les Directrius de la Unió Europea sobre Defensors dels Drets Humans i la Declaració de la ONU sobre el Dret i el Deure dels Individus, els Grups i les Institucions de Promoure i Protegir els Drets Humans universalment reconeguts i de les Llibertats Fonamentals, tot i no ser legalment documents vinculants per als estats, proporcionar a la la comunitat internacional l’obligació moral d’oferir suport i protecció als defensors dels drets humans en el context del seu treball.

No obstant això, les directrius de la ONU contenen una sèrie de principis i drets que es basen en les normes de drets humans consagrats en altres instruments internacionals jurídicament vinculants – com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del qual Israel és membre signatari. D’altra banda, la Declaració va ser adoptada per consens per l’Assemblea General i per tant representa un compromís molt fort pels Estats per a la seva aplicació.

Israel s’ha saltat tots els acords signats per ell mateix, així com les seves pròpies lleis en relació a la construcció del mur i assentaments. La llei internacional defensa el dret a resistència en qualsevol dels seus formats davant d’un Estat opressor que violi els drets humans. És per això que exigim l’absolució de l’Abdallah Abu Rahme de tots els càrrecs i instem al Govern d’Israel a complir les seves obligacions, respectant el Dret Internacional Humanitari i el Dret Internacional dels Drets Humans així com a garantir la protecció dels drets humans i els seus defensors.

Signa per l’absolució de tots els càrrecs imputats a l’Abdallah. Perquè “ens neguem a morir en silenci”:

https://secure.avaaz.org/en/petition/Nitzan_Alon_IDF_commander_in_the_West_Bank_Stop_the_repression_against_Human_Rights_Defenders_in_Palestine/?dYZdgfb&pv=5

#freepalestine

#GazaUnderRubble

#Palestine

#FreeAbdallah

Abdallah Abu Rahma

https://www.facebook.com/abdallah.aburahma.3?fref=ts

International Solidarity Movement

http://palsolidarity.org/

https://www.flickr.com/photos/96410536@N03/

@ISMPalestine

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Política

Tots els mals de la caixa de Pandora

Font: OACU

Font: Albert Marín-OACU

 

Comunicat de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) sobre els fets de la #OperaciónPandora

El passat 16 de desembre, a un quart de sis del matí, un operatiu format per 700 agents dels Mossos d’Esquadra, complint ordres de l’Audiència Nacional espanyola (hereva del Tribunal d’Ordre Públic del franquisme), en un operatiu ordenat pel jutge Javier Gómez Bermúdez sota el nom de “Operació Pandora”, van realitzar 11 detencions en catorze registres, tretze a Catalunya i un a Madrid. D’aquestes detencions, 7 van ser confirmades en els següents dies, acordant,  a petició de la fiscalia, l’ingrés a presó preventiva a Soto del Real. Els escorcolls es van produir en pisos particulars i entitats: al barri de Sant Andreu de Palomar els Mossos d’Esquadra van entrar a l’Ateneu Llibertari del Palomar, i al Poble Sec a l’Ateneu Anarquista. D’aquests, el que tingué més ressò fou el de la Kasa de la Muntanya, històrica casa okupada de Barcelona que enguany compleix 25 anys d’activitat.

Les irregularitats en la realització de l’operació no han estat excepció: tot l’operatiu va ser legitimat per el secret de sumari, cap dels detinguts va poder conèixer de què se les acusava, cap còpia de l’inventari del material requisat va ser produïda, el tracte de les persones que habitaven als immobles objecte d’escorcoll va ser humiliant i arbitrari. No obstant, sí ha transcendit el contingut de la interlocutòria de presó preventiva on el jutge detalla que les imputacions són per un presumpte “delicte de constitució, promoció, direcció i pertinença a organització terrorista”, així com pel presumpte delicte de “tinença i dipòsit o aparells explosius i inflamables, incendiaris o asfixiants”. També hi suma el “delicte de danys i estralls amb finalitat terrorista”. En declaracions a La Directa, Jaume Asens, un dels advocats que assisteix a un dels detinguts denunciava l’opacitat de tot el cas: “tant els Mossos com la Fiscalia, parlen de terrorisme sense especificar ni tipus delictius concrets, ni fets concrets individualitzats que se’ls imputa a cadascun d’ells”.

Així mateix, en un text publicat també a La Directa, Benet Salelles, també advocat d’una de les detingudes, manifestava la seva perplexitat per la lectura de les interlocutòries de presó provisional: “El jutge parla dels GAC (Grups Anarquistes Coordinats) com a organització terrorista i utilitza per a provar la pertinença dels imputats els fets que assistien a reunions o que participaven en l’elaboració de butlletins i publicacions de caràcter propagandístic llibertari. Altra vegada, la democràcia segrestada. L’associacionisme com a base de la sospita. El vincle comunitari com a eix del mal. La reflexió i la ploma crítica com a indici terrorista. La resolució judicial no concreta cap relació de les persones detingudes amb cap bomba concreta, amb cap explosió, amb cap dany, ni tan sols amb un trist contenidor cremat. Ja tenim doncs la perversió conceptual servida: el terrorisme ja no es genera amb atemptats contra les persones o els béns, la intimidació pròpia de la violència política ara neix de les reunions, els butlletins, les cartes i la solidaritat amb les preses”.

Dels possibles atemptats terroristes res en sabem, ni nosaltres ni bona part de la premsa que ràpidament ha corregut a difondre la informació policial com a verídica. La pregunta és clara, de què s’acusa a les persones detingudes? On ha explotat un artefacte? Qui ha mort, o resultat ferit, per un “atemptat anarquista”? Ens trobem no solament davant d’un indiscutible intent de demostració de força i de poder per part de l’Estat, sinó també d’una clara i evident expressió de com s’articulen els processos de construcció ideològica de l’enemic, que són posats en marxa en el marc del que no poden ser sinó desesperades temptatives per mantenir l’hegemonia de l’ordre social, polític i econòmic imposat, reflex inequívoc de l’estat de debilitat i desestabilització que assetja el govern actual. Aquest enemic que ens han presentat podria resultar no ser més que l’encarnació resultant dels mecanismes o habilitats recursives de l’Estat destinades, entre altres coses, a allunyar el focus d’atenció de la gravetat – i responsabilitat – de l’actual situació política i econòmica, o de reafirmar una pretensiosa i autoadjudicada capacitat per mantenir aquesta seguretat ciutadana a la que s’apel·la amb la nova Llei aprovada pel Congrés en matèria del que no deixen de ser mesures de control i repressió de la protesta i la dissidència.

Aquesta projecció de l’encarnació del mal sobre un col·lectiu concret, així com el tractament mediàtic i policial estigmatitzant, li confereix a aquests col·lectius (anarquistes, okupes, etc.) la qualitat d’enemic identificable, reconeixible, que s’ha fet present entre nosaltres, i que de forma imprevisible podria tornar a aparèixer. D’aquesta manera, pretenenfer-nos creure que aquesta nova tipologia d’enemic, el ”anarquista terrorista” que pretesament habita i actua avui en dia a les nostres ciutats, s’ha estat amagant fins ara, invisible, sense que ningú s’hagués adonat de la naturalesa criminal de les seves activitats. La personalització, així com l’assenyalament topogràfic de “l’enemic”, aconseguida mitjançant els registres i detencions realitzades i la producció del discurs mediàtic sobre aquestes, acaba amb la condició abstracta de la trama genèrica, situant-la en punts concrets del mapa, en llocs com la Kasa de la Muntanya, a els Ateneus Llibertaris, etc., espais de debat polític, associacionisme de barri i difusió de cultura llibertaria que ara són criminalitzats.

