Archivo de la etiqueta: Catalunya

Rere l’última baula

Font: lagazetaenana.wordpress.com

Font: lagazetaenana.wordpress.com

Entrevista realitzada a Joan Uribe (OACU) al diari elperiodico.cat el passat dia 2 de març de 2015

Després de més de 20 minuts d’entrevista al seu despatx dels serveis socials de Sant Joan de Déu, li formulo una altra pregunta sobre estadístiques, dades i marges d’actuació social, i Joan Uribe em contesta, amb molta prudència:«Mira, no tinc intenció de canviar de tema, però és que per mi la clau de tot el que està passant està en les desigualtats socials i la redistribució de la riquesa». Uribe, com l’economista de moda, Thomas Piketty, com molts altres, em posa a sobre de la taula, davant del nas, el debat dels debats, per entendre la política d’avui. I de demà.

Un quadro de Sant Joan de Déu presideix poderosament l’estança on ens trobem. Quan li comento que qualsevol polític que s’assegués amb nosaltres diria que treballa per la justícia social, em respon directe: «Necessitem fets i canviar les coses, o ja ens hi posarem nosaltres». Es refereix als moviments i al Tercer Sector social.

Es refereix a les entitats que treballen en àmbits com el de les persones sense llar. I en aquest punt sorgeixen preguntes com cops de puny: «Tenim un sistema legal i econòmic de protecció dels mecanismes que poden deixar la gent sense llar». I la conseqüència d’això és literalment la següent: «Viure al carrer mata. Escurça molts anys l’esperança de vida, ataca la dignitat personal, la capacitat del jo, l’estat anímic, la privacitat, la intimitat».

Omplir els «forats»

Aquí és on entren les institucions. Uribe evita el discurs de l’antipolítica. Al contrari. Creu que és el Tercer Sector el que ha d’aprendre més a fer política, a omplir «els forats» que el poder polític institucionalitzat no està omplint. ¿Com? Adonant-se del poder de què disposen les entitats. Centenars de milers de persones ateses que si estiguessin empoderades tindrien una capacitat de pressió imparable.

«S’hauria de mobilitzar aquestes persones perquè entre tots construïm política. Els moviments socials ja saben com fer-ho. Les entitats coneixem molt bé el sector, fem coses, però no mobilitzem, ni sumem el nostre bagatge per incidir no solament en els partits, sinó en l’opinió púbica», reflexiona.

Uribe veu el poder polític desitjós de rebre aquesta pressió. ¿Per quin motiu? Per una qüestió essencial: «Cap estructura de poder polític, aquí i a tot Europa, està sent capaç de tirar la societat endavant, perquè la societat depèn relativament d’ells. Depèn del mercat. Jo em vaig criar amb la idea que al voltant del poder polític s’armava la societat, i ara la sensació és que el poder polític s’ha d’adaptar al que marca el poder econòmic».

És per això que, segons el seu parer, els governs estan desitjant rebre més pressió social. «Crec que si ells van tenir un argument al qual agafar-se…» ¿L’argument de l’exigència ciutadana? «Sí, llavors ells podrien parlar d’una altra manera, perquè ells també són una baula de la cadena, com ho som les entitats, però no són la cadena sencera, ni l’última baula». ¿I quina és l’última? «El sistema econòmic neoliberal. És el que veiem no tots, però sí molts», respon sense dubtar-ho.

Davant aquesta descripció del tauler de joc, Uribe manté una visió comprensiva respecte a la política institucional. La veu com aquells equilibristes que es mouen «entre el que tenen realment i el marge que creuen que tenen». Preveu un nou model d’organització «en què ens sentim tots còmodes». I creu que, com en la transició, ara aflora una política basada en perfils diferents treballant junts. ¿Suplirà això els partits? «La qüestió és si, sota l’estructura que sigui, la majoria social segueix tenint capacitat de decisió. I això és el que el model clàssic de política no ofereix».

Tot plegat sense glorificar la bondat humana. Uribe va ser mosso d’esquadra. De la seva experiència va sorgir una tesi sobre l’experiència de patrullatges nocturns. «La societat és a vegades molt hipòcrita, apel·la a una solidaritat que en moments deteu o meu no existeix. Com a policia això ho veus. I després escoltes que la societat és magnífica i que els dolents són els lladres i els policies».

¿Hobbes o Rousseau? «L’home no és dolent per naturalesa, en moments límit actua d’una manera o d’una altra en funció de la por, les experiències prèvies i la motxilla de referències». ¿I la funció del policia? «Servir les persones, no servir-se de la placa per tenir poder». Sí, Uribe va veure Ciutat morta i opina que «és possible que les coses hagin sigut diferents de com s’han explicat per part de totes les parts que hi estan implicades».

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme

Presa de conciència

Font: armonicosdeconciencia.blogspot.com

Font: armonicosdeconciencia.blogspot.com

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

La incorporació a una societat secreta –i les organitzacions antifranquistes ho eren durant la dictadura– sols pot resultar d’una pressa de consciència certament singular. No es tracta de sumar-se a un projecte de futur concret, ni de contribuir a una causa que es considera justa i urgent. Més enllà dels continguts de la seva ideologia explícita i del paper específic que jugui en aquesta o aquella altra fase de la història social d’un país, l’associació clandestina implica ser i saber-se conjurat amb i en un nucli selecte i especial d’individus que assumeixen una tasca extremadament delicada i perillosa, car resulta d’una impugnació global de l’univers social en que es mouen i que consideren fonamentalment corrupte i injust. En el cas de la resistència antifranquista, cal recordar que va estar protagonitzada per grups implicats en una lluita que no era contra un regim polític dictatorial tan sols, sinó que ho era també, i sobre tot, contra un sistema econòmico-social com era el capitalisme. Els revolucionaris que lluitaren contra Franco a Catalunya estaven compromesos en propiciar l’adveniment d’una societat justa i igualitària i era en nom d’aquesta expectativa que calia aixecar-se no contra l’ordre, sinó contra allò que percebien com el desordre establert. En aquest sentit, els somnis de canvi radical de la societat i de construcció d’un món nou no són una resposta davant una estructura social o política viscuda com inigualitària, sinó contra el que es percep com una estructura aberrant, una desestructuració generalitzada que fa impossible ja no sols l’equitat o el benestar sinó fins i tot l’organització significativa de l’experiència humana.

La presa de consciència d’aquesta situació, la peremptorietat de superar-la melodramàticament a través d’una revolució, serà idèntica –en una primera instància, si més no sovint– a una revelació, seguida d’una conversió –moltes vegades intuïtiva, sense forma ideològica sòlida– i motivarà una recerca en molts trets iniciàtica del nucli d’elegits que havia assumit la tasca en certa mesura sagrada de la redempció de la societat. Val a dir que en general, l’activitat de les societats secretes en la tradició revolucionaria europea, no pot ser dissociada de les grans tendències quiliastes que han conegut tantes societats en situació de crisis, sobretot com a conseqüència del contacte amb el component inevitablement profètic de les religions monoteistes. El dispositiu intel·lectual, social i psicològic de base, seria el mateix que el que el Col·legi de Sociologia que encapçalava Geroges Bataille, atribuïa a les sectes i confraries secretes, de les que el mateix mestre en va fundar una –Acéphal- i a la que Roger Caillois va dedicar-li la seva atenció en diversos escrits.

Considerar que les organitzacions revolucionàries poden ser homologades, en cert sentit, a sectes religioses, enteses òbviament en el sentit tipològico-descriptiu, completament al marge del popularitzat pels mitjans de comunicació, no implica cap devaluació, sinó que les emmarca en el si d’una tradició de compromís mundà contra el món –és a dir contra les seves condicions d’existència actuals i en la perspectiva de cert tipus de canvis reordenadors radicals– de la que la militància política laica no deixaria de ser una variant i un episodi.

L’aplicació de criteris tipificadors i analítics extrets de les ciències socials de la religió al camp de les militàncies polítiques és del tot pertinent, en la mesura que hi ha un repertori comú d’eficàcies socials, psicològiques i intel·lectuals susceptibles d’explicar la globalitat de formes tant laiques com religioses d’integració activista. En la incorporació a l’organització clandestina,  en tots el casos es relata una experiència emocional o/i intel·lectual de  descobriment de la veritat, sovint com a conseqüència d’algun tipus d’experiència personal especialment reveladora o suggeridora d’una dimensió de la realitat normalment oculta als demés. La figura de la conversió es transmuta aleshores en el que no deixa de ser una mera transposició a un dialecte distint, però sotmès al mateix codi: la presa de consciència. Aquesta convicció radical  a la que s’ha arribat implica un canvi qualitatiu en la percepció dels contexts i funciona com a una crida inapel·lable, gairebé compulsiva, al compromís i, més enllà encara, a la implicació –no romandre quiet, “fer alguna cosa”– i també a la complicitat activa amb altres amb els que s’ha compartit aquesta mateixa resposta obtinguda als dubtes i contradiccions que dominaven l’experiència del món anterior al canvi moral experimentat. En això justament trobem la base del que Max Weber designa com a ascetisme intramundà, una forma de rebuig del món que, a diferència de l’ascetisme místic i contemplatiu, que adopta una posició passiva i d´espera indolent de la salvació, demostra la seva possessió de la gràcia en que és capaç d’abstenir-se de gaudir d’una realitat que ni tant sols pot ser presa seriosament i lluita per transformar-la. El místic asceta s’acredita “contra” el món, però a través de la seva passivitat, de la seva no-acció, del seu apartar-se. És doncs un ascetisme extramundà. En canvi, l’ascètica intramundana de tipus actiu no contempla l’ésser humà com potencialment receptable del diví –o de la dialèctica històrica, en el cas de les variables laiques i materialistes del salvacionisme–, sinó com el seu instrument. El rigorisme actiu és intramundà en el sentit que opera dins del món, i ho fa en qualitat de conformador d’una racionalització de la vida que pretén deslliurar-se de la corrupció de la criatura i la seva condició contaminant i pecaminosa.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa

Tots els mals de la caixa de Pandora

Font: OACU

Font: Albert Marín-OACU

 

Comunicat de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) sobre els fets de la #OperaciónPandora

El passat 16 de desembre, a un quart de sis del matí, un operatiu format per 700 agents dels Mossos d’Esquadra, complint ordres de l’Audiència Nacional espanyola (hereva del Tribunal d’Ordre Públic del franquisme), en un operatiu ordenat pel jutge Javier Gómez Bermúdez sota el nom de “Operació Pandora”, van realitzar 11 detencions en catorze registres, tretze a Catalunya i un a Madrid. D’aquestes detencions, 7 van ser confirmades en els següents dies, acordant,  a petició de la fiscalia, l’ingrés a presó preventiva a Soto del Real. Els escorcolls es van produir en pisos particulars i entitats: al barri de Sant Andreu de Palomar els Mossos d’Esquadra van entrar a l’Ateneu Llibertari del Palomar, i al Poble Sec a l’Ateneu Anarquista. D’aquests, el que tingué més ressò fou el de la Kasa de la Muntanya, històrica casa okupada de Barcelona que enguany compleix 25 anys d’activitat.

Les irregularitats en la realització de l’operació no han estat excepció: tot l’operatiu va ser legitimat per el secret de sumari, cap dels detinguts va poder conèixer de què se les acusava, cap còpia de l’inventari del material requisat va ser produïda, el tracte de les persones que habitaven als immobles objecte d’escorcoll va ser humiliant i arbitrari. No obstant, sí ha transcendit el contingut de la interlocutòria de presó preventiva on el jutge detalla que les imputacions són per un presumpte “delicte de constitució, promoció, direcció i pertinença a organització terrorista”, així com pel presumpte delicte de “tinença i dipòsit o aparells explosius i inflamables, incendiaris o asfixiants”. També hi suma el “delicte de danys i estralls amb finalitat terrorista”. En declaracions a La Directa, Jaume Asens, un dels advocats que assisteix a un dels detinguts denunciava l’opacitat de tot el cas: “tant els Mossos com la Fiscalia, parlen de terrorisme sense especificar ni tipus delictius concrets, ni fets concrets individualitzats que se’ls imputa a cadascun d’ells”.

Així mateix, en un text publicat també a La Directa, Benet Salelles, també advocat d’una de les detingudes, manifestava la seva perplexitat per la lectura de les interlocutòries de presó provisional: “El jutge parla dels GAC (Grups Anarquistes Coordinats) com a organització terrorista i utilitza per a provar la pertinença dels imputats els fets que assistien a reunions o que participaven en l’elaboració de butlletins i publicacions de caràcter propagandístic llibertari. Altra vegada, la democràcia segrestada. L’associacionisme com a base de la sospita. El vincle comunitari com a eix del mal. La reflexió i la ploma crítica com a indici terrorista. La resolució judicial no concreta cap relació de les persones detingudes amb cap bomba concreta, amb cap explosió, amb cap dany, ni tan sols amb un trist contenidor cremat. Ja tenim doncs la perversió conceptual servida: el terrorisme ja no es genera amb atemptats contra les persones o els béns, la intimidació pròpia de la violència política ara neix de les reunions, els butlletins, les cartes i la solidaritat amb les preses”.

Dels possibles atemptats terroristes res en sabem, ni nosaltres ni bona part de la premsa que ràpidament ha corregut a difondre la informació policial com a verídica. La pregunta és clara, de què s’acusa a les persones detingudes? On ha explotat un artefacte? Qui ha mort, o resultat ferit, per un “atemptat anarquista”? Ens trobem no solament davant d’un indiscutible intent de demostració de força i de poder per part de l’Estat, sinó també d’una clara i evident expressió de com s’articulen els processos de construcció ideològica de l’enemic, que són posats en marxa en el marc del que no poden ser sinó desesperades temptatives per mantenir l’hegemonia de l’ordre social, polític i econòmic imposat, reflex inequívoc de l’estat de debilitat i desestabilització que assetja el govern actual. Aquest enemic que ens han presentat podria resultar no ser més que l’encarnació resultant dels mecanismes o habilitats recursives de l’Estat destinades, entre altres coses, a allunyar el focus d’atenció de la gravetat – i responsabilitat – de l’actual situació política i econòmica, o de reafirmar una pretensiosa i autoadjudicada capacitat per mantenir aquesta seguretat ciutadana a la que s’apel·la amb la nova Llei aprovada pel Congrés en matèria del que no deixen de ser mesures de control i repressió de la protesta i la dissidència.

Aquesta projecció de l’encarnació del mal sobre un col·lectiu concret, així com el tractament mediàtic i policial estigmatitzant, li confereix a aquests col·lectius (anarquistes, okupes, etc.) la qualitat d’enemic identificable, reconeixible, que s’ha fet present entre nosaltres, i que de forma imprevisible podria tornar a aparèixer. D’aquesta manera, pretenenfer-nos creure que aquesta nova tipologia d’enemic, el ”anarquista terrorista” que pretesament habita i actua avui en dia a les nostres ciutats, s’ha estat amagant fins ara, invisible, sense que ningú s’hagués adonat de la naturalesa criminal de les seves activitats. La personalització, així com l’assenyalament topogràfic de “l’enemic”, aconseguida mitjançant els registres i detencions realitzades i la producció del discurs mediàtic sobre aquestes, acaba amb la condició abstracta de la trama genèrica, situant-la en punts concrets del mapa, en llocs com la Kasa de la Muntanya, a els Ateneus Llibertaris, etc., espais de debat polític, associacionisme de barri i difusió de cultura llibertaria que ara són criminalitzats.

No oblidem, com assenyalava immillorablement Gerard Horta a VilaWeb, que “l’etimologia del mot ‘terrorisme’ remet a processos d’aterriment social originats i exercits pels estats sobre les societats. Que l’Audiència Nacional espanyola o un dels seus servents al nostre país – el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya – pretenguin actualitzar periòdicament aquest vell dispositiu social consistent a projectar l’encarnació del mal en un grup de gent – heretges, bruixes, judeo-maçons, boigs, adolescents, comunistes, drogoaddictes, negres, immigrants, pobres, independentistes, okupes, musulmans o anarquistes –  no ens hauria de fer perdre de vista que l’únic immens mal que sofreix la majoria social treballadora és el fruit de la injustícia social i de la desigualtat de la societat de classes”.

Des de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) expressem tota la nostra indignació i ràbia cap a l’ocorregut, veritable caça de bruixes dirigida des de l’autoritat i destinada únicament a sacralitzar, una vegada més, el seu mesquí poder i insolent impunitat enfront del poble i la justícia social. Així mateix, manifestemla nostra solidaritat amb els que han patit i estan patint els efectes de l’Operació Pandora,les nostres companyes i els nostres companys, veïnes i veïns que son criminalitzades per lluitar al costat dels desnonats, els immigrants i els col·lectius discriminats, per canviar aquest sistema injust que ens vol mantenir quietes i emmordassades en la seva democràtica dictadura neoliberal.

Barcelona, 21 desembre de 2014

Per una versió més extensa del comunicat, podeu clicar aquí.

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Política

Barcelona i els museus com a pessebres

Foto: José A. Mansilla

Foto: José A. Mansilla

Aquest manifest ha estat elaborat per el GRECS-UB i subscrit per l’OACU


Fa diverses dècades que els museus etnològics clàssics, guarnits a les antigues metròpolis amb fons provinents dels territoris d’ultramar, experimenten arreu una mena de crisi existencial. Concebuts i inaugurats de manera general durant l’època d’exaltació de l’empresa colonial com a instruments de propaganda, només sobreviuen a la mala consciència dels temps actuals al preu d’una reformulació museogràfica completa, per bé que aquesta pot prendre rumbs molt diversos. En alguns casos, aplicant una estratègia generalitzada dins del sistema museístic internacional, aquestes institucions, hereves dels gabinets romàntics de curiositats, han encetat processos d’autorreflexió -i, per què no, també d’autoinculpació- que s’han traduït en una voluntat gradual de fer visibles, més o menys críticament, les condicions de la seva emergència i consolidació. En d’altres, en canvi, la manca de decisió o de lucidesa de la part dels seus gestors polítics i/o tècnics ha abocat aquestes institucions a una mena de paràlisi estructural, senyal inequívoc, de fet, d’una futura i, gosaríem dir-ne, saludable extinció.

Aquests dies, els advocats de la política cultural de l’Ajuntament de Barcelona deuen estar redactant recargolats al·legats, a l’aixopluc de les dignes teulades del Palau de la Virreina, allà on rau l’Institut de Cultura de Barcelona, per tal d’apagar l’incendi provocat pel judici públic obert al Museu Etnològic de Barcelona (d’ara endavant MEB). Com correspon als temps que corren, la polèmica envolta aquesta vegada la suposada cosificació de la cultura i identitat catalanes que posarà en pràctica el nou MEB a partir de l’any vinent, quan l’equipament torni a obrir les seves portes després d’una costosa reforma i d’una llarga inactivitat. Val a dir que les consignes i els titulars s’acostumen a imposar sobre els matisos, i que en aquest cas com en altres fóra convenient no confondre de manera automàtica els desitjos humits dels comissaris encarregats de vetllar pel compliment de l’ortodòxia amb el pragmatisme i el sentit comú que afortunadament encara romanen entre els tècnics que gestionen aquests equipaments. Sigui com sigui, se’ns anuncia que el MEB serà espoliat -mai millor dit- de les seves col·leccions exòtiques, provinents en la seva major part dels països que havien format part en un moment o altre de l’atribolat imperi colonial espanyol, com ara Mèxic, el Perú, el Marroc o Guinea, i que ara hauran de cercar la seva terra de promissió al flamant Museu de les Cultures del Món (sic). Mentrestant, el nou MEB farà, diguem-ne, de la necessitat virtut, aprofitarà una part de les immenses col·leccions de cultura material que havien estat integrades a l’antic Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars i, sense cometes que convidin a prendre una certa distància irònica, rebem la noticia que d’ara endavant centrarà la seva proposta museogràfica en l’exhibició d’objectes que pertanyen a la(es) cultura(es) catalana(es), sigui el que sigui que això signifiqui.

A la dècada dels 90, alguns de nosaltres vàrem col·laborar en diverses ocasions amb el MEB. Recordem que aleshores la institució, un estrany i incòmode edifici construït a partir de mòduls hexagonals, a la manera d’un rusc gegant, patia malalties comuns amb la resta d’equipaments culturals de la ciutat (formació inadequada d’una part dels seus treballadors, un finançament que abocava al museu a la lluita per l’estricta supervivència, etc.) i d’altres que n’eren pròpies, com ara l’estructura rígida dels seus espais expositius, les dificultats d’accés a través dels camins de la muntanya de Montjuïc o la seva ubicació al revolt més tancat del vell circuit. Recordem, també, l’angoixa amb la qual l’equip de direcció vivia les magres estadístiques de visitants, sabedor que, davant l’embranzida neoliberal que assolava la Barcelona postolímpica, la supervivència del museu depenia del criteri insondable d’uns polítics ofuscats per assolir l’estricta rendibilitat econòmica dels equipaments culturals, insensibles a qualsevol raonament pedagògic, històric o fins i tot moral. Enmig del clímax d’autocomplaença que l’anomenat “model Barcelona” va estendre entre les elits polítiques i culturals de la ciutat, el MEB llanguia a les faldes de la muntanya, tot expiant els seus orígens colonials, amagat per no fer nosa, condemnat al silenci perquè el seu patrimoni semblava encabir-se poc i malament dins de la gàbia daurada en que s’havia convertit la xarxa de museus barcelonins. Just com ara.

Ara, les nostres elits polítiques i culturals –ves que no siguin, al cap i a la fi, les mateixes- han trenat afanosament una solució per al MEB, al seu parer definitiva, un nou pas de volta dins l’operació d’embelliment i frivolització de la gàbia cultural barcelonina: el Museu de les Cultures del Món. Emmirallat en Jacques Chirac quan era alcalde de Paris i va tirar endavant l’edificació del Musée du Quai Branly davant la protesta de bona part dels departaments d’antropologia francesos i la joia poc dissimulada dels grans marxants d’art, en Xavier Trias sembla disposat a deixar la seva empremta sobre el teixit cultural de la ciutat. L’obertura d’un museu adreçat, un cop mes, al turisme massiu que roda i s’escampa dia sí i dia també per la ciutat, i que pretén essencialment rescatar la dimensió estètica dels objectes pertanyents a altres societats, tot reproduint la vella consigna de que l’acte de contemplació deu ser independent de les condicions de la seva producció i apropiació –per tal d’evitar potser que informacions inoportunes contaminin el judici pur i sensible dels espectadors-, és el quid de tota aquesta operació, la guinda exòtica que li faltava al pastís –o pastitx- del carrer Montcada i, de retruc, l’equació que vol resoldre el vell problema del MEB.

Resulta un punt fascinant constatar cóm, al mercat cultural barceloní, es compleixen a la perfecció alguns dels corol·laris de la llei de Murphy, en particular aquell que afirma que tota situació dolenta és susceptible d’empitjorar. Resulta, en canvi, lamentable constatar la impunitat de què gaudeix una política cultural insensata, emparada en el control draconià de les subvencions i en les amenaces vetllades o simplement grolleres que deriven del seu exercici. La consigna, un cop més, és que qui s’hi mou no surt a la foto. Així, presentat com un fenomen meteorològic natural i inexorable, el futur Museu de les Cultures del Món s’aboca a la consagració superficial de l’exotisme, en el típic registre multiculti i acrític tant del gust de les nostres elits, tot eliminant aquelles col·leccions que, com ara les magribines –segurament les més nombroses de tot el fons del MEB-, trasllueixen una dosi massa reduïda d’exotisme i ens remeten en canvi massa explícitament a l’experiència colonial que va permetre la seva conformació. De retruc, el destí reservat per al nou MEB és un altre. Arrossegat per la marea identitària que ens envolta, però tal vegada conservant la particular declinació que CiU imposa sobre aquestes matèries –una celebració resistencial i teleològica de la cultura catalana, nodrint la ficció que aquesta es pot abstraure de la història de la lluita de classes i en definitiva de tota conflictivitat social-, el nou MEB sembla apostar, a falta d’altres informacions que ens indiquin el contrari, per la via de la reïficació del present i l’oblit dels episodis més foscos del nostre passat recent, per l’exhibició despolititzada dels estris de la nostra cultura material i, en fi, per la cultura entesa com a pessebre i no pas com a conflicte, negociació i, ocasionalment, entesa. Una mateixa paraula, sí, però amb significats diametralment oposats.

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Etnologia, Política

La voluntat d’ocultar

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“T`he conegut sempre igual com ara” –Raimon-

Sembla difícil discutir que la nostra vinculació amb els demès funciona en bona mesura com una activitat hermenèutica, en el sentit que està orientada a conèixer, o com a mínim a ensumar-nos, la part de la informació que els nostres interlocutors ens escapoleixen, allò que no ens estan dient quan ens parlen. Ens referim als secrets, al que no es diu, al que és massa important com per a ser-nos comunicat a les primeres de canvi, tot allò que refereix al territori de l’incògnit que s’estén més enllà dels conformismes socials, de les convencions i les bones maneres. Tot el que hi ha darrera de la màscara, aquella de la que Canetti escrigué: Mira-la. És sols el que veus…, i tot allò que tems al darrera.

D’aquesta manera, les nostres interaccions es despleguen en incessants moviments de pèndul entre el visible i l’invisible, sobre la línea de flotació que permeti saber d’aquells amb que interactuem el necessari perquè sigui possible la relació i el tracte, però evitant el depassament de la qual suposaria l’enfonsament de la relació. Si apareguéssim completament transparents uns davant d’altres, no costa gaire imaginar-se que la vida mateixa seria impossible.  D’aquí la virtut estructuradora de la dialèctica entre secret i revelació, entre confiança i malfiança, entre certesa i incertesa, entre saber i no saber, amb totes les escales intermèdies que recullen el suposar, el sospitar, l’entreveure i amb tots els personatges, escenaris i attrezzo del gran drama de les veritats ocultes.

Segurament aquesta consubstancialitat del secret com a recurs sempre present en les relacions humanes no és aliè a la resta d’espècies animals, que sempre es valen de tota mena de formes d’encobriment o mimetisme per preservar-se de la mirada dels seus eventuals enemics o víctimes, tal i com ens demostra abundantment l’etologia. Per als humans en societat, aquest principi d’escapoliment total o parcial ha estat reconegut en les seves virtuts estructurants de la ma de Georg Simmel a propòsit del secret, on aquest era definit com a coneixement recíproc limitat, és a dir com a expressió d’aquest principi que fa sempre de nosaltres, quan estem en presència d’altri, una altra cosa.

Aquest principi, present en qualsevol forma d’interacció, s’aguditza i s’intensifica quan aquest secret amaga la identitat de determinades persones que duen a terme activitats il·legals o il·legítimes. Aquest és sens dubte el cas de la vida secreta dels militants antifranquistes, per als que les dosis de secret que cal administrar i que fan opaca certa part de la nostra condició depèn ja no sols l’acceptabilitat que podem merèixer dels demés, sinó moltes més coses i molt més importants, com son la llibertat o la integritat física d’un mateix i la dels companys amb els quals es coneixia que compartien militància.

En aquests casos, la contingència històrica ens permet il·lustrar, en clau dramàtica, sovint fins i tot tràgica, la importància d’aquell domini més ample en el que la qüestió del secret ens introdueix, que no és altra que la del costat fosc del llenguatge i potser de tota forma de societat. A les antípodes de les premisses que han suposat els intercanvis comunicacionals com diàlegs fets de consens i voluntat de transparència, la preeminència secreta del secret ens posa sobre avís de la importància d’aquesta fonamental comunicació oculta que és la que conforma la massa de tot allò secret, i que no és sols el que es calla, sinó també el que se sobreentén, es malentén o se sospita, així com els sarcasmes, els dobles llenguatges, les insinuacions, les ironies, les mentides. Per això Robert Frost podia escriure en un dels seus poemes: «Ballem a l’entorn d’un cercle i suposem / però el secret és al centre i sap».

Ara, què és aquest secret que és al centre mateix de tota forma d’acció social, el nucli d’aquest esquema ocult que organitza les relacions humanes, sigui entre amants o entre nacions, aquest codi que potser ningú sap ni pot ni vol decodificar, car l’enfrontaria amb el que la fonamenta. Potser es tracta d’aquest secret horrorós que, a les narracions d’Edgar Allan Poe o Lovecraft, insinua l’insondable i mai no se’ns destapa, perquè és l’insuportable.

En l’encapçalament s’evocava la cançó d’en Raimon “T’he conegut sempre igual com ara”, en que narra un encontre casual amb el que a principis dels 70 era el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. La lletra adverteix de quin ha de ser l’estat natural del militant clandestí –“alerta vius”–, expressa aquesta condemna a la invisibilitat i al silenci d’aquells que s’atrevien a desobeir les ordres oficials de submissió absoluta. Elias Canetti torna a tenir raó quan ens recorda que “el secret ocupa la medul·la mateixa del poder”, aquesta és la qüestió fonamental en torn el secret que fonamenta tota forma d’acció social. De fet, ens diu Canetti, “el prestigi de les dictadures és degut a que se les concedeix la força concentrada del poder…”. Ara bé, perquè és el bell mig de no importa quin ordre social, perquè el poder que el detenta el té com el seu tresor més preuat i –mai millor dit– millor guardat, el secret també és el que caracteritza el nucli central de qualsevol impugnació del poder. Per això, tota lluita contra o/i pel poder treballa també a partir d’aquesta detentació i exercici del secret. La dictadura s’exercia des del secret concentrat d’un poder despòtic, però, arran de terra, uns desconeguts desobeïen i conspiraven contra ell. Ho feien responent a una mateixa lògica: la del silenci, la d’actuar a i des de les ombres.

El secret dels clandestins antifranquistes a la comarca, ha mostrat de forma en especial vehement que la seva dimensió oculta –o la de qualsevol altre– és la de posar de manifest, encara que sigui de manera invisible als altres, que sempre s’és aquella altra cosa de la que parlaven al principi retent homenatge a Simmel i la seva lucidesa. Tot ésser humà és sempre un o diversos enigmes. El secret és l’indret d’allò que Gómez de Liaño anomenava  “un nucli incandescent”, que tant s’hi val si correspon al més abominable dels pecats o –com en el cas dels i les militants antifranquistes– al més encomiable dels heroismes.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política

Fiscalització de l’espai públic

a_espaiArticle escrit per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al diar Regio7.

Si bé Catalunya és dels pocs països d’Europa en què un dels múltiples afloraments del feixisme dels anys trenta és esclafat en 24 hores, del 18 al 20 de juliol del 1936, la derrota que s’acaba produint el 1939 comporta una transformació absoluta de la societat vençuda. Quant a la legislació que vigia fins aleshores, els àmbits relacionats amb el control de l’espai públic són objecte d’una atenció específica que aprofundeix clarament els paràmetres repressors sobre la base dels quals es jutjaran, d’ençà d’aleshores, els usos del carrer.

Aquest procés s’efectua, d’entrada, mitjançant la promulgació de normatives excepcionals, com ara l’Ordre Circular de 20 de juliol de 1939, la qual conduïa als tribunals militars qualsevol expressió pública de desafecte envers el bàndol guanyador a la Guerra Civil. Posteriorment, el Codi de Justícia Militar del 1945, que permetia aplicar la jurisdicció militar a civils, va perllongar aquesta disposició fins les acaballes del franquisme, a través sobretot de l’anomenat Juzgado Militar Especial de Espionaje y Otras Actividades. L’aplicació de decrets especials les dècades següents no farà sinó  empaitar en termes veritablement obsessius el dret d’usar el carrer per expressar-hi qualsevol cosa que no fos una adhesió sense fissures a la dictadura. Un cas especial fou La Ley de Orden Público del 1959. Totes aquestes legislacions especials, van ser aplicades, a més de per la militar, per una jurisdicció penal especial anomenada Juzgado y Tribunal de Orden Público, creat el desembre de 1963.

A la pràctica, l’aplicació de la legislació franquista, la preocupació per mantenir una vigilància totalitària sobre l’espai públic es va traduir en dos tipus singulars d’actuació a càrrec de les forces de seguretat, la finalitat de les quals era garantir el descongestionament automàtic i expeditiu de tot trànsit anòmal no autoritzat. Aquestes formes de desembossament, derivades d’una fòbia als condensaments humans com a font potencial de perill polític –«¡no formen grupos!»–, es traduïen en sengles ordres verbals que la policia solia repetir amb finalitats dissuasives i abans d’un immediat recurs a la violència. En tots dos casos venia a explicitar-se com la xarxa viària podia ser pensada en termes hidrostàtics. La primera era l’ordre «¡circulen!», que indicava la prohibició de fer reunions que obturessin o espesseïssin el trànsit. La segona era el mandat «¡disuélvanse!», amb què es feia palesa la convicció que tota tendència a l’engrutament que un cabal urbà experimentés mancat de control havia de ser corregida per mitjà d’una intervenció desintegradora del grumoll detectat. A tall d’anècdota significativa d’aquesta obsessió per evitar coàguls que entorpissin el que havia de ser un espai públic totalment fluid, sense obstruccions que poguessin donar peu a una alteració de l’ordre, tenim les declaracions d’un policia local de Manresa, Antoni Martos, fetes en aquest mateix diari el passat 11 d’abril del 2007:  “La primera vegada que es van fer castells a la plaça de l’Ajuntament, vaig anar a treure la gent que hi havia al voltant. Jo cridava: fuera de aquí, fuera de aquí. Llavors un de la colla em va dir que eren els que feien la pinya. Vaig marxar avergonyit”. En més d’una oportunitat, tanmateix, la ciutadania va trobar els mitjans per vèncer la prohibició fulminant d’ocupar l’espai públic, i fer pinya per a finalitats no autoritzades.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, Antropologia urbana

Nacionalisme primordialista i caritat ciutadanista. Uns guants de seda per al puny de ferro del futur Estat català?

Per Miquel Fernández (OACU)

El debat per la independència de Catalunya del Regne d’Espanya s’ha situat al centre de l’agenda política institucional coincidint amb l’anomenada crisi financera actual. Oficialment, es posa en marxa el procés cap a l’Estat propi de mà de l’actual govern de la Generalitat després de diverses reunions entre els dos presidents, Artur Mas i Mariano Rajoy. Des de l’inici de les trobades al febrer de 2012, el president de l’Estat espanyol va negar qualsevol negociació que equiparés el pacte fiscal especial amb Euskadi i la Comunitat Foral de Navarra (1) amb el català. Davant aquesta oposició, Mas i el seu govern decideixen emprendre el camí cap a la Independencia (2).

El context polític i econòmic en què es produeix aquesta trobada és molt eloqüent. La ” crisi financera ” ha justificat la privatització de grans esferes del escanyolit Estat del Benestar. Mentre les grans fortunes catalanes i espanyoles continuen augmentant els seus guanys a costa d’aquestes privatitzacions – però també d’un frau fiscal insultant – la Generalitat es converteix en la primera de les comunitats autònomes en realitzar retallades en inversió pública. Paradoxalment , aquesta desinversió proposta ja des de la tardor de 2011 es produeix enmig d’escàndols pel saqueig de centres públics com el Palau de la Música o de desenes de casos de delictes de coll blanc. Un recent estudi establia que el que s’intentava estalviar amb les retallades en educació i salut pública a Catalunya el 2011 no arribava ni una sisena part del frau que cometien els poderosos: 2700 milions d’ desinversió pública davant del desfalc de 16.000 milions d’euros a les administracions públicas (3). Per al govern català , el frau de les fortunes privades és inaprehensible i les retallades en despesa social irrenunciables. El discurs es simplifica al màxim per confondre i aglutinar tota la població al voltant de la idea que només hi ha una solució al daltabaix social: la Independència.

I aquest és un escenari immillorable per al desembarcament victoriós en el nostre territori de noves estratègies de gestió penal de la pobresa. Aquestes ja fa temps que circulen pels Estats Units d’Amèrica i Anglaterra i una mica menys per l’Europa continental . Aquesta nova forma de gestió de la pobresa ha d’anar acompanyada d’una cobertura bondadosa i patriòtica que oculti la violència que s’aplica contra cada vegada capes més àmplies de la població.

Davant d’una ofensiva sense precedents contra el bé públic (des de les primeres exempcions d’impostos per patrimoni, de reducció d’impostos als trams alts, de successions, o de les amnisties fiscals, entre altres coses, a més dels sagnants retallades en sanitat, educació o subsidios (4) provocant un augment rampant de la inseguretat social, només es pot mantenir l’ordre públic amb l’expansió i densificació de polítiques de control cada vegada més repressives. És el que sociòlegs com Loïc Wacquant han cridat gestió punitiva de la pobreza.

Mai com en aquests darrers mesos s’ha pogut comprovar de ben a prop l’encert de la proposta d’anàlisi integral que fa Wacquant a lligar l’expansió de les polítiques neoliberals de privatització de tota l’esfera pública possible, la política social i la carcerària com a parts d’un sistema total i que es retroalimenta contínuament. El sociòleg ho resumeix amb la fórmula segons la qual , la mà invisible del mercat , necessita el puny de ferro del Estado (5).

Doncs bé, en aquest context d’ultra violència contra el comú, les retòriques justificadores d’aquestes noves estratègies penals de gestió de la pobresa , passen primer per la importació a Europa del que , novament Wacquant, va anomenar la “sensatesa penal nord-americà”. Les conegudes polítiques de tolerància zero i les pseudoteorías dels vidres trencats resulten un marc ideològic i normatiu que justifica la persecució i empresonament dels pobres a partir de desterrar “la ingenuïtat socialdemòcrata de la rehabilitació” del panorama del control social. D’altra banda es criminalitzen i ataquen formes alternatives de procurar la subsistència o l’esbarjo. La pressió sobre aquest tipus de pràctiques i l’amenaça amb els “treballs forçats per la comunitat” (6) o la presó, aconsegueix engreixar un mercat de treball -progressivament més desregulat- i el dels espais d’esbarjo -cada vegada més normativitzat- obligant a les classes descapitalitzades a acceptar treballs altament precaritzats ja procurar l’oci en el mercat institucionalitzat. Un cop ofertes les respostes per acabar amb “el crim i la delinqüència” es necessita refundar contínuament el consens que les ha produït. Aquest es proveeix per un costat de la culpabilització dels pobres de la seva situació i de l’altra, de la idea segons la qual hi ha solucions al “problema de la pobresa” que no passen per la redistribució característica dels desballestats “estats del benestar”. Les noves solucions passen per una caritat cristiana que “eviti que els nens de famílies pobres heretin la pobresa dels seus pares” (7).Per fer això, se separen tots dos problemes, el de la petita delinqüència -i l’associat a les activitats econòmiques informals- i el de la pobresa, com si no tinguessin res a veure. Per al primer tipus de problema, s’imposa una hiperregulació del carrer que augmenta exponencialment i acaba sancionant pràcticament qualsevol pràctica laboral o d’oci allà exercida que s’allunyi dels interessos dels poders econòmics oligopòlics o estatals.

D’altra banda, cal la consolidació d’un consens al voltant de qui són els ciutadans de dret i qui no ho són: els nacionalismes primordialistes i per tant les retòriques sobre la immigració , així com tots els discursos sobre el civisme, estableixen qui són subjectes de dret i qui no. En aquest sentit , els “immigrants” per definició i tot el batibull de persones i pràctiques etiquetades com “incíviques” , queden excloses de la comunitat ideal ciudadanista (8) i per tant, confinats sota una mena d’estat d’excepció permanent en la mesura que sobre ells i elles, es poden aplicar amb total zel, gran part d’un ventall punitiu en sistemàtica implementació.

I la via neoliberal de tancar el cercle és convertint la gestió de la pobresa i la criminalitat en un altre negoci. Així tenim doncs que la caritat, la vigilància i les presons s’han convertit en indústries cada vegada més poderoses. És a dir, que la solució es desencadena seguint la mateixa lògica capitalista de producció de plusvàlues, en aquest cas, absorbint aquells subjectes que no produeixen beneficis per a tercers , al contrar , els posen traves. Els pobres molesten doncs, quan interrompen el que hauria de ser un plàcid passeig per a turistes o bobos (9) en els encara vigents baixos fons, o directament, quan manifesten impúdicament la seva pobresa en qualsevol cantonada de les nostres immaculades ciutats.

Ens trobem doncs en una entrada de curs especialment eloqüent pel que fa a això respecta. Els desnonaments no s’aturen mentre els rescats dels bancs es produeixen per tot arreu, l’atur que no cessa d’augmentar i la precarietat i la disminució de salaris són el pa de cada dia de centenars de milers de català i totes. Davant d’aquesta situació moltes d’aquestes persones opten per buscar-se la vida , alguns prefereixen pidolar a robar i altres el contrari. Unes prefereixen acceptar els treballs més precaris i insegurs i altres prefereixen fer o tornar a fer el carrer. Davant d’això què tenim? doncs un huracà a favor de la penalització de totes les conductes desordenades, augment del càstig, substitució de les faltes per penes i omplir fins a rebentar les presons. Perseguir la prostitució , els carteristes , manters , llauners , músics de carrer i altres buscavides ( tots en el mateix sac ) i si és possible, que acceptin qualsevol treball en qualsevol condició, “aquí o en Lapònia” (10) i si no, a la presó.

Les últimes notícies parlen que “fracassa la presó de cap de setmana per carteristes” quan el ministre d’interior proposem com no fer-ho! – Que el furt sigui delicte més enllà de valor de l’objecte robado (11). Això se suma a l’infame Three Strikes and You’re Out que converteix tres faltes administratives en delictes. S’afegeix igualment a la més recent recuperació dels grups de Somatenes (12) -tristament famosos com cos paramilitar de la patronal i els grans propietaris contra els moviments obrers i camperols durant els anys previs a la revolució social del primer terç del segle XX a Catalunya.

És així com gran part d’una població que pateix les retallades s’aglutina al voltant d’un nacionalisme primordialista que reprodueix i complementa l’efecte balsàmic de les retòriques i pràctiques caritatives. Els “veritables pobres” -es diu des de les institucions- poden comptar amb la beneficència cristiana i ara també ciutadanista: si es comporten “correctament” i se sumen al projecte de Nou Estat d’Europa, no caldrà que vagin a presó, podran viure – certament amb algunes dificultats- de la caritat dels “bons ciutadans” .

I això va ser el que, com una epifania, es va manifestar en el lliurament de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya de l’any 0 de les retallades. Subreptíciament es va inflar d’honors i legitimitat que hauran de ser els guants de seda per al puny de ferro del futur nou Estat d’Europa (una Europa que ha forçat a tots els seus membres a acceptar una Carta Magna terroríficament neoliberal (13)) es va premiar -just un any abans de la multitudinària manifestació que va ocupar les portades de gran part de la premsa internacional l’11 de setembre de 2012 a Ómnium Cultural14 i Càritas Diocesana les dues “ànimes del país”. Les dues ànimes que “simbolitzen que les aspiracions nacionals i socials són inseparables” (15). O en altres paraules , el triomf de la retòrica davant de la derrota de la solidaritat.

Miquel Fernández. Observatori d’Antropologia del Conflicte- Universitat de Barcelona

Per descaregar l’original en anglès aquí

___________________________________________

1 A grans trets, el pacte fiscal d’aquestes dues comunitats autònomes, les dota d’hisenda pròpia i de capacitat per recaptar tots els impostos estatals.

2 E.S. “Rajoy y Mas, dos encuentros oficiales y dos reuniones secretas”. ABC 01/04/12

3 La font principal de les dades les aporta el Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda (GESTHA). L’anàlisi dels mateixos es va publicar en un article signat per l’actual diputat del Parlament de Catalunya de la Canditatura d’Unitat Popular- Alternativa d’Esquerres (CUP- AE). Veure Fernández, D. “Silenci, aquí es defrauda: 16000 millions d’euros anuals”, La Directa, 8/11/2012

4 Totes aquestes mesures s’han pres per igual a Catalunya i a la resta de l’Estat, ja fossin aquests governats per partits conservadors o progressistes. De fet, la primera privatització de la sanitat pública la va iniciar el primer president socialista després de la Guerra Civil, Felipe González el 1986

5 Aquesta tesi està desenvolupada per l’autor en la seva trilogia sobre la qüestió: Les presons de la miseria (2003) Pàries urbans. Guetos, banlieues, Estat (2007) Castigar els pobres. El nou govern de la inseguretat social, 2006. Totes publicades a EDICIONS DE 1984.

6 Sen, Cristina “Beneficiarios de ayudas sociales pagarán con tareas para la comunidad” La Vanguardia, 11/09/2012

7 López, María- Paz, “La primera oportunitat”, La Vanguardia, /09/09/2012

8 Simplificant molt, es pot afirmar el “ciutadanisme” és una ideologia subjectivista, pròpia de l’esquerranisme petitburgès, que, rebutjant l’anàlisi de les contradiccions de classe, posa l’accent en una mena de “regeneració ètica” del capitalisme i redueix sovint les seves propostes a la simple reforma de la superestructura (formes de poder polític) que, per si mateixes, haurien de dur a un canvi en les polítiques econòmiques i socials.Veure Domínguez Sánchez, M. (2007). Crítica del Ciudadanismo. In “IX Congreso español de sociología. Barcelona, 2007. Grupo de Trabajo de Sociología Política. Ponencia mimeografiada”. (pp. 1–9).

9 Con el acrónimo Bobos (de Bohemios y burgueses) David Brooks pretendía dar cuenta de la “pequeña burguesía intelectual” con mayor capacidad de consumo ostensible y toda la ética que se le prejuzga. Ver Brooks, D. (2000). Bobos in paradise :the new upper class and how they got there (p. 284). New York: Simon & Schuster.

10 El dirigente de la patronal Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE), José Luis Feito, proponía que los parados dejasen de cobrar la prestación por desempleo en el momento que rechacen la primera oferta. Feito afirmó que  “un parado debe aceptar cualquier trabajo aunque fuera en Laponia, si no lo acepta no cobra el paro”. Europa Press. “CEOE afirma que ‘hay que aceptar trabajos aunque sean en Laponia’”. 20/02/2012

11 Albalat, J. G. “Un assumpte pendent” El Periódico de Catalunya, 10/09/2012

12 Baquero, Antonio, “El Govern donarà carta legal als sometents”, El Periódico de Catalunya,11/09/2012

13 Pisarello, G & Pedrol, X. (2005) La ‘constitución’europea y sus mitos una crítica al tratado constitucional y argumentos para otra Europa. Icaria: Barcelona

14Sense pretendre ara analitzar profundament aquesta entitat, cal dir que neix al periódo franquista amb la intenció de preservar la llengua, la cultura i el país, d’altra banda els seus lemes. Continua sent un lobby del nacionalisme primordialista català i és el propulsor de l’Assemblea Nacional Catalana, organització que té com a únic objectiu “recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social”. Veure «Assemblea Nacional Catalana». L’Enciclopèdia.cat. Barcelona:Grup Enciclopèdia

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Política, Soberanisme