Archivo de la etiqueta: Estat

Tots els mals de la caixa de Pandora

Font: OACU

Font: Albert Marín-OACU

 

Comunicat de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) sobre els fets de la #OperaciónPandora

El passat 16 de desembre, a un quart de sis del matí, un operatiu format per 700 agents dels Mossos d’Esquadra, complint ordres de l’Audiència Nacional espanyola (hereva del Tribunal d’Ordre Públic del franquisme), en un operatiu ordenat pel jutge Javier Gómez Bermúdez sota el nom de “Operació Pandora”, van realitzar 11 detencions en catorze registres, tretze a Catalunya i un a Madrid. D’aquestes detencions, 7 van ser confirmades en els següents dies, acordant,  a petició de la fiscalia, l’ingrés a presó preventiva a Soto del Real. Els escorcolls es van produir en pisos particulars i entitats: al barri de Sant Andreu de Palomar els Mossos d’Esquadra van entrar a l’Ateneu Llibertari del Palomar, i al Poble Sec a l’Ateneu Anarquista. D’aquests, el que tingué més ressò fou el de la Kasa de la Muntanya, històrica casa okupada de Barcelona que enguany compleix 25 anys d’activitat.

Les irregularitats en la realització de l’operació no han estat excepció: tot l’operatiu va ser legitimat per el secret de sumari, cap dels detinguts va poder conèixer de què se les acusava, cap còpia de l’inventari del material requisat va ser produïda, el tracte de les persones que habitaven als immobles objecte d’escorcoll va ser humiliant i arbitrari. No obstant, sí ha transcendit el contingut de la interlocutòria de presó preventiva on el jutge detalla que les imputacions són per un presumpte “delicte de constitució, promoció, direcció i pertinença a organització terrorista”, així com pel presumpte delicte de “tinença i dipòsit o aparells explosius i inflamables, incendiaris o asfixiants”. També hi suma el “delicte de danys i estralls amb finalitat terrorista”. En declaracions a La Directa, Jaume Asens, un dels advocats que assisteix a un dels detinguts denunciava l’opacitat de tot el cas: “tant els Mossos com la Fiscalia, parlen de terrorisme sense especificar ni tipus delictius concrets, ni fets concrets individualitzats que se’ls imputa a cadascun d’ells”.

Així mateix, en un text publicat també a La Directa, Benet Salelles, també advocat d’una de les detingudes, manifestava la seva perplexitat per la lectura de les interlocutòries de presó provisional: “El jutge parla dels GAC (Grups Anarquistes Coordinats) com a organització terrorista i utilitza per a provar la pertinença dels imputats els fets que assistien a reunions o que participaven en l’elaboració de butlletins i publicacions de caràcter propagandístic llibertari. Altra vegada, la democràcia segrestada. L’associacionisme com a base de la sospita. El vincle comunitari com a eix del mal. La reflexió i la ploma crítica com a indici terrorista. La resolució judicial no concreta cap relació de les persones detingudes amb cap bomba concreta, amb cap explosió, amb cap dany, ni tan sols amb un trist contenidor cremat. Ja tenim doncs la perversió conceptual servida: el terrorisme ja no es genera amb atemptats contra les persones o els béns, la intimidació pròpia de la violència política ara neix de les reunions, els butlletins, les cartes i la solidaritat amb les preses”.

Dels possibles atemptats terroristes res en sabem, ni nosaltres ni bona part de la premsa que ràpidament ha corregut a difondre la informació policial com a verídica. La pregunta és clara, de què s’acusa a les persones detingudes? On ha explotat un artefacte? Qui ha mort, o resultat ferit, per un “atemptat anarquista”? Ens trobem no solament davant d’un indiscutible intent de demostració de força i de poder per part de l’Estat, sinó també d’una clara i evident expressió de com s’articulen els processos de construcció ideològica de l’enemic, que són posats en marxa en el marc del que no poden ser sinó desesperades temptatives per mantenir l’hegemonia de l’ordre social, polític i econòmic imposat, reflex inequívoc de l’estat de debilitat i desestabilització que assetja el govern actual. Aquest enemic que ens han presentat podria resultar no ser més que l’encarnació resultant dels mecanismes o habilitats recursives de l’Estat destinades, entre altres coses, a allunyar el focus d’atenció de la gravetat – i responsabilitat – de l’actual situació política i econòmica, o de reafirmar una pretensiosa i autoadjudicada capacitat per mantenir aquesta seguretat ciutadana a la que s’apel·la amb la nova Llei aprovada pel Congrés en matèria del que no deixen de ser mesures de control i repressió de la protesta i la dissidència.