No oblidem, com assenyalava immillorablement Gerard Horta a VilaWeb, que “l’etimologia del mot ‘terrorisme’ remet a processos d’aterriment social originats i exercits pels estats sobre les societats. Que l’Audiència Nacional espanyola o un dels seus servents al nostre país – el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya – pretenguin actualitzar periòdicament aquest vell dispositiu social consistent a projectar l’encarnació del mal en un grup de gent – heretges, bruixes, judeo-maçons, boigs, adolescents, comunistes, drogoaddictes, negres, immigrants, pobres, independentistes, okupes, musulmans o anarquistes –  no ens hauria de fer perdre de vista que l’únic immens mal que sofreix la majoria social treballadora és el fruit de la injustícia social i de la desigualtat de la societat de classes”.

Des de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) expressem tota la nostra indignació i ràbia cap a l’ocorregut, veritable caça de bruixes dirigida des de l’autoritat i destinada únicament a sacralitzar, una vegada més, el seu mesquí poder i insolent impunitat enfront del poble i la justícia social. Així mateix, manifestemla nostra solidaritat amb els que han patit i estan patint els efectes de l’Operació Pandora,les nostres companyes i els nostres companys, veïnes i veïns que son criminalitzades per lluitar al costat dels desnonats, els immigrants i els col·lectius discriminats, per canviar aquest sistema injust que ens vol mantenir quietes i emmordassades en la seva democràtica dictadura neoliberal.

Barcelona, 21 desembre de 2014

Per una versió més extensa del comunicat, podeu clicar aquí.

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Política

Barcelona i els museus com a pessebres

Foto: José A. Mansilla

Foto: José A. Mansilla

Aquest manifest ha estat elaborat per el GRECS-UB i subscrit per l’OACU


Fa diverses dècades que els museus etnològics clàssics, guarnits a les antigues metròpolis amb fons provinents dels territoris d’ultramar, experimenten arreu una mena de crisi existencial. Concebuts i inaugurats de manera general durant l’època d’exaltació de l’empresa colonial com a instruments de propaganda, només sobreviuen a la mala consciència dels temps actuals al preu d’una reformulació museogràfica completa, per bé que aquesta pot prendre rumbs molt diversos. En alguns casos, aplicant una estratègia generalitzada dins del sistema museístic internacional, aquestes institucions, hereves dels gabinets romàntics de curiositats, han encetat processos d’autorreflexió -i, per què no, també d’autoinculpació- que s’han traduït en una voluntat gradual de fer visibles, més o menys críticament, les condicions de la seva emergència i consolidació. En d’altres, en canvi, la manca de decisió o de lucidesa de la part dels seus gestors polítics i/o tècnics ha abocat aquestes institucions a una mena de paràlisi estructural, senyal inequívoc, de fet, d’una futura i, gosaríem dir-ne, saludable extinció.

Aquests dies, els advocats de la política cultural de l’Ajuntament de Barcelona deuen estar redactant recargolats al·legats, a l’aixopluc de les dignes teulades del Palau de la Virreina, allà on rau l’Institut de Cultura de Barcelona, per tal d’apagar l’incendi provocat pel judici públic obert al Museu Etnològic de Barcelona (d’ara endavant MEB). Com correspon als temps que corren, la polèmica envolta aquesta vegada la suposada cosificació de la cultura i identitat catalanes que posarà en pràctica el nou MEB a partir de l’any vinent, quan l’equipament torni a obrir les seves portes després d’una costosa reforma i d’una llarga inactivitat. Val a dir que les consignes i els titulars s’acostumen a imposar sobre els matisos, i que en aquest cas com en altres fóra convenient no confondre de manera automàtica els desitjos humits dels comissaris encarregats de vetllar pel compliment de l’ortodòxia amb el pragmatisme i el sentit comú que afortunadament encara romanen entre els tècnics que gestionen aquests equipaments. Sigui com sigui, se’ns anuncia que el MEB serà espoliat -mai millor dit- de les seves col·leccions exòtiques, provinents en la seva major part dels països que havien format part en un moment o altre de l’atribolat imperi colonial espanyol, com ara Mèxic, el Perú, el Marroc o Guinea, i que ara hauran de cercar la seva terra de promissió al flamant Museu de les Cultures del Món (sic). Mentrestant, el nou MEB farà, diguem-ne, de la necessitat virtut, aprofitarà una part de les immenses col·leccions de cultura material que havien estat integrades a l’antic Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars i, sense cometes que convidin a prendre una certa distància irònica, rebem la noticia que d’ara endavant centrarà la seva proposta museogràfica en l’exhibició d’objectes que pertanyen a la(es) cultura(es) catalana(es), sigui el que sigui que això signifiqui.

A la dècada dels 90, alguns de nosaltres vàrem col·laborar en diverses ocasions amb el MEB. Recordem que aleshores la institució, un estrany i incòmode edifici construït a partir de mòduls hexagonals, a la manera d’un rusc gegant, patia malalties comuns amb la resta d’equipaments culturals de la ciutat (formació inadequada d’una part dels seus treballadors, un finançament que abocava al museu a la lluita per l’estricta supervivència, etc.) i d’altres que n’eren pròpies, com ara l’estructura rígida dels seus espais expositius, les dificultats d’accés a través dels camins de la muntanya de Montjuïc o la seva ubicació al revolt més tancat del vell circuit. Recordem, també, l’angoixa amb la qual l’equip de direcció vivia les magres estadístiques de visitants, sabedor que, davant l’embranzida neoliberal que assolava la Barcelona postolímpica, la supervivència del museu depenia del criteri insondable d’uns polítics ofuscats per assolir l’estricta rendibilitat econòmica dels equipaments culturals, insensibles a qualsevol raonament pedagògic, històric o fins i tot moral. Enmig del clímax d’autocomplaença que l’anomenat “model Barcelona” va estendre entre les elits polítiques i culturals de la ciutat, el MEB llanguia a les faldes de la muntanya, tot expiant els seus orígens colonials, amagat per no fer nosa, condemnat al silenci perquè el seu patrimoni semblava encabir-se poc i malament dins de la gàbia daurada en que s’havia convertit la xarxa de museus barcelonins. Just com ara.

Ara, les nostres elits polítiques i culturals –ves que no siguin, al cap i a la fi, les mateixes- han trenat afanosament una solució per al MEB, al seu parer definitiva, un nou pas de volta dins l’operació d’embelliment i frivolització de la gàbia cultural barcelonina: el Museu de les Cultures del Món. Emmirallat en Jacques Chirac quan era alcalde de Paris i va tirar endavant l’edificació del Musée du Quai Branly davant la protesta de bona part dels departaments d’antropologia francesos i la joia poc dissimulada dels grans marxants d’art, en Xavier Trias sembla disposat a deixar la seva empremta sobre el teixit cultural de la ciutat. L’obertura d’un museu adreçat, un cop mes, al turisme massiu que roda i s’escampa dia sí i dia també per la ciutat, i que pretén essencialment rescatar la dimensió estètica dels objectes pertanyents a altres societats, tot reproduint la vella consigna de que l’acte de contemplació deu ser independent de les condicions de la seva producció i apropiació –per tal d’evitar potser que informacions inoportunes contaminin el judici pur i sensible dels espectadors-, és el quid de tota aquesta operació, la guinda exòtica que li faltava al pastís –o pastitx- del carrer Montcada i, de retruc, l’equació que vol resoldre el vell problema del MEB.

