Archivo de la etiqueta: Manresa

La cita

Font: montonerossilvestres.blogspot.com

Font: montonerossilvestres.blogspot.com

Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

La rellevància de les cites en l’activitat clandestina és de vital importància, de fet la pràctica totalitat de les organitzacions que lluitaren contra la dictadura depenien en bona mesura del funcionament de les mateixes, sobretot en els períodes de més activitat. Un clar exponent en la nostra història serien els fets ocorreguts durant la Caputxinada, quan es va aconseguir reunir 500 persones als Caputxins amb un sistema de cites, sense que els cossos de vigilància se n’adonessin fins que la multitud no es trobava ja al lloc previst i a l’hora senyalada. Un altre cas, més proper i més