Aquesta projecció de l’encarnació del mal sobre un col·lectiu concret, així com el tractament mediàtic i policial estigmatitzant, li confereix a aquests col·lectius (anarquistes, okupes, etc.) la qualitat d’enemic identificable, reconeixible, que s’ha fet present entre nosaltres, i que de forma imprevisible podria tornar a aparèixer. D’aquesta manera, pretenenfer-nos creure que aquesta nova tipologia d’enemic, el ”anarquista terrorista” que pretesament habita i actua avui en dia a les nostres ciutats, s’ha estat amagant fins ara, invisible, sense que ningú s’hagués adonat de la naturalesa criminal de les seves activitats. La personalització, així com l’assenyalament topogràfic de “l’enemic”, aconseguida mitjançant els registres i detencions realitzades i la producció del discurs mediàtic sobre aquestes, acaba amb la condició abstracta de la trama genèrica, situant-la en punts concrets del mapa, en llocs com la Kasa de la Muntanya, a els Ateneus Llibertaris, etc., espais de debat polític, associacionisme de barri i difusió de cultura llibertaria que ara són criminalitzats.

No oblidem, com assenyalava immillorablement Gerard Horta a VilaWeb, que “l’etimologia del mot ‘terrorisme’ remet a processos d’aterriment social originats i exercits pels estats sobre les societats. Que l’Audiència Nacional espanyola o un dels seus servents al nostre país – el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya – pretenguin actualitzar periòdicament aquest vell dispositiu social consistent a projectar l’encarnació del mal en un grup de gent – heretges, bruixes, judeo-maçons, boigs, adolescents, comunistes, drogoaddictes, negres, immigrants, pobres, independentistes, okupes, musulmans o anarquistes –  no ens hauria de fer perdre de vista que l’únic immens mal que sofreix la majoria social treballadora és el fruit de la injustícia social i de la desigualtat de la societat de classes”.

Des de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) expressem tota la nostra indignació i ràbia cap a l’ocorregut, veritable caça de bruixes dirigida des de l’autoritat i destinada únicament a sacralitzar, una vegada més, el seu mesquí poder i insolent impunitat enfront del poble i la justícia social. Així mateix, manifestemla nostra solidaritat amb els que han patit i estan patint els efectes de l’Operació Pandora,les nostres companyes i els nostres companys, veïnes i veïns que son criminalitzades per lluitar al costat dels desnonats, els immigrants i els col·lectius discriminats, per canviar aquest sistema injust que ens vol mantenir quietes i emmordassades en la seva democràtica dictadura neoliberal.

Barcelona, 21 desembre de 2014

Per una versió més extensa del comunicat, podeu clicar aquí.

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Política

Nacionalisme primordialista i caritat ciutadanista. Uns guants de seda per al puny de ferro del futur Estat català?

Per Miquel Fernández (OACU)

El debat per la independència de Catalunya del Regne d’Espanya s’ha situat al centre de l’agenda política institucional coincidint amb l’anomenada crisi financera actual. Oficialment, es posa en marxa el procés cap a l’Estat propi de mà de l’actual govern de la Generalitat després de diverses reunions entre els dos presidents, Artur Mas i Mariano Rajoy. Des de l’inici de les trobades al febrer de 2012, el president de l’Estat espanyol va negar qualsevol negociació que equiparés el pacte fiscal especial amb Euskadi i la Comunitat Foral de Navarra (1) amb el català. Davant aquesta oposició, Mas i el seu govern decideixen emprendre el camí cap a la Independencia (2).