Resulta un punt fascinant constatar cóm, al mercat cultural barceloní, es compleixen a la perfecció alguns dels corol·laris de la llei de Murphy, en particular aquell que afirma que tota situació dolenta és susceptible d’empitjorar. Resulta, en canvi, lamentable constatar la impunitat de què gaudeix una política cultural insensata, emparada en el control draconià de les subvencions i en les amenaces vetllades o simplement grolleres que deriven del seu exercici. La consigna, un cop més, és que qui s’hi mou no surt a la foto. Així, presentat com un fenomen meteorològic natural i inexorable, el futur Museu de les Cultures del Món s’aboca a la consagració superficial de l’exotisme, en el típic registre multiculti i acrític tant del gust de les nostres elits, tot eliminant aquelles col·leccions que, com ara les magribines –segurament les més nombroses de tot el fons del MEB-, trasllueixen una dosi massa reduïda d’exotisme i ens remeten en canvi massa explícitament a l’experiència colonial que va permetre la seva conformació. De retruc, el destí reservat per al nou MEB és un altre. Arrossegat per la marea identitària que ens envolta, però tal vegada conservant la particular declinació que CiU imposa sobre aquestes matèries –una celebració resistencial i teleològica de la cultura catalana, nodrint la ficció que aquesta es pot abstraure de la història de la lluita de classes i en definitiva de tota conflictivitat social-, el nou MEB sembla apostar, a falta d’altres informacions que ens indiquin el contrari, per la via de la reïficació del present i l’oblit dels episodis més foscos del nostre passat recent, per l’exhibició despolititzada dels estris de la nostra cultura material i, en fi, per la cultura entesa com a pessebre i no pas com a conflicte, negociació i, ocasionalment, entesa. Una mateixa paraula, sí, però amb significats diametralment oposats.

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Etnologia, Política

El secret i la societat secreta

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“El secret vivia amb tu, ni la teva família sabia que tu militaves. Recordo el meu pare que deia: -estos niños nos van a meter en un lio-, i me mare deia: -bueno, si no nos meten ellos quien nos va a meter-.”

Aquestes paraules ens les oferia una militant d’una organització clandestina antifranquista a la comarca, a la segona meitat dels anys seixanta. Aquesta dona ens recordava però, que el secret no havia estat només un recurs per a les organitzacions polítiques que exercien des de la clandestinitat. Com a treballadora de la Fàbrica Nova de Manresa, fàbrica que va viure de les primeres vagues generals amb la dictadura el 1946, i que comportà la visita urgent del dictador a la ciutat, ens detallava com les dones que hi treballaven es nodrien d’un llenguatge secret amb el que s’explicaven pel·lícules, alhora que n’inventaven d’altres de noves. Un llenguatge que serví també per a dur a terme de manera espontània i organitzada, sense que això suposi una contradicció, les moltes accions de protesta que es protagonitzaren dins d’una fàbrica, val a dir que com tantes d’altres del ram, on munions de dones sumides en el ressò dels telers desenvoluparen llenguatges propis, que s’estenien i diversificaven al llarg de les sales i els passadissos, refugiant-se en el moviment de la filadora o les cantonades del batan on s’obria i netejava el coto, podent anticipar en el moment més inesperat qualsevol incidència, imprevist o contingència fortuïta. Cops d’ull, gestualitats mimetitzades amb el moviment propi de l’activitat, alertaven i transcorrien de teler en teler recorren llargues distàncies abans de produir-se l’esdeveniment. L’arribada d’un inspector podia ser resolta en qüestió de segons, abans que aquest travesses el pati de la fàbrica, permeten que les més jovenetes s’amaguessin de la seva mirada, amb la complicitat del director de la fàbrica i els seus seguidors, quins patirien a la seva vegada aquesta complexa xarxa de comunicació disposada a ser reactivada en qualsevol moment.

Certament, aquestes dones formaven societat entre si, i com en el cas de les organitzacions polítiques clandestines, el vincle fonamental no era altre que la confiança mútua entre els seus membres. Aquesta, per unes i altres, s’expressava mitjançant rituals executats d’amagat i en amagatalls, intercanvi en públic de signes de reconeixement específics, destinats sempre a reforçar al petit grup davant el gran grup, sempre conscient que la seva millor arma no és l’atac, sinó l’astúcia. Concreció, al capdavall, del que Max Weber anomenava “l’avantatge del petit número”, és a dir “la possibilitat que tenen els membres d’una petita minoria de posar-se d’acord ràpidament”.

A ambdues formes d’organització, tant a la fàbrica sense una estructura estatutària, com a les organitzacions clandestines antifranquistes, reconegudes a la posteritat sovint en detriment de les primeres, se’ls pot aplicar la tipificació extreta de les ciències socials de “societats secretes”, per referir-nos a aquelles formes d’organització social, universalment trobades, la supervivència de les quals depèn de la seva ocultació. Millor es correspondria la noció que encunyà Marcel Mauss de “societats de complot”, homologables a les societats secretes en general, però que són “secretes pel seu funcionament, però no per la seva funció”, en la mesura que la seva activitat sempre va ser en un grau o un altre pública, la minoria lucida impacient de les majories socials.

Les seves, varen ser unes realitats “proxèmiques”, quina matèria foren les vivències, les corrents d’experiència. És a dir, que es nodrien del colze a colze, donar-se calor, fer xivarri, parlar en veu baixa però provocant un murmuri, en definitiva, suar plegats. Precisament, tot allò a que Michel Maffesoli anomenà centralitat subterrània, que no és altra cosa que el substrat mateix de l’existència, on s’exerceix el domini de la sociabilitat, en allò secret, en allò pròxim, en allò insignificant.  El depòsit del qual ens recorda al “phylum” de Lacarriére, que també podíem trobar en H. Miller a “El coloso de Marussi”, en que es dona comptes de l’estreta relació existent entre l’arborescència –malgrat ser mineral- de la naturalesa i l’explosió de la vida.

Una convicció aquesta que es correspondria amb la capacitat que autors com Gabriel Tarde –ja a finals del segle XIX.– apreciaven en els petits grups hiperactius de difondre idees i iniciatives de forma aparentment marginal, fins i tot, com en el nostre cas, sota tota mena d’assetjaments o prohibicions, amb una eficàcia que mai assolirien emprant els grans mitjans de comunicació de masses. Els teòrics del caos no han fet sinó donar-li la raó a aquesta mena de percepcions, sensibles davant la capacitat transformadora de moviments inicialment molt petits provinents del subsòl o les perifèries socials. Una força aquesta, agregativa i abstracta, que se’ns apareixeria amb Maurice Halbwachs com a memòria col·lectiva, o també societat silenciosa. Recordant-nos aquelles estrelles que, per densificació vertiginosa, moren per donar lloc a un nou espai-temps. La densitat molecular del forat negre, és aquí densitat per sociabilitat. És la lògica de la canilla, de la manada ens dirà Elias Canetti, hordes de reduït nombre, que vaguen en petites gossades.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política

Justícia i bruixeria

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al DiariRegió7

La quotidianitat de la societat catalana sota el franquisme es trobava sobre manera controlada pels mecanismes de vigilància policíaca i sotmesa a una fiscalització política i ideològica extrema. En aquest context, la condició permanentment controlada dels militants clandestins equival a aquella figura tant central per a la microsociologia d’Ervin Goffman que és l’estigmatitzat. Davant del que sentim que percep cada font potencial de malestar originada en la interacció, que sap que també nosaltres ho percebem i inclús que sabem que ell ho sap. Aflorant, doncs, les condicions per a l’etern retorn de la consideració mútua, que la psicologia social de Mead ens ensenya com començar però no com acabar. Quan aquesta informació vetllada sobre qui s’és fa referència a la pertinença –també real o assignada– a alguna associació a què una majoria social o un govern determinat considera extremament perillosa, es tracta llavors de societats secretes, i les organitzacions antifranquistes en aquest sentit ho eren. Recurrentment se’ls atribuïen plans pèrfids, acusats de ser els culpables de les desgràcies que afectaven o que podrien afectar l’ordre habitual establert de la societat, en tot moment hi havia el convenciment que l’expulsió, l’enclaustrament, la desactivació o àdhuc l’eliminació física de l’organització clandestina comportaria una millora en les condicions de la realitat. És per això que es considerava fonamental i urgent la detecció i el càstig de les persones acusades d’adhesió a aquestes organitzacions reputadament perverses.

