Archivo de la etiqueta: clandestinitat

La cita

Font: montonerossilvestres.blogspot.com

Font: montonerossilvestres.blogspot.com

Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

La rellevància de les cites en l’activitat clandestina és de vital importància, de fet la pràctica totalitat de les organitzacions que lluitaren contra la dictadura depenien en bona mesura del funcionament de les mateixes, sobretot en els períodes de més activitat. Un clar exponent en la nostra història serien els fets ocorreguts durant la Caputxinada, quan es va aconseguir reunir 500 persones als Caputxins amb un sistema de cites, sense que els cossos de vigilància se n’adonessin fins que la multitud no es trobava ja al lloc previst i a l’hora senyalada. Un altre cas, més proper i més traumàtic, va ser la caiguda de l’aparell de propaganda del PSUC a Manresa el 1975, moment en el que es feia necessari reprendre un seguit de contactes que no eren previstos.

No en va, des de les ciències socials s’ha reconegut en la cita una forma sociològica específica, justament per la manera com compagina el caire passatger de l’esdeveniment i la seva fixació en el temps i l’espai, és a dir pel contrast entre la brevetat del moment en que es produeix i la seva manera de marcar intensament un lloc i una determinada fracció de temps, característiques que –remarcava Simmel- coneixen una agudització particular en el cas del redenz-vous, “eròtic o il·legítim”. Per al cas de la militància clandestina, la qualitat fonamental d’aquests contactes fragmentats, rau precisament en la capacitat de limitar a la seva dimensió més estrictament funcional el coneixement entre els citats.

Els diversos testimonis coincideixen alhora de descriure els breus moments en que s’està acabant de coagular el contacte, aquests s’intenten dilatar de totes les maneres possibles, caminant més a poc a poc, trobant-se des de lluny, etc. El sistema habitual consistia en quedar en una hora en concret en un determinat carrer, aleshores, els citats des de direccions oposades iniciaven el contacte produint-se la trobada després d’haver comprovat que no hi havia cap indicador sospitós. Tota una tècnica de descobriment i evitació del vigilant va ser construïda durant la clandestinitat, un dels manuals de normes de seguretat dels anys 60, aconsella: “No ir a ninguna reunión sin antes asegurarse bien de que no se ha sido seguido. Te juegas la carcel y el futuro del Movimiento Obrero. Es fácil darse cuenta si se es seguido utilizando los medios de transporte, calles solitarias, cambios de rumbo, etc., sin poner cara de conspirador”.

Clar, que el sistema de cites implicava una cadena en les que una conduïa a l’altra era una cosa que els repressors sabien bé. Descobrir les cites que tenien els detinguts en les següents hores i dies era la principal informació que sota tortures s’intentava aconseguir. Així, la impunitat amb la qual aparentment es produïen aquests contactes en el carrer desapareixia en arribar un dels citats en companyia, també discreta i dissimulada, de la policia, que fins i tot podien no efectuar les detencions en aquell moment i intentar esbrinar la resta de cites previstes d’aquella persona mitjançant tortures o continuar la vigilància discretament per a ampliar la cadena de captures.

La ciutat apareixia com una font inesgotable de dobles i triples llenguatges, de malabarismes indesxifrables per aquells que quedaven fora. El franquisme i tot govern saben que és impossible controlar plenament una ciutat, com a molt és pot mantenir sotmesa pels breus lapses de temps en els que s’ha assolit buidar el carrer dels seus usuaris, com ocorre en els tocs de queda o estats d’excepció. El règim franquista ho sabia, els règims que hi havia o hi haurà després ho aprengueren també. Tota ciutat és en realitat secreta.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, Memòria

Les bones maneres

Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

Les organitzacions clandestines que d’amagat protagonitzaren la lluita antifranquista a la comarca, desenvoluparen la seva activitat en bona mesura obertament en públic, en el sentit de visible per tots, si més no pel que fa al seu aspecte extern, sobretot a partir de la segona meitat dels anys seixanta empeses per la voluntat de difondre i créixer. L’organització depenia en última instància d’un seguit de contactes que sols es podien produir al carrer, i preferentment als carrers del centre, als espais de màxima afluència de gent com a paradoxal garantia de discreció. A Manresa, per exemple, el passeig de Pere III i la plaça de Sant Domènec, sovint esdevenien escenaris per a la conspiració, llocs de trobada en els que imitant el deambulà d’aquells que passegen per passejar s’establien les relacions necessàries per al desenvolupament de l’activitat clandestina. Certament podríem trobar diferències en l’organització de l’activitat entre diversos nuclis urbans de la comarca, aquestes vindrien determinades en major grau per les característiques demogràfiques de la població. Tot i així apareixen un seguit d’elements comuns aquí i arreu del país als que volem prestar atenció.

Els i les militants clandestins, desenvolupaven i portaven fins a les darreres conseqüències, sobre la marxa, una concepció de l’espai urbà com una superfície lliscant feta de contactes superficials, allò que des de l’Escola de Chicago a principis del segle passat anomenaren relacions de transit. A l’espai públic, context d’exterioritat pura marcat per una certa fredor i distanciament, els militants clandestins tots ens bona mesura simulaven i es refugiaven en l’ambigüitat, assumint el seu paper conscient o inconscientment com una farsa. En aquest ordre de visibilitats feien pròpia, i perquè no dir-ho com qualsevol altre transeünt, aquella premissa segons la qual, com diria Paul Valery en un dels seus celebres aforismes, el més profund és la pell, o millor dit encara recordant a Ervin Goffman, el més profund és la pell dels altres. El militant clandestí apareixia com un observador lúcid dels comportaments humans i les seves variables, és a dir, un etnògraf meticulós i un tècnic de primer ordre de l’antropologia aplicada. El principal valor que governava l’activitat clandestina, no era altre que el valor de la mundanitat, capacitat per usar tècniques que van del mimetisme a la mudança de pell, impostor crònic, exiliat de si mateix per tal d’evitar el pas fatal entre la identitat i la identificació. El pas per espais públics es fonamentava en la capacitat de ser indistingible entre la resta de persones, mantenir comportaments que no provoquessin sospites, manejar el que s’entén per “aparences normals”, és a dir, el domini de les bones maneres. No emetre cap signe estrany i menys encara alarmant per als altres, res que grinyoli en relació al món que envolta al militant secret, és el que el permetia continuar amb els seus fins i dur a terme la seva tasca.

Les normes de seguretat són del tot clares en aquest aspecte quan assenyalen que “El hábito no hace al monje pero lo delata. Si se lleva el pelo largo, barba, etc.. se puede ser “sospechoso”. Atuendo sencillo y arreglado”. Es tracta que la dramatització respecti el marc i el tipus de relacions i usos que es donen a cada lloc, adoptar diferents papers com una manera de resoldre la necessitat de restar identificat, transitant d’un context a un altre emprant el llenguatge relacional pertinent. Vet aquí la importància de mantenir fora o lluny de l’escena secrets, tots aquells aspectes conformadors de la persona que poguessin resultar un destorb o un impediment per a què la interacció es produís de forma fluida i mantenint-se per sobre d’aquesta línia de flotació, el depassament de la qual implicaria l’entrada en crisi de les relacions socials establertes. D’aquí que l’extrema perillositat atribuïda a les organitzacions clandestines, i el contrast amb la seva invisibilitat, la dificultat d’identificar els agents d’un grup demonitzat fes que les seves activitats produïssin més inquietud i suscitessin una activitat persecutòria més intensa i obsessiva.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia negativa

La voluntat d’ocultar

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“T`he conegut sempre igual com ara” –Raimon-

Sembla difícil discutir que la nostra vinculació amb els demès funciona en bona mesura com una activitat hermenèutica, en el sentit que està orientada a conèixer, o com a mínim a ensumar-nos, la part de la informació que els nostres interlocutors ens escapoleixen, allò que no ens estan dient quan ens parlen. Ens referim als secrets, al que no es diu, al que és massa important com per a ser-nos comunicat a les primeres de canvi, tot allò que refereix al territori de l’incògnit que s’estén més enllà dels conformismes socials, de les convencions i les bones maneres. Tot el que hi ha darrera de la màscara, aquella de la que Canetti escrigué: Mira-la. És sols el que veus…, i tot allò que tems al darrera.

D’aquesta manera, les nostres interaccions es despleguen en incessants moviments de pèndul entre el visible i l’invisible, sobre la línea de flotació que permeti saber d’aquells amb que interactuem el necessari perquè sigui possible la relació i el tracte, però evitant el depassament de la qual suposaria l’enfonsament de la relació. Si apareguéssim completament transparents uns davant d’altres, no costa gaire imaginar-se que la vida mateixa seria impossible.  D’aquí la virtut estructuradora de la dialèctica entre secret i revelació, entre confiança i malfiança, entre certesa i incertesa, entre saber i no saber, amb totes les escales intermèdies que recullen el suposar, el sospitar, l’entreveure i amb tots els personatges, escenaris i attrezzo del gran drama de les veritats ocultes.

Segurament aquesta consubstancialitat del secret com a recurs sempre present en les relacions humanes no és aliè a la resta d’espècies animals, que sempre es valen de tota mena de formes d’encobriment o mimetisme per preservar-se de la mirada dels seus eventuals enemics o víctimes, tal i com ens demostra abundantment l’etologia. Per als humans en societat, aquest principi d’escapoliment total o parcial ha estat reconegut en les seves virtuts estructurants de la ma de Georg Simmel a propòsit del secret, on aquest era definit com a coneixement recíproc limitat, és a dir com a expressió d’aquest principi que fa sempre de nosaltres, quan estem en presència d’altri, una altra cosa.

Aquest principi, present en qualsevol forma d’interacció, s’aguditza i s’intensifica quan aquest secret amaga la identitat de determinades persones que duen a terme activitats il·legals o il·legítimes. Aquest és sens dubte el cas de la vida secreta dels militants antifranquistes, per als que les dosis de secret que cal administrar i que fan opaca certa part de la nostra condició depèn ja no sols l’acceptabilitat que podem merèixer dels demés, sinó moltes més coses i molt més importants, com son la llibertat o la integritat física d’un mateix i la dels companys amb els quals es coneixia que compartien militància.

En aquests casos, la contingència històrica ens permet il·lustrar, en clau dramàtica, sovint fins i tot tràgica, la importància d’aquell domini més ample en el que la qüestió del secret ens introdueix, que no és altra que la del costat fosc del llenguatge i potser de tota forma de societat. A les antípodes de les premisses que han suposat els intercanvis comunicacionals com diàlegs fets de consens i voluntat de transparència, la preeminència secreta del secret ens posa sobre avís de la importància d’aquesta fonamental comunicació oculta que és la que conforma la massa de tot allò secret, i que no és sols el que es calla, sinó també el que se sobreentén, es malentén o se sospita, així com els sarcasmes, els dobles llenguatges, les insinuacions, les ironies, les mentides. Per això Robert Frost podia escriure en un dels seus poemes: «Ballem a l’entorn d’un cercle i suposem / però el secret és al centre i sap».

Ara, què és aquest secret que és al centre mateix de tota forma d’acció social, el nucli d’aquest esquema ocult que organitza les relacions humanes, sigui entre amants o entre nacions, aquest codi que potser ningú sap ni pot ni vol decodificar, car l’enfrontaria amb el que la fonamenta. Potser es tracta d’aquest secret horrorós que, a les narracions d’Edgar Allan Poe o Lovecraft, insinua l’insondable i mai no se’ns destapa, perquè és l’insuportable.

En l’encapçalament s’evocava la cançó d’en Raimon “T’he conegut sempre igual com ara”, en que narra un encontre casual amb el que a principis dels 70 era el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. La lletra adverteix de quin ha de ser l’estat natural del militant clandestí –“alerta vius”–, expressa aquesta condemna a la invisibilitat i al silenci d’aquells que s’atrevien a desobeir les ordres oficials de submissió absoluta. Elias Canetti torna a tenir raó quan ens recorda que “el secret ocupa la medul·la mateixa del poder”, aquesta és la qüestió fonamental en torn el secret que fonamenta tota forma d’acció social. De fet, ens diu Canetti, “el prestigi de les dictadures és degut a que se les concedeix la força concentrada del poder…”. Ara bé, perquè és el bell mig de no importa quin ordre social, perquè el poder que el detenta el té com el seu tresor més preuat i –mai millor dit– millor guardat, el secret també és el que caracteritza el nucli central de qualsevol impugnació del poder. Per això, tota lluita contra o/i pel poder treballa també a partir d’aquesta detentació i exercici del secret. La dictadura s’exercia des del secret concentrat d’un poder despòtic, però, arran de terra, uns desconeguts desobeïen i conspiraven contra ell. Ho feien responent a una mateixa lògica: la del silenci, la d’actuar a i des de les ombres.

El secret dels clandestins antifranquistes a la comarca, ha mostrat de forma en especial vehement que la seva dimensió oculta –o la de qualsevol altre– és la de posar de manifest, encara que sigui de manera invisible als altres, que sempre s’és aquella altra cosa de la que parlaven al principi retent homenatge a Simmel i la seva lucidesa. Tot ésser humà és sempre un o diversos enigmes. El secret és l’indret d’allò que Gómez de Liaño anomenava  “un nucli incandescent”, que tant s’hi val si correspon al més abominable dels pecats o –com en el cas dels i les militants antifranquistes– al més encomiable dels heroismes.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política