El context polític i econòmic en què es produeix aquesta trobada és molt eloqüent. La ” crisi financera ” ha justificat la privatització de grans esferes del escanyolit Estat del Benestar. Mentre les grans fortunes catalanes i espanyoles continuen augmentant els seus guanys a costa d’aquestes privatitzacions – però també d’un frau fiscal insultant – la Generalitat es converteix en la primera de les comunitats autònomes en realitzar retallades en inversió pública. Paradoxalment , aquesta desinversió proposta ja des de la tardor de 2011 es produeix enmig d’escàndols pel saqueig de centres públics com el Palau de la Música o de desenes de casos de delictes de coll blanc. Un recent estudi establia que el que s’intentava estalviar amb les retallades en educació i salut pública a Catalunya el 2011 no arribava ni una sisena part del frau que cometien els poderosos: 2700 milions d’ desinversió pública davant del desfalc de 16.000 milions d’euros a les administracions públicas (3). Per al govern català , el frau de les fortunes privades és inaprehensible i les retallades en despesa social irrenunciables. El discurs es simplifica al màxim per confondre i aglutinar tota la població al voltant de la idea que només hi ha una solució al daltabaix social: la Independència.

I aquest és un escenari immillorable per al desembarcament victoriós en el nostre territori de noves estratègies de gestió penal de la pobresa. Aquestes ja fa temps que circulen pels Estats Units d’Amèrica i Anglaterra i una mica menys per l’Europa continental . Aquesta nova forma de gestió de la pobresa ha d’anar acompanyada d’una cobertura bondadosa i patriòtica que oculti la violència que s’aplica contra cada vegada capes més àmplies de la població.

Davant d’una ofensiva sense precedents contra el bé públic (des de les primeres exempcions d’impostos per patrimoni, de reducció d’impostos als trams alts, de successions, o de les amnisties fiscals, entre altres coses, a més dels sagnants retallades en sanitat, educació o subsidios (4) provocant un augment rampant de la inseguretat social, només es pot mantenir l’ordre públic amb l’expansió i densificació de polítiques de control cada vegada més repressives. És el que sociòlegs com Loïc Wacquant han cridat gestió punitiva de la pobreza.

Mai com en aquests darrers mesos s’ha pogut comprovar de ben a prop l’encert de la proposta d’anàlisi integral que fa Wacquant a lligar l’expansió de les polítiques neoliberals de privatització de tota l’esfera pública possible, la política social i la carcerària com a parts d’un sistema total i que es retroalimenta contínuament. El sociòleg ho resumeix amb la fórmula segons la qual , la mà invisible del mercat , necessita el puny de ferro del Estado (5).

Doncs bé, en aquest context d’ultra violència contra el comú, les retòriques justificadores d’aquestes noves estratègies penals de gestió de la pobresa , passen primer per la importació a Europa del que , novament Wacquant, va anomenar la “sensatesa penal nord-americà”. Les conegudes polítiques de tolerància zero i les pseudoteorías dels vidres trencats resulten un marc ideològic i normatiu que justifica la persecució i empresonament dels pobres a partir de desterrar “la ingenuïtat socialdemòcrata de la rehabilitació” del panorama del control social. D’altra banda es criminalitzen i ataquen formes alternatives de procurar la subsistència o l’esbarjo. La pressió sobre aquest tipus de pràctiques i l’amenaça amb els “treballs forçats per la comunitat” (6) o la presó, aconsegueix engreixar un mercat de treball -progressivament més desregulat- i el dels espais d’esbarjo -cada vegada més normativitzat- obligant a les classes descapitalitzades a acceptar treballs altament precaritzats ja procurar l’oci en el mercat institucionalitzat. Un cop ofertes les respostes per acabar amb “el crim i la delinqüència” es necessita refundar contínuament el consens que les ha produït. Aquest es proveeix per un costat de la culpabilització dels pobres de la seva situació i de l’altra, de la idea segons la qual hi ha solucions al “problema de la pobresa” que no passen per la redistribució característica dels desballestats “estats del benestar”. Les noves solucions passen per una caritat cristiana que “eviti que els nens de famílies pobres heretin la pobresa dels seus pares” (7).Per fer això, se separen tots dos problemes, el de la petita delinqüència -i l’associat a les activitats econòmiques informals- i el de la pobresa, com si no tinguessin res a veure. Per al primer tipus de problema, s’imposa una hiperregulació del carrer que augmenta exponencialment i acaba sancionant pràcticament qualsevol pràctica laboral o d’oci allà exercida que s’allunyi dels interessos dels poders econòmics oligopòlics o estatals.

D’altra banda, cal la consolidació d’un consens al voltant de qui són els ciutadans de dret i qui no ho són: els nacionalismes primordialistes i per tant les retòriques sobre la immigració , així com tots els discursos sobre el civisme, estableixen qui són subjectes de dret i qui no. En aquest sentit , els “immigrants” per definició i tot el batibull de persones i pràctiques etiquetades com “incíviques” , queden excloses de la comunitat ideal ciudadanista (8) i per tant, confinats sota una mena d’estat d’excepció permanent en la mesura que sobre ells i elles, es poden aplicar amb total zel, gran part d’un ventall punitiu en sistemàtica implementació.

I la via neoliberal de tancar el cercle és convertint la gestió de la pobresa i la criminalitat en un altre negoci. Així tenim doncs que la caritat, la vigilància i les presons s’han convertit en indústries cada vegada més poderoses. És a dir, que la solució es desencadena seguint la mateixa lògica capitalista de producció de plusvàlues, en aquest cas, absorbint aquells subjectes que no produeixen beneficis per a tercers , al contrar , els posen traves. Els pobres molesten doncs, quan interrompen el que hauria de ser un plàcid passeig per a turistes o bobos (9) en els encara vigents baixos fons, o directament, quan manifesten impúdicament la seva pobresa en qualsevol cantonada de les nostres immaculades ciutats.

Ens trobem doncs en una entrada de curs especialment eloqüent pel que fa a això respecta. Els desnonaments no s’aturen mentre els rescats dels bancs es produeixen per tot arreu, l’atur que no cessa d’augmentar i la precarietat i la disminució de salaris són el pa de cada dia de centenars de milers de català i totes. Davant d’aquesta situació moltes d’aquestes persones opten per buscar-se la vida , alguns prefereixen pidolar a robar i altres el contrari. Unes prefereixen acceptar els treballs més precaris i insegurs i altres prefereixen fer o tornar a fer el carrer. Davant d’això què tenim? doncs un huracà a favor de la penalització de totes les conductes desordenades, augment del càstig, substitució de les faltes per penes i omplir fins a rebentar les presons. Perseguir la prostitució , els carteristes , manters , llauners , músics de carrer i altres buscavides ( tots en el mateix sac ) i si és possible, que acceptin qualsevol treball en qualsevol condició, “aquí o en Lapònia” (10) i si no, a la presó.

Les últimes notícies parlen que “fracassa la presó de cap de setmana per carteristes” quan el ministre d’interior proposem com no fer-ho! – Que el furt sigui delicte més enllà de valor de l’objecte robado (11). Això se suma a l’infame Three Strikes and You’re Out que converteix tres faltes administratives en delictes. S’afegeix igualment a la més recent recuperació dels grups de Somatenes (12) -tristament famosos com cos paramilitar de la patronal i els grans propietaris contra els moviments obrers i camperols durant els anys previs a la revolució social del primer terç del segle XX a Catalunya.

És així com gran part d’una població que pateix les retallades s’aglutina al voltant d’un nacionalisme primordialista que reprodueix i complementa l’efecte balsàmic de les retòriques i pràctiques caritatives. Els “veritables pobres” -es diu des de les institucions- poden comptar amb la beneficència cristiana i ara també ciutadanista: si es comporten “correctament” i se sumen al projecte de Nou Estat d’Europa, no caldrà que vagin a presó, podran viure – certament amb algunes dificultats- de la caritat dels “bons ciutadans” .

I això va ser el que, com una epifania, es va manifestar en el lliurament de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya de l’any 0 de les retallades. Subreptíciament es va inflar d’honors i legitimitat que hauran de ser els guants de seda per al puny de ferro del futur nou Estat d’Europa (una Europa que ha forçat a tots els seus membres a acceptar una Carta Magna terroríficament neoliberal (13)) es va premiar -just un any abans de la multitudinària manifestació que va ocupar les portades de gran part de la premsa internacional l’11 de setembre de 2012 a Ómnium Cultural14 i Càritas Diocesana les dues “ànimes del país”. Les dues ànimes que “simbolitzen que les aspiracions nacionals i socials són inseparables” (15). O en altres paraules , el triomf de la retòrica davant de la derrota de la solidaritat.

Miquel Fernández. Observatori d’Antropologia del Conflicte- Universitat de Barcelona

Per descaregar l’original en anglès aquí

___________________________________________

1 A grans trets, el pacte fiscal d’aquestes dues comunitats autònomes, les dota d’hisenda pròpia i de capacitat per recaptar tots els impostos estatals.

2 E.S. “Rajoy y Mas, dos encuentros oficiales y dos reuniones secretas”. ABC 01/04/12

3 La font principal de les dades les aporta el Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda (GESTHA). L’anàlisi dels mateixos es va publicar en un article signat per l’actual diputat del Parlament de Catalunya de la Canditatura d’Unitat Popular- Alternativa d’Esquerres (CUP- AE). Veure Fernández, D. “Silenci, aquí es defrauda: 16000 millions d’euros anuals”, La Directa, 8/11/2012

4 Totes aquestes mesures s’han pres per igual a Catalunya i a la resta de l’Estat, ja fossin aquests governats per partits conservadors o progressistes. De fet, la primera privatització de la sanitat pública la va iniciar el primer president socialista després de la Guerra Civil, Felipe González el 1986

5 Aquesta tesi està desenvolupada per l’autor en la seva trilogia sobre la qüestió: Les presons de la miseria (2003) Pàries urbans. Guetos, banlieues, Estat (2007) Castigar els pobres. El nou govern de la inseguretat social, 2006. Totes publicades a EDICIONS DE 1984.

6 Sen, Cristina “Beneficiarios de ayudas sociales pagarán con tareas para la comunidad” La Vanguardia, 11/09/2012

7 López, María- Paz, “La primera oportunitat”, La Vanguardia, /09/09/2012

8 Simplificant molt, es pot afirmar el “ciutadanisme” és una ideologia subjectivista, pròpia de l’esquerranisme petitburgès, que, rebutjant l’anàlisi de les contradiccions de classe, posa l’accent en una mena de “regeneració ètica” del capitalisme i redueix sovint les seves propostes a la simple reforma de la superestructura (formes de poder polític) que, per si mateixes, haurien de dur a un canvi en les polítiques econòmiques i socials.Veure Domínguez Sánchez, M. (2007). Crítica del Ciudadanismo. In “IX Congreso español de sociología. Barcelona, 2007. Grupo de Trabajo de Sociología Política. Ponencia mimeografiada”. (pp. 1–9).

9 Con el acrónimo Bobos (de Bohemios y burgueses) David Brooks pretendía dar cuenta de la “pequeña burguesía intelectual” con mayor capacidad de consumo ostensible y toda la ética que se le prejuzga. Ver Brooks, D. (2000). Bobos in paradise :the new upper class and how they got there (p. 284). New York: Simon & Schuster.

10 El dirigente de la patronal Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE), José Luis Feito, proponía que los parados dejasen de cobrar la prestación por desempleo en el momento que rechacen la primera oferta. Feito afirmó que  “un parado debe aceptar cualquier trabajo aunque fuera en Laponia, si no lo acepta no cobra el paro”. Europa Press. “CEOE afirma que ‘hay que aceptar trabajos aunque sean en Laponia’”. 20/02/2012

11 Albalat, J. G. “Un assumpte pendent” El Periódico de Catalunya, 10/09/2012

12 Baquero, Antonio, “El Govern donarà carta legal als sometents”, El Periódico de Catalunya,11/09/2012

13 Pisarello, G & Pedrol, X. (2005) La ‘constitución’europea y sus mitos una crítica al tratado constitucional y argumentos para otra Europa. Icaria: Barcelona

14Sense pretendre ara analitzar profundament aquesta entitat, cal dir que neix al periódo franquista amb la intenció de preservar la llengua, la cultura i el país, d’altra banda els seus lemes. Continua sent un lobby del nacionalisme primordialista català i és el propulsor de l’Assemblea Nacional Catalana, organització que té com a únic objectiu “recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social”. Veure «Assemblea Nacional Catalana». L’Enciclopèdia.cat. Barcelona:Grup Enciclopèdia

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Política, Soberanisme