En termes general, els mecanismes d’estigmatització que han conegut les societats europees com mostrava Gonzalez Echeverría, són parents d’aquells altres que es registren a nombroses societats exòtiques, quasi sempre sota la forma d’acusacions de bruixeria. Es tracta d’un mecanisme judiciari i punitiu segons el qual les malaurances que afecten un individu o una família poden ser conseqüència de l’actuació maligna d’un bruixot o una bruixa. En aquest cas, el grup es presta a la recerca del culpable, que –si més no en la tradició antibruixística europea– sol ser identificat amb aquell o aquells que prèviament havien demostrat conductes anòmales o censurables. El denunciat és condemnat i sovint castigat amb l’exili o la mort, a partir de delacions o tan sols de la seva reputació, l’absència de proves no significa pas un obstacle per a l’acció punitiva de la comunitat, de fet la inexistència d’indicis sol ser una prova més en contra de l’acusat, car els bruixots poden desplegar la seva astúcia per ocultar-les o fer-les desaparèixer. Es tracta, en definitiva, d’una modalitat del boc emissari o expiatori.

Aquest principi de causalitat basat en la culpabilització d’algú que d’alguna manera ja era considerat abans com a indesitjable, va expressar-se en la història europea a través dels atacs contra certes minories a què s’atribuïa una activitat conspiradora per alterar o destruir l’ordre de la societat o senzillament per fer el mal. Aquesta recurrència amb què s’ha manifestat al llarg de segles la idea fixa de delatar i castigar individus o organitzacions perverses ha permès parlar de l’europea com una autèntica “societat persecutòria”, com titulava Henri Moore una les seves obres, i la seva història com una “història policíaca”, de la ma ara de Leon Poliakov.

Certament la història del món occidental ha estat en gran mesura una història de les persecucions contra minories considerades abjectes, la supressió de les quals es percep en un moment donat com a urgent amb vista a salvar la societat. És clar, que podríem trobar persecucions contra grups o individus dissidents en totes les societats i en totes les èpoques, però també ho és que, després d’un període de relativa indiferència davant la pluralitat cultural, religiosa i sexual al llarg de tota l’alta edat mitjana, s’inicia a partir del segle XII una virulenta hostilitat contra tot allò que s’apartés dels canons hegemònics. Aquesta intensificació de la intolerància no pot ser desvinculada de l’aparició d’Estats fortament corporatius, preocupats obsessivament per la uniformització política i cultural que haurien de fer possible la centralització del poder polític. El resultat d’aquest canvi que les institucions tant religioses com seculars van experimentar envers l’homogeneïtat van ser, a partir de l’assumpció del Vaticà de la teoria de la doble veritat –una veritat per al cel, una altra veritat per a la terra–, les primeres croades contra heretges i infidels, el sorgiment de la Inquisició, la imposició de la pena de foc –obscur eufemisme per a la incineració d’humans–, l’expulsió dels jueus de moltes regions i els primers progroms antisemites, la persecució contra la bruixeria i un rebuig creixent contra els practicants homosexuals. Des d’aleshores, la llista d’associacions malignes veritables o fantàstiques que han estat empaitades i els seus membres perseguits no ha fet sinó créixer.

No cal dir que la història recent de l’Estat espanyol ha estat un exemple ben representatiu d’aquesta preocupació a l’hora d’assenyalar la presència activa d’aquestes societats satanitzades. De banda de col·lectius humans àmpliament repudiats arreu –per exemple gitanos o jueus–, la història d’Espanya recull casos específics de pobles maleïts, com ara agotes, vaqueiros, xuetes, maragats, quinquis, mercheros… O dels anarquistes i els espiritistes al XIX, i més recentment coneixem l’exemple de la maçoneria i fins i tot de l’església catòlica, ella mateixa i els seus membres víctimes, en certs períodes, d’un tipus idèntic d’avorriment i persecució que tant havien fet per desfermar contra altres. El cas dels comunistes ha estat inqüestionablement proverbial, en el cas espanyol a partir de la Guerra Freda. També ho ha estat contemporàniament, el dels anarquistes –just uns mesos abans de l’incendi encara no aclarit de l’Scala, l’aleshores ministre espanyol de l’interior Martín Villa advertia que “en Cataluña existe un peligroso movimiento anarquista que es necesario derrotar ”–, o el dels independentistes pocs mesos abans de l’esdeveniment dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992.

Al llarg del mandat de Franco, mai no és deixar d’insistir en l’amenaça activada permanentment d’aquelles organitzacions i ideologies que havien estat derrotades a la guerra de 1936-1939. L’activitat d’aquests grups mostrats emfàticament com a perillosos era perseguida amb fermesa i d’una manera obsessiva per les autoritats. Així, s’animava la població en general a delatar els signes de la seva presència. Militar contra Franco i el seu regim, formar part d’una organització secreta, era idèntic a actuar al servei d’una potència maligna que havia de ser exorcitzada urgentment de la vida social.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política

La voluntat d’ocultar

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“T`he conegut sempre igual com ara” –Raimon-

Sembla difícil discutir que la nostra vinculació amb els demès funciona en bona mesura com una activitat hermenèutica, en el sentit que està orientada a conèixer, o com a mínim a ensumar-nos, la part de la informació que els nostres interlocutors ens escapoleixen, allò que no ens estan dient quan ens parlen. Ens referim als secrets, al que no es diu, al que és massa important com per a ser-nos comunicat a les primeres de canvi, tot allò que refereix al territori de l’incògnit que s’estén més enllà dels conformismes socials, de les convencions i les bones maneres. Tot el que hi ha darrera de la màscara, aquella de la que Canetti escrigué: Mira-la. És sols el que veus…, i tot allò que tems al darrera.

D’aquesta manera, les nostres interaccions es despleguen en incessants moviments de pèndul entre el visible i l’invisible, sobre la línea de flotació que permeti saber d’aquells amb que interactuem el necessari perquè sigui possible la relació i el tracte, però evitant el depassament de la qual suposaria l’enfonsament de la relació. Si apareguéssim completament transparents uns davant d’altres, no costa gaire imaginar-se que la vida mateixa seria impossible.  D’aquí la virtut estructuradora de la dialèctica entre secret i revelació, entre confiança i malfiança, entre certesa i incertesa, entre saber i no saber, amb totes les escales intermèdies que recullen el suposar, el sospitar, l’entreveure i amb tots els personatges, escenaris i attrezzo del gran drama de les veritats ocultes.

Segurament aquesta consubstancialitat del secret com a recurs sempre present en les relacions humanes no és aliè a la resta d’espècies animals, que sempre es valen de tota mena de formes d’encobriment o mimetisme per preservar-se de la mirada dels seus eventuals enemics o víctimes, tal i com ens demostra abundantment l’etologia. Per als humans en societat, aquest principi d’escapoliment total o parcial ha estat reconegut en les seves virtuts estructurants de la ma de Georg Simmel a propòsit del secret, on aquest era definit com a coneixement recíproc limitat, és a dir com a expressió d’aquest principi que fa sempre de nosaltres, quan estem en presència d’altri, una altra cosa.

Aquest principi, present en qualsevol forma d’interacció, s’aguditza i s’intensifica quan aquest secret amaga la identitat de determinades persones que duen a terme activitats il·legals o il·legítimes. Aquest és sens dubte el cas de la vida secreta dels militants antifranquistes, per als que les dosis de secret que cal administrar i que fan opaca certa part de la nostra condició depèn ja no sols l’acceptabilitat que podem merèixer dels demés, sinó moltes més coses i molt més importants, com son la llibertat o la integritat física d’un mateix i la dels companys amb els quals es coneixia que compartien militància.

En aquests casos, la contingència històrica ens permet il·lustrar, en clau dramàtica, sovint fins i tot tràgica, la importància d’aquell domini més ample en el que la qüestió del secret ens introdueix, que no és altra que la del costat fosc del llenguatge i potser de tota forma de societat. A les antípodes de les premisses que han suposat els intercanvis comunicacionals com diàlegs fets de consens i voluntat de transparència, la preeminència secreta del secret ens posa sobre avís de la importància d’aquesta fonamental comunicació oculta que és la que conforma la massa de tot allò secret, i que no és sols el que es calla, sinó també el que se sobreentén, es malentén o se sospita, així com els sarcasmes, els dobles llenguatges, les insinuacions, les ironies, les mentides. Per això Robert Frost podia escriure en un dels seus poemes: «Ballem a l’entorn d’un cercle i suposem / però el secret és al centre i sap».

Ara, què és aquest secret que és al centre mateix de tota forma d’acció social, el nucli d’aquest esquema ocult que organitza les relacions humanes, sigui entre amants o entre nacions, aquest codi que potser ningú sap ni pot ni vol decodificar, car l’enfrontaria amb el que la fonamenta. Potser es tracta d’aquest secret horrorós que, a les narracions d’Edgar Allan Poe o Lovecraft, insinua l’insondable i mai no se’ns destapa, perquè és l’insuportable.

En l’encapçalament s’evocava la cançó d’en Raimon “T’he conegut sempre igual com ara”, en que narra un encontre casual amb el que a principis dels 70 era el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. La lletra adverteix de quin ha de ser l’estat natural del militant clandestí –“alerta vius”–, expressa aquesta condemna a la invisibilitat i al silenci d’aquells que s’atrevien a desobeir les ordres oficials de submissió absoluta. Elias Canetti torna a tenir raó quan ens recorda que “el secret ocupa la medul·la mateixa del poder”, aquesta és la qüestió fonamental en torn el secret que fonamenta tota forma d’acció social. De fet, ens diu Canetti, “el prestigi de les dictadures és degut a que se les concedeix la força concentrada del poder…”. Ara bé, perquè és el bell mig de no importa quin ordre social, perquè el poder que el detenta el té com el seu tresor més preuat i –mai millor dit– millor guardat, el secret també és el que caracteritza el nucli central de qualsevol impugnació del poder. Per això, tota lluita contra o/i pel poder treballa també a partir d’aquesta detentació i exercici del secret. La dictadura s’exercia des del secret concentrat d’un poder despòtic, però, arran de terra, uns desconeguts desobeïen i conspiraven contra ell. Ho feien responent a una mateixa lògica: la del silenci, la d’actuar a i des de les ombres.

El secret dels clandestins antifranquistes a la comarca, ha mostrat de forma en especial vehement que la seva dimensió oculta –o la de qualsevol altre– és la de posar de manifest, encara que sigui de manera invisible als altres, que sempre s’és aquella altra cosa de la que parlaven al principi retent homenatge a Simmel i la seva lucidesa. Tot ésser humà és sempre un o diversos enigmes. El secret és l’indret d’allò que Gómez de Liaño anomenava  “un nucli incandescent”, que tant s’hi val si correspon al més abominable dels pecats o –com en el cas dels i les militants antifranquistes– al més encomiable dels heroismes.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política

A 10 años del Forum de las Culturas. El Parc del Fòrum: una plaza sin gente para gente sin plaza

Articulo publicado en Diagonal Periódico el 23/07/14
 
El Edifici Blau en el Parc del Fòrum // Foto de Giuseppe Aricó

El Edifici Blau en el Parc del Fòrum // Foto:  Giuseppe Aricó

por Jose Mansilla y Giuseppe Aricó (OACU)

¿Quién crea una plaza?, ¿los arquitectos y diseñadores en sus gabinetes y despachos?, o ¿la gente, transitándola y habitándola, en definitiva, viviéndola?Para encontrar una respuesta a tal pregunta, decidimos hacer un pequeño experimento y pasar una calorosa tarde de julio deambulando por la plaza más grande de Catalunya, del Estado español y de Europa, y la segunda en dimensiones a nivel mundial justo detrás de la de Tiananmen, en Pekín. ¿Cuál es esa plaza?, os preguntaréis. Pues ni más ni menos que una con 16 hectáreas de extensión, la del Parc del Fòrum, en Barcelona. Sin embargo, para entender el por qué de las dimensiones y la situación actual de esta plaza hay que remontarse, no solo a su más inmediato origen, sino también a la forma de entender la ciudad que tuvieron sus creadores.

Aunque se suele señalar a los Juegos Olímpicos, celebrados en Barcelona en 1992, como el punto de inflexión más importante en la transformación urbana que ha venido sufriendo Barcelona, la verdad es que habría que remontarse a años antes, incluso décadas, si quisiéramos poner fecha y hora al inicio real de dicho proceso. Ya durante el controvertido periodo de gobierno de Josep Maria de Porcioles, alcalde franquista que rigió el destino de la ciudad de 1957 a 1973, fue patente la obstinación por recuperar la idea de la “Gran Barcelona”, traducida ésta en un desarrollo urbanístico sin precedentes caracterizado, básicamente, por la proyección de la ciudad como sede de congresos y ferias internacionales. Para llevar a cabo esta idea, el régimen necesitaba espacio, es decir, suelo urbano. En este sentido, el auge que la economía franquista experimentó durante los años 60 y 70 del pasado siglo, creó las condiciones necesarias para la obtención de cuantiosas plusvalías gracias a la recalificación descontrolada de suelo. Unas recalificaciones producidas al margen de los planes generales, sistemáticamente modificados para convertir zonas industriales en residenciales y áreas rurales en edificables. A todo este proceso no fueron ajenas las clases dominantes de la capital catalana que, al calor de las recalificaciones de terrenos y con el apoyo de la dictadura, logró grandes beneficios.

Fue a partir de aquella época que grandes empresas constructoras e inmobiliarias, propias de la oligarquía franquista, consolidaron su poder político y económico. De hecho, muchas de ellas permanecen hoy en pie, como la promotora inmobiliaria Juban, de la familia Banús, el grupo DRAGADOS, la constructora ACS de Florentino Pérez y, en parte, de la familia March, o el grupo Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), de la familia Koplowitz. Los orígenes del éxito económico del Estado español de los últimos años del siglo XX y principios del XXI, basado principalmente en la especulación inmobiliaria, podemos encontrarlos ya durante el frenesí desarrollista ocurrido hace más de cinco décadas. En la Ciudad Condal destaca de sobremanera el Plan Barcelona 2000, presentado por el mismo alcalde Porcioles en 1967 con el objetivo de “regenerar y dignificar la ciudad”, “embellecer la vía pública” y acabar de una vez por toda con “el desorden de los barrios populares”. De esta forma, podríamos decir que la era porciolista es el origen de eso que conocemos como “el urbanismo de las grandes obras públicas”, un eufemismo tras el cual se esconde la colaboración pionera entre los sectores público y privado en la promoción de grandes obras que facilitaban enormes beneficios económicos. El ambicioso Plan de la Ribera, de finales de los 60, por ejemplo, es otro de los proyectos que manifestaron esta línea de actuación. A pesar de la destitución de Porcioles en el año 1973, el legado ideológico de estos planes fue recogido finalmente por el Plan General Metropolitano de 1976, origen de la planificación actual, y prueba más que evidente de que el periodo democrático ha supuesto, únicamente, la consolidación de un modelo urbanístico ya prefigurado durante la Dictadura.

Con la construcción del complejo comercial y urbanístico de Diagonal Mar en el año 2001, enfocado hacía las clases medias y altas y ciertamente aislado de los barrios circundantes, estas dinámicas alcanzaron el margen derecho del río Besòs, generando una fuerte desarticulación del tejido urbano. Barrios fuertemente estigmatizados, como la Mina, quedaron definitivamente aislados y ocultos a la sombra de imponentes estructuras hoteleras, inmobiliarias y comerciales de la zona recuperada. Es en este punto cuando llegamos al origen del actual Parc del Fòrum.

Con la puesta en marcha del Projecte Fòrum 2004, la urbanización del terreno comprendido entre la Rambla de Prim, la Gran Via, el río Besòs y el mar, se convirtió de repente en un propósito internacionalmente promocionado y reconocido. Para hacernos una idea de sus dimensiones, basta echar un ojo a la superficie objeto de intervención, ya que, conjuntamente con el área del Distrito 22@ y Diagonal Mar, el espacio transformado llegaría a sumar más de 330 hectáreas, cifra cuatro veces superior a la intervenida durante los Juegos Olímpicos. Con un presupuesto, generado mediante la consabida colaboración público/privada del Modelo Barcelona, de más de 3.200 millones de euros, la recalificación de la zona preveía un campus universitario, hoteles, una zona de negocios, pisos para niveles altos de renta, en venta libre y alquiler, un puerto turístico y, cosa digna de subrayar, un gran área de equipamientos para toda la ciudad. Es dicha gran área de equipamientos lo que hoy conocemos como Parc del Fòrum, una obra que funcionó como inmejorable justificación para llevar a término la conversión de un área históricamente muy significativa, pero hasta entonces mantenida en precario y olvidada, en una nueva centralidad consagrada al ocio y al consumo, así como a encuentros y congresos de calado internacional. Sin embargo, a día de hoy, las mismas administraciones que lo pusieron en marcha reconocen que la transformación de la zona no ha producido todavía un “tejido social dinámico”.

Quizás el motivo de la inexistencia de este tejido tiene que ver más con el hecho de que los espacios no son producidos por urbanistas y políticos, sino por la gente que lo ocupa y lo usa. A no ser, claro está, y como se ha intentado demostrar con los párrafos precedentes, que lo que haya detrás no sea más que una operación inmobiliaria de grandes dimensiones que únicamente persiga el enriquecimiento de las empresas del sector en base a la recalificación y venta del suelo urbano. Operaciones que, como ha señalado estos días la Sindicatura de Cuentas de Catalunya evidencian, además, numerosas irregularidades a través de incumplimientos de la normativa en la contratación pública, en la elección de patrocinadores, en la planificación real de necesidades, etc.

Durante el experimento, en esa tarde calorosa de julio, fuimos testigos de cómo esos espacios, señalados como emblemáticos, comprometidos, icónicos, encantadores, íntimos y placenteros por la propaganda oficial, se encontraban ocupados por skaters que aprovechan el inmenso vacío para hacer piruetas y carreras, personas sin techo ni hogar, o nómadas urbanos según el discurso oficial, que bostezaban en las pocas sombras de la plaza, y esporádicos grupos de vecinos de los populares barrios cercanos que celebraban picnics, algo que, para poder realizarse, no hubiera necesitado de una inversión tan millonaria. En definitiva, el Parc del Fòrum se convierte, estos días, en una plaza sin gente tomada por gente sin plaza.

2 comentarios

Archivado bajo Antropologia urbana, Arquitectura, Política

Aspectes i Personatges de Barcelona, 1964 de Carlos Barba

Àcida i estranya crònica de la vida barcelonina dels anys 60, “Aspectes i personatges de Barcelona” pretén ser sobretot una irònica crítica a la societat de l’època franquista. Passant dels carrers més coneguts als racons més foscos de la ciutat, i de l’alta burgesia al baix carrer en qüestió de segons, aquest petit documental constitueix una veritable antropologia visual amb un profund interès per ressaltar les desigualtats socials.

De fet, a Carles Barba li va importar sempre reflectir les diferències de classe social, entre aquella gent que les passava tan negres i aquells altres que anaven per la vida carregats de medalles, movent-se d’un extrem a l’altre de Barcelona. Tenia el mateix interès a retratar la societat burgesa que freqüentava en el Club de Polo, en la part alta de la Diagonal, que el retrat de les condicions de vida dels immigrants de Can Tunis.

En fi, una autèntica retrospecció del cinema independent català de principi dels ’60 gravat des d’un punt de vista lliure i original, totalment subjectiu i molt refrescant, d’aquella Barcelona dels ’60 i els seus varis personatges del moment. El vam passar fa temps a l’Escopo, però ara que l’amic Javier -via un altre amic seu- ens ho tornar a apropar, cal tenir-ho al nostre inventari de mirades sobre Barcelona.

Deja un comentario

de | julio 25, 2014 · 1:49 am

Grandes proyectos en Val Susa, Italia

por Cecilia Vergnano (OACU)

El texto que figura a continuación es el resultado de una intervención pronunciada en una evento sobre violencia de Estado organizado por un grupo de mujeres de la Val Susa, Italia, lugar donde desde hace más de 20 años se prevé la construcción de una línea de tren de alta velocidad, algo que ha provocado fuertes resistencias locales. A lo largo de los años se ha conformado un movimiento de resistencia popular que progresivamente ha ido adquiriendo consciencia sobre la necesidad de cuestionar el modelo de desarrollo económico vigente. La consecuencia ha sido, en los últimos años, la militarización del valle por parte del Estado y la adopción de medidas represivas antiterroristas (incluyendo encarcelamientos de activistas). El evento pretendía conectar la lucha de Val Susa con otras luchas contra la violencia de Estado que se llevan a cabo en otras partes del territorio italiano. Estos conflictos están apareciendo como consecuencia de las retenciones, detenciones o simples operaciones policiales que, ya sea por comisión o por omisión, derivan, en demasiadas ocasiones, en la muerte de los detenidos en manos de las fuerzas del orden. Se trata de Carlo Giuliani, Federico Aldrovanidi, Giuseppe Uva y muchos más. La lista de muertos va alargándose. A la charla estaban invitadas las madres de estos “muertos de Estado” con el objetivo compartir su experiencia con el resto de la población de Val Susa. El clima emotivo era intenso, pesado y delicado al mismo tiempo. En estas circunstancias, le ha tocado a una abogado y a un miembro del OACU intervenir analizando el contexto jurídico-legal, social, cultural y económico en el que se produce esta violencia.

Esta noche no hablaré en calidad de activista sino de investigadora y docente universitaria, en calidad de antropóloga cultural que estudia desde una perspectiva crítica su propia sociedad y las relaciones de poder que la conforman. Para este fin, necesito arrinconar por un momento la emoción, a pesar de que yo también la sienta, para utilizar conceptos que son propios de mi ámbito de investigación, de la antropología urbana, e intentar realizar un análisis crítico. Hay una relación entre represión y crisis…, o bien, sabemos todos que no es una crisis, sería mejor llamarla apropiación violenta de recursos, acumulación y concentración de recursos, públicos y privados, en pocas manos. Hay una relación entre distintos aspectos principales: la configuración y planificación del espacio; la militarización del territorio y el discurso sobre la seguridad; la reconfiguración del capitalismo en un momento de crisis, reajuste y acumulación. El espacio no es sólo el valle, o la ciudad, o el conjunto de calles, barrios, grandes vías de comunicación, paisajes naturales. El espacio es lo que permite, condiciona y contextualiza nuestro sistema de relaciones. Es lo que ya sostenían grandes arquitectos como Le Corbusier. Como antropólogos, estudiosos de la conducta humana en sociedad, sabemos que la configuración del espacio permite ciertos comportamientos e inhibe otros. Es una experiencia que conocemos todos: por ejemplo, en una grande vía del centro de una ciudad extranjera sacamos la cámara para hacer fotos, en un barrio degradado de periferia este mismo gesto lo pensaríamos dos veces antes de hacerlo. Algunos espacios son concebidos como más seguros, otros como más inseguros.

El poder juega un papel fundamental en esta configuración y planificación del espacio. Reprimir una manifestación en una ciudad con amplias calles ordenadas es mucho más fácil que por los callejones de la ciudad vieja o por unos caminos de montaña. El diseño del espacio es uno de los instrumentos de los cuales la política hace uso. El espacio no es sólo una herramienta de control, sino que es también generador de beneficios. Cuando hablamos de grandes proyectos (trenes de alta velocidad, autopistas), de grandes eventos (Expo de Milán, mundiales de fútbol en Río), estamos hablando de rediseñar el espacio de una manera que genere un beneficio económico. O, a escala más pequeña, cuando hablamos de regeneración de un barrio, estamos hablando de lo mismo: rediseñar el espacio de una manera que genere ingresos. Estamos hablando de negocios para el sector inmobiliario con el apoyo de los poderes públicos. Y, consecuentemente, de una forma de violencia indirecta: la expulsión de los habitantes con bajo poder de compra y el ingreso de otros, por decirlo así, mas “pijos”, que producen más, consumen más, etc. Este proceso de expulsión de vecinos pobres de los barrios en nombre de la “regeneración” es conocido como “gentrificación”. Hasta aquí tenemos dos usos que el poder hace del espacio: como herramienta de control (orden, limpieza), y como herramienta para el beneficio (grandes proyectos, grandes eventos, regeneración de los barrios). En Val Susa se ha planteado la hipótesis de que se está dando un proceso similar a la gentrificación: expulsión de los habitantes tradicionales, los cuales deciden dejar un territorio contaminado y cada vez más invivible. Y de hecho el valor de metro cuadrado de las casas en los últimos años va bajando. En este caso, sin embargo, la fuente de beneficios no reside en la futura entrada en el valle de un grupo de habitantes más adinerados, sino en la obra en sí, en la realización del gran proyecto (en este sentido no se puede hablar de gentrificación, estamos en presencia de un nuevo tipo de proceso). Todos estos procesos, de regeneración e implementación de grandes proyectos “estratégicos”, son fuentes de conflictos sociales. Son productos de la misma lógica que es la de la apropiación privada de recursos comunes, que es la lógica del mercado en la época neoliberal, y se desarrolla según elementos idénticos. Uno de estos elementos es la planificación.

La planificación es una de las formas de producción del espacio, la forma dirigida “top-down”, desde arriba hacia abajo. Es la imposición del espacio concebido sobre el espacio vivido por las poblaciones. El espacio vivido es el espacio de cada día, de los intercambios, las relaciones, las estrategias de supervivencia (incluidas las micro-delictivas), las apropiaciones incluso insolentes del espacio, en momentos de convivencia o de manifestación. El espacio concebido es el valle atravesado por el TAV, por los flujos de mercaderías que se desearían ver circular internacionalmente; es la ciudad limpia, ordenada y dócil, la de las cientos de personas que se mueven entre casa y trabajo y, en sus momentos libres, en los locales de ocio y consumo. La intensificación, exasperación del conflicto, cuando la contraposición entre espacio concebido y espacio vivido es demasiado fuerte e irreconciliable, puede llevar a formas de gestión del conflicto cada vez más represivas, hasta llegar a formas de militarización del espacio y de la vida cotidiana.  De hecho en Val Susa, o en Genova en 2011, o en muchos otros contextos, la situación que se puede observar es la de un conflicto militar de media o baja intensidad. En Val Susa este conflicto es visible ya desde hace años, con diferentes intensidades según los diferentes momentos. El proceso de militarización, en Val Susa como en otros sitios, no constituye un salto de calidad sino que se contextualiza en un continuum de transformaciones – políticas, culturales, económicas – por lo que me parece más adecuado concebir la militarización como uno de los eslabones que constituyen la escalada en la gestión del conflicto. Según el geógrafo británico Stephen Graham, la militarización ya es parte de nuestra vida y del paisaje cotidiano lo conforma. Estamos sumergidos en las tecnologías del control ubicuo (muchas de las cuales son productos de la investigación militar, del Departamento de Defensa Americano, luego trasladadas a la vida civil).

Nuestra vida diaria se desarrolla en buena medida a través de tecnologías de este tipo, en un contexto cultural donde el discurso sobre la seguridad tiene cada vez más resonancia.  Se calcula que el 80% del presupuesto de investigación del gobierno estadounidense de los últimos años ha sido destinado a la investigación militar: cuando hablamos de violencia de Estado tenemos que pensar en esto también. Tecnologías de uso común como internet, realidad virtual, jet travel, televisiones de circuito cerrado, control remoto (mandos a distancia), microondas, radar, posicionamiento global (GPS), network informáticos, vigilancia satelital, containerización y logística – sin las cuales actualmente nuestra vida sería radicalmente diferente – son todas tecnologías creadas en la última mitad del siglo XX, muchas en el contexto de la Guerra Fría, como parte de la elaboración de un sistema de control. Nada raro, entonces, si esta militarización se hace más explícita y evidente en determinados lugares, especialmente los más sensibles, los considerados de interés estratégico. Esto quiere decir que todos tenemos experiencia sobre la militarización, sólo que esta experiencia se presenta en la vida civil en formas sutiles y difícilmente reconocibles, para luego “explotar” en contextos más estratégicos. Las tecnologías de la vigilancia, la comunicación y el control se desdibujan en manera cada vez más ubicua, cotidiana, omnipresente, en la sociedad civil. Es así como en un contexto de crisis, uno de los pocos sectores en constante crecimiento – se puede hablar de un verdadero boom – es el complejo industrial convergente que incluye seguridad, vigilancia, tecnología militar, cárceles privadas y dispositivos de entretenimiento electrónico.

El resultado de todo esto es la cultura en la cual vivimos sumergidos, que se puede definir en términos de una verdadera Cultura de la Guerra, o Cultura del Miedo. Sus características principales son tres: el discurso sobre la seguridad (seguridad presentada como un bien de primera necesidad, una necesidad fundamental para la vida de las ciudades – aún antes que la justicia social); el pensamiento maniqueo (la división entre blanco y negro, buenos y malos, “conmigo o contra mí”), y la venta del miedo (boom del complejo industrial seguridad-militar). La Cultura de la Guerra en el actual panorama económico neoliberal tiene por lo tanto características muy claras: es decir que la Cultura de la Guerra, el miedo y la inseguridad se transforma en un negocio para muchos sectores de la industria y los servicios. Tenemos, por lo tanto, dos grandes sectores generadores de ganancias en el actual panorama neoliberal: el espacio, la mercantilización del espacio y de los recursos comunes (para decirlo de manera muy aproximativa, la industria del cemento) por un lado, y la industria militar, el complejo seguridad-militar por otro. La militarización de la vida cotidiana y la mercantilización del espacio se constituyen como procesos paralelos en un contexto de acumulación neoliberal, proceso que puede llegar a ser visible contemporáneamente, de manera muy clara, en el contexto de Val Susa, sobre todo si, como es el caso, el conflicto social creado por la apropiación privada del espacio colectivo es tan grande que la única manera para conquistar este espacio es militarmente. Por lo tanto, no tenemos que caer en esta trampa ideológica, en esta ideología de la seguridad que nos quieren vender. No tenemos que luchar para un Estado más seguro. No es más seguridad lo que necesitamos, sino más justicia social.

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Arquitectura, Política

Violència urbanística, exclusió i desacataments. Reflexions des d’allò urbà

Per OACU

Del 7 al 10 de novembre de 2012, s’han celebrat a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona les 1es Jornades Internacionals d’Antropologia del Conflicte Urbà. Aquestes jornades, organitzades per l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), el Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social (GRECS) i el Grup de Treball Etnografia dels Espais Públics (GTEEP-ICA), van tenir un gran èxit gràcies a la col·laboració i el suport de l’Institut Català d’Antropologia (ICA), la Universitat de Barcelona (UB) i l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC). La gran varietat de punts de vista, debats i enfocaments analítics cap a l’estudi de la ciutat, han confluït en la presentació de més de 40 ponències amb un contingut molt rellevant. Entre elles, em decidit seleccionar les més representatives i unir-les en dos dossiers, el primer dels quals ha estat finalment publicat durant l’hivern passat al número 18(2) de Quaderns-e. En aquesta ocasió, volem presentar un segon dossier d’Antropologia del Conflicte Urbà dedicat a les “lluites per la ciutat”, on tornem a comparar, inventariar i analitzar, a través de diverses aproximacions metodològiques, aquells fenòmens que produeixen, alimenten i desemboquen en els més recents conflictes urbans a la ciutat contemporània.

Can Vies a Sants, Fabra i Coats a Sant Andreu o la Flor de Maig al Poblenou són només alguns exemples recents, tots ells a Barcelona, que evidencien l’existència inapel·lable del conflicte com a element constitutiu d’allò urbà. No obstant això, no es tracta únicament d’una qüestió catalana, ni exclusiva de l’Estat espanyol. Tenim aquí els exemples de diverses ciutats de Brasil, en el marc de la celebració del Mundial de Futbol de 2014 i les Olimpíades de Rio de Janeiro en 2016, o, una mica més a prop, els fets esdevinguts al Parc TaksimGezi a Istanbul, Turquia, el juny de 2013. El carrer es presenta així com un gran teatre on es manifesten, s’escenifiquen, les friccions existents entre les diferents concepcions de la societat que contemplen les classes socials. D’altra banda, no deixa de ser curiós com, des de l’acadèmia, però també des d’altres esferes, com la política o l’economia (potser no són la mateixa cosa?), el concepte de classe social ha tornat a gaudir d’un relatiu protagonisme en els últims anys. Sembla com si, després d’un llarg somni, ens haguéssim despertat i, com deia el conte de Monterroso, el dinosaure hagués seguit estant aquí. No obstant això, les classes socials no han reaparegut, sinó que mai han marxat. Es trobaven ocultes després de l’opacitat de la societat de consum on ens havia conduït el neoliberalisme.

Autors com David Harvey ja feia anys que assenyalaven que la pèrdua de poder adquisitiu que havien sofert les classes populars amb les transformacions sofertes amb el sistema capitalista mundial a mitjans dels anys 70, és a dir, amb el pas d’una economia fordista i keynesiana a una altra postfordista i neoliberal, era compensada per un major accés al crèdit i al consum. Aquesta millor qualitat de vida, després de la qual no s’amagava més que una major capacitat de compra, no es devia, com durant els 30 famosos Golden Years del capitalisme keynesià, a un pacte entre el capital i el treball, sinó, més aviat, a la victòria clara i indiscutible del primer sobre el segon. És just en aquest moment que el carrer, i les classes socials, tornen a aparèixer com a protagonistes d’aquesta història, doncs en ella es reflecteixen, millor que en cap lloc, les contradiccions de classe i la lluita entre les mateixes. Seguint aquestes premisses, Marc Dalmau obre aquest segon dossier interrogant-se sobre les conseqüències del desenvolupament urbanístic d’una zona perifèrica del sud de la ciutat de Barcelona centrant el seu estudi de cas en Can Batlló, un antic polígon industrial en reconversió. L’arribada de la “crisi econòmica” va postergar eternament l’aplicació del pla urbanístic previst per a la zona, amenaçant amb l’abandonament del recinte i la degradació de l’entorn circumdant. El 2011, amb la intervenció crucial del teixit social del barri i la seva entrada al polígon, es va aconseguir subvertir els efectes de la degradació planificada, desenvolupant noves formes de producció de l’espai públic i la generació d’un nou tipus d’equipament públic i comunitari.

Seguidament, Tiphaine Duriez analitza l’impacte dels processos de desplaçament forçat en els Alts de Cazucá, en Soacha (Colòmbia). Sense perdre de vista la complexitat del tema tractat, l’autora considera el conflicte armat a Colòmbia com una lluita multiforme, que produeix conseqüències considerables sobre diferents aspectes de la vida social. L’article es centra, en particular, en les manifestacions urbanes que els desplaçaments forçats interns tendeixen a assumir a les metròpolis colombianes. Els dispositius de repressió i les lògiques de control que (re)produeixen aquest fenomen al context urbà, revelen que el desplaçament forçat és el resultat d’una mena de “violència urbana” que marca la inscripció del conflicte armat intern a les ciutats. En la mateixa línia relacionada amb la temàtica de la violència, Luís Fernandes proposa un exercici conceptual entorn d’allò que designem en terminis d’ “exclusió social”. A partir de la noció de “violència estructural” i “violència quotidiana”, l’autor explora diferents modalitats urbanes de producció de l’acció política i dels dispositius de control social analitzant les accions policials desplegades en “zones problemàtiques”, així com les operacions de demolició dels anomenats “barris de les drogues”. Aquests dos nivells d’expressió de la violència es relacionen mitjançant el concepte d’exclusió social, evidenciant la victimització col·lectiva i el sofriment social com a dimensions de l’estatut d’exclòs.

Des d’una perspectiva molt semblant, Cecilia Vergnano analitza un episodi d’agressió violenta contra un grup de famílies rom procedents de Romania i informalment assentades en una zona en desús d’un barri perifèric de Torí, a Itàlia. L’article s’emmarca en una recerca etnogràfica sobre la construcció de discursos i pràctiques racialitzadores a través del camp mediàtic, polític i institucional. A partir de les dades empíriques obtingudes, l’autora analitza les estratègies de legitimació de tals pràctiques intentant cercar una resposta a una pregunta fonamental: què passa quan la lluita per la ciutat es transforma en el fenomen banalment conegut com a “guerra entre pobres”? Completa aquest dossier l’article de Christina Grammatikopoulou, que explora el paper d’Internet en el desenvolupament dels moviments de protesta i la idea de la pirateria com una pràctica subversiva ideològica i cultural. Partint de les protestes globals que s’han apropiat de l’espai públic des de 2011, l’autora estudia com aquestes es relacionen entre si i com s’emmarquen dins de la cultura i la política de l’era de la informació. L’article es centra, en particular, en les pràctiques de l’hacking com a acte polític i cultural, i analitza com els moviments de protesta analitzats s’expressen en obres d’art participatives (hacktivisme) que fomenten encara més l’esperit revolucionari.

Un especial agraïment va dirigit a Cecilia Vergnano, José Mansilla, Marc Morell, Ivan Murray, Óscar Salguero, Marta Venceslao, Isaac Marrero, Marco Aparicio, Dani Malet, Miquel Fernández, Marco Luca Stanchieri, Giuseppe Aricó i tots els companys i companyes de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), que amb el seu suport han fet possible la publicació d’aquest dossier. Com és habitual, tanquem aquest editorial agraint sincerament la col·laboració de totes i tots els que amb el vostre suport, els vostres articles, les vostres avaluacions, els vostres suggeriments i la vostra lectura, feu possible l’existència de la revista i us continuem animant a participar en aquest espai obert de debat de l’Antropologia a Catalunya.

 

Editorial del Dossier “Antropologia del Conflicte Urbà, Vol. II”

OBSERVATORI D’ANTROPOLOGIA DEL CONFLICTE URBÀ, (2014), “Violència urbanística, exclusió i desacataments. Reflexions des d’allò urbà”, Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia, 19 (1), Barcelona: ICA, pp. 140-142. [ISSN 169-8298].

Pots descarregar la totalitat del document aquí

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Arquitectura, Política