Archivo de la etiqueta: espai

Publicación del libro “Mierda de Ciudad. Una rearticulación crítica del urbanismo neoliberal desde las ciencias sociales” (Pol·len Edicions, 2015)

Sin título-1

por OACU

Durante las últimas décadas, la lógica de mercado ha ido penetrando cada vez más en el campo de la planificación urbanística y los discursos político-económicos que regulan los procesos de gobernanza urbana de nuestras ciudades. El propósito último de dichos procesos es tan claro como alarmante: revelar los supuestos beneficios de una ciudad ideal e idealizada, donde sólo tiene cabida la paz y la tranquilidad de unas relaciones socialmente estériles; una ciudad abstraída de cualquier tipo de control institucional, detrás de la cual no se esconde más que una mayor capacidad de compra y donde todo el mundo lograría una mejor calidad de vida. En definitiva, una ciudad exenta de su elemento constitutivo, el conflicto.

Sin embargo, desde el Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) seguimos insistiendo en la necesidad de repensar la conflictividad social, esto es, el “conflicto urbano”, desde una perspectiva que considera el uso del espacio no sólo como una estrategia de control, sino también como una manera de ocultar unas relaciones sociales siempre desiguales. Por este propósito, y gracias al precioso apoyo del Institut Catalá d’Antropología (ICA) y del Departament d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat de Barcelona (UB), hemos buscado inventariar diferentes aproximaciones metodológicas a la “conflictividad” que caracterizaría algunas de las principales urbes europeas y latinoamericanas.

delantera

Pincha en la portada para ver o descargar el índice completo del libro

La puesta en relación de las diferencias, así como de las similitudes, entre las amplias dinámicas de transformación urbanística y social a las que estas metrópolis están siendo sometidas hoy día, dejaría entrever el “resurgimiento” de una serie de reivindicaciones que, aunque parezca lo contrario, nunca nos han abandonado. El resultado de dicha comparación ha confluido en un libro que acaba de ser publicado por Pol·len Edicions y coordenado por los compañeros del OACU Giuseppe Aricó, José A. Mansilla y Marco Luca Stanchieri.

Adoptando un enfoque empírico que analiza, y a la vez cuestiona, aquellas políticas urbanísticas que se pretenden urbanas, los textos recogidos en la publicación proponen una rearticulación crítica de un determinado tipo de urbanismo de corte neoliberal y del marco conceptual que lo apoya. Efectivamente, hoy más que nunca los investigadores sociales que nos dedicamos a estudiar la ciudad tenemos la obligación, dentro y fuera de la academia, de cuestionar ciertos conceptos considerados claves para el pensamiento urbano, señalar su inaplicabilidad empírica o bien revertir las lógicas dentro las cuales los mismos se reproducen.

En definitiva, tenemos el deber de cuestionar aquellas políticas urbanísticas que se pretenden urbanas contrastando esa quimera social de una ciudad armónica y pacificada, constituida por un espacio ilusorio que encubre la realidad y no contempla las inquietudes y las contradicciones entre clases, ni mucho menos la lucha entre ellas y sus necesidades. De lo contrario, y evocando un clásico tema de los Kortatu, estaremos condenados a vivir y habitar una “mierda de ciudad”.

Info sobre las próximas presentaciones en Barcelona

Compra un ejemplar

 

4 comentarios

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Arquitectura, Investigació Social, Uncategorized

Fiscalització de l’espai públic

a_espaiArticle escrit per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al diar Regio7.

Si bé Catalunya és dels pocs països d’Europa en què un dels múltiples afloraments del feixisme dels anys trenta és esclafat en 24 hores, del 18 al 20 de juliol del 1936, la derrota que s’acaba produint el 1939 comporta una transformació absoluta de la societat vençuda. Quant a la legislació que vigia fins aleshores, els àmbits relacionats amb el control de l’espai públic són objecte d’una atenció específica que aprofundeix clarament els paràmetres repressors sobre la base dels quals es jutjaran, d’ençà d’aleshores, els usos del carrer.

Aquest procés s’efectua, d’entrada, mitjançant la promulgació de normatives excepcionals, com ara l’Ordre Circular de 20 de juliol de 1939, la qual conduïa als tribunals militars qualsevol expressió pública de desafecte envers el bàndol guanyador a la Guerra Civil. Posteriorment, el Codi de Justícia Militar del 1945, que permetia aplicar la jurisdicció militar a civils, va perllongar aquesta disposició fins les acaballes del franquisme, a través sobretot de l’anomenat Juzgado Militar Especial de Espionaje y Otras Actividades. L’aplicació de decrets especials les dècades següents no farà sinó  empaitar en termes veritablement obsessius el dret d’usar el carrer per expressar-hi qualsevol cosa que no fos una adhesió sense fissures a la dictadura. Un cas especial fou La Ley de Orden Público del 1959. Totes aquestes legislacions especials, van ser aplicades, a més de per la militar, per una jurisdicció penal especial anomenada Juzgado y Tribunal de Orden Público, creat el desembre de 1963.

A la pràctica, l’aplicació de la legislació franquista, la preocupació per mantenir una vigilància totalitària sobre l’espai públic es va traduir en dos tipus singulars d’actuació a càrrec de les forces de seguretat, la finalitat de les quals era garantir el descongestionament automàtic i expeditiu de tot trànsit anòmal no autoritzat. Aquestes formes de desembossament, derivades d’una fòbia als condensaments humans com a font potencial de perill polític –«¡no formen grupos!»–, es traduïen en sengles ordres verbals que la policia solia repetir amb finalitats dissuasives i abans d’un immediat recurs a la violència. En tots dos casos venia a explicitar-se com la xarxa viària podia ser pensada en termes hidrostàtics. La primera era l’ordre «¡circulen!», que indicava la prohibició de fer reunions que obturessin o espesseïssin el trànsit. La segona era el mandat «¡disuélvanse!», amb què es feia palesa la convicció que tota tendència a l’engrutament que un cabal urbà experimentés mancat de control havia de ser corregida per mitjà d’una intervenció desintegradora del grumoll detectat. A tall d’anècdota significativa d’aquesta obsessió per evitar coàguls que entorpissin el que havia de ser un espai públic totalment fluid, sense obstruccions que poguessin donar peu a una alteració de l’ordre, tenim les declaracions d’un policia local de Manresa, Antoni Martos, fetes en aquest mateix diari el passat 11 d’abril del 2007:  “La primera vegada que es van fer castells a la plaça de l’Ajuntament, vaig anar a treure la gent que hi havia al voltant. Jo cridava: fuera de aquí, fuera de aquí. Llavors un de la colla em va dir que eren els que feien la pinya. Vaig marxar avergonyit”. En més d’una oportunitat, tanmateix, la ciutadania va trobar els mitjans per vèncer la prohibició fulminant d’ocupar l’espai públic, i fer pinya per a finalitats no autoritzades.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, Antropologia urbana