Archivo de la etiqueta: carrers

La poetessa

img_1375

Per Mónica Ortega

Mentre camina, la poetessa urbana cerca desesperada per on s’escapa la poesia a la ciutat. El seu pas és molt petit, com ella, una dona menuda enfundada en una parca negra i uns texans blaus, només els seus ulls fulgurants delaten el que passa en el seu interior; i que no és altra cosa que un munt de paraules que lluiten, lluiten per trobar la forma i sortir airoses cap a fora.

Què faig, es pregunta, mentre observa una manada de turistes fent fotos a les xemeneies del cada dia més famós barri del Poblenou. Ella s’empegueeix i arronsa les espatlles tot passant i desitjant que desapareguin de la seva vista aquells homes amb pantaló curt a ple mes de gener. Un d’ells fa un pas enrere per enquadrar la fotografia i, en fer-lo, tropissa amb ella, fent-la visible i en tocar-la per disculpar-s’hi, ella s’esgarrifa i fuig tot contestant no importa en un perfecte anglès. La poetessa sent una fúria enorme que li creix al pit i forçant molt les seves cames menudes va cap a la platja i hi arriba panteixant.

El mar blau l’assossega sempre, allà sí que s’atura i respira com si l’aire a prop del mar fora més pur, en un moment donat pensa que el blau li omple la vista i que no hi ha una urbs darrera, ni una ronda litoral, ni un passeig llarg i ple d’hotels i restaurants. Per un segon la blavor del mar la inunda i es sent per fi immersa en la poesia. Sí, encara podrà escriure! Sí! Tot i el barri, tot i la gent, tot i que no hi queda res del que era el Poblenou. Tot just dura un segon aquella plenitud quan torna el soroll dels cotxes que baixen fletxats per la ronda, i li arriben les rialles d’una parella de turistes que es magregen i riuen en anglès, si és que fins i tot el riure té idiomes, pensa.

La poetessa camina tota la tarda per la platja, les seves petjades són com les d’una nena, petites i enjogassades, ara s’ajup i agafa unes quantes petxines, ara s’acosta a l’aigua una mica, una mica més. Ara les paraules li pugen a la gola i no té on escriure-les, però és ara quan ho ha de fer. La marea s’endú l’aigua enrere una mica, ella agafa un pal i escriu a la sorra mullada la paraula POESIA amb esforç, endinsa molt el pal a l’arena, com quan era petita i creia que les paraules no se les podria emportar el mar, quan acaba d’escriure la paraula, la marea puja i s’endú totes les lletres, només hi queda el punt de la i, salvat de la marea.

La poetessa torna a casa alleugerida. Ho ha aconseguit.

Deja un comentario

Archivado bajo Cuentos, Turismo

Urbanisme antipersones

Fons: OACU

Fons: OACU

L’Ajuntament de Barcelona expulsa el veïnat dels espais públics per beneficiar l’hostaleria i la indústria turística

Per Marc Rude (@marcrude) de La Directa @La_Directa

Si viviu a Barcelona o hi aneu sovint, segurament, us deveu haver fixat que, a les places, cada vegada hi ha més terrasses de bars. A la vegada, l’Ajuntament retira els bancs per seure que hi queden o bé els substitueix per cadires individuals, incòmodes i mal ubicades. Aquests canvis no són casuals, sinó que responen a un procés de transformació de l’espai públic per limitar els usos veïnals en benefici de l’explotació privada. Parlem amb Ivan Miró de La Ciutat Invisible, cooperativa santsenca que fa estudis, xerrades i rutes guiades que aposten per una Barcelona al servei de les persones que l’habiten. “Ens trobem amb un disseny urbanístic purament estètic. Es tracta d’una planificació urbana no democràtica, que porta a la mercantilització i la venda de la ciutat, en lloc de construir-la com un lloc on viure”, explica Miró.

A pocs carrers de La Ciutat Invisible, trobem la cooperativa d’arquitectes La Col. Entrevistem dues de les seves membres, que consideren que “l’Ajuntament vol convertir l’espai públic en una postal (…) Hi va un públic i se la mira. No ha de ser un lloc on la gent faci activitats”. Els bancs són un bon exemple: “Abans, a la plaça d’Osca de Sants, hi havia bancs llargs per poder seure, reunir-se… Ara, els han substituït per bancs individuals. Són bancs antipersona, col·locats a distància per dificultar la conversa i la relació social”, comenten a La Col. “Ja no existeixen espais sense pavimentar. Tot són places dures. Les que encara tenien algun raconet, algun tros de verd, l’han perdut. No hi posen arbres perquè no hi hagi ombra”, lamenten les arquitectes. “Al mateix temps, tot és uniforme; s’aplica el mateix model constructiu a tot Barcelona, fet que trenca la peculiaritat dels barris”. Per elles: “Aquest urbanisme té la intenció de modificar la conducta de la gent. Les places es conformen com a llocs de pas, que no convidin a quedar-s’hi. El missatge és que el carrer no és un lloc on fer vida, que has de seure a les terrasses perquè hi estaràs més còmode, perquè podràs beure alcohol sense que et multin… pagant, és clar”.

Espais policia

Dialoguem amb Giuseppe Aricó i José Mansilla, de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU). Reiteren que “s’actua sobre l’espai per modificar actituds, conductes i formes de relació social que no encaixin amb el model de ciutat com a objecte de consum”. Es tracta d’una política urbanística neoliberal que, tot i que ha arribat al seu clímax amb el mandat de Trias, es remunta deu o quinze anys enrere.

“El civisme és l’embolcall discursiu ideològic de tot plegat. Mitjançant la distinció entre cívic/bo i incívic/dolent, es busca el consentiment de la gent cap al model”, comenta Mansilla, “només pots actuar dins una matriu que et dicta com ho has de fer; l’ordenança cívica de 2005 reflecteix la intenció de regular tots els àmbits de la vida social”. L’objectiu de l’Ajuntament és eliminar obstacles de l’espai públic, tan arquitectò- nics com humans –les persones amb pocs recursos–, per facilitar l’explotació lucrativa dels llocs comuns. “Les normatives i les intervencions urbanístiques són dues cares de la mateixa moneda”, afegeix Aricó.

Una ordenança ‘lliberticida’

El cooperativista Ivan Miró considera que “l’ordenança del civisme és la carta magna de l’urbanisme lliberticida; pretenia modelar el comportament social a la ciutat orientant-lo a la productivitat i la mercantilització, sense donar cabuda a la dissidència i la pobresa; és una manera d’ordenar la conducta pública des d’un punt de vista securitari, autoritari i racista”. Per a Miró, l’auge del civisme va resultar del fracàs del Fòrum de les Cultures de 2004. “Fins llavors, la marca Barcelona s’havia volgut vincular a un estil de vida lliure i rebel, però, després de l’intent frustrat de comercialitzar aquest esperit, una aliança formada per CiU, La Vanguardia i el lobby hoteler va aconseguir imposar un populisme urbanístic de tolerància zero, inspirat en el de l’alcalde novaiorquès Rudolph Giuliani”.

“Paradoxalment, es penja una etiqueta progressista a tot el procés”, destaca l’antropòleg José Mansilla. “La regidora del PSC Itziar González va ser qui va posar en marxa el model a Ciutat Vella; ella parlava d’urbanisme preventiu i de microurbanisme social. L’Ajuntament va marcar una trentena de punts negres, com ara la plaça George Orwell del Raval (altrament coneguda com a plaça del Tripi), on es reunia certa gent que encaixava amb les categories d’alcohòlic, ionqui, llauner, motxiller…”. Per vergonya de la memò- ria de l’autor de 1984, la plaça que du el seu nom va ser el primer lloc on el govern municipal va instal·lar càmeres de videovigilància enfocades als espais públics. Les escales van ser substituïdes per una inclinació incòmoda i, ara, el Tripi és ple de terrasses, principalment, d’ús turístic, com també passa a la propera plaça Reial.

Terratrèmol turístic

“El turisme de masses és una indústria que requereix el monopoli de l’espai públic. Demana una planificació urbana al seu servei, fet que acaba amb la complexitat dels usos comuns”, explica Miró. Aquesta allau comporta “l’empobriment de la diversitat i l’aniquilació de la vida quotidiana” continua. “Les habitants es veuen expulsades dels epicentres d’aquesta indústria… i cada dia n’hi ha més: el Poble-sec, el Clot, les Glòries… La taca d’oli s’estén per la ciutat. Al mateix carrer Olzinelles, aquí a Sants, hi volen fer un smart hotel!”, s’indigna Miró. Segons els antropòlegs Aricó i Mansilla: “L’obsessió de l’Ajuntament per regenerar la ciutat va enfocada al turisme, la gallina dels ous d’or de la qual poden treure més diners. I, quan parlen d’un turisme de qualitat, es refereixen a atreure visitants amb més poder adquisitiu”, comenten. “D’altra banda, als llocs on no hi ha turisme, no hi ha inversió municipal”.

Reapropiar-se dels espais

“La ciutat està dissenyada perquè facis l’activitat que toca allà on toca” –expliquen les arquitectes de La Col. Sovint, però, hi ha alguna activitat que s’apropia de l’espai de manera imprevista. La plaça del MACBA, un exemple clar d’espai de postal, difícil d’habitar i fàcil de controlar, va començar a convertir-se en una pista de patinatge. “Les skaters van ser perseguides i multades fins que l’Ajuntament es va adonar que podia reconvertir-les en producte comercial. Ara, les marques de moda paguen diners a la gent que patina perquè dugui les seves peces”, recorden. Des de la cooperativa, han fet diverses accions com posar plantes, jocs i cadires al carrer Ciceró de Sants o allargar els bancs de la plaça d’Osca. “Quan fa bo, traiem la taula fora i dinem allà. A molts barris, baixar cadires al carrer era tota una tradició, que ajudava a crear vincles. Ara està prohibit. Quan ho fem, el veïnat s’hi interessa, algú baixa postres… però les noves generacions ja han estat educades per no sortir. Si tot continua igual, no podrem ni sabrem fer ús de l’espai públic”. Miró és més optimista: “Crec que Barcelona té una capacitat de resistència molt alta i hi ha barris que encara mantenen l’autonomia social. Sempre hi ha hagut una pugna entre l’oligarquia i les classes populars, que continua oberta. Així com altres ciutats europees han estat domesticades, la Barcelona irredempta i irreverent continua sent capaç de desenvolupar la seva manera de ser i de mantenir el pols al model mercantilista de ciutat”.

—–

Si voleu descarregar l’article original en pdf, així com altres continguts, cliqueu aquí.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia urbana, Arquitectura

Livig Barcelona! (Punki version)

OACU Produccions presenta:

Living Barcelona! (Punki version) Real como la vida misma

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia urbana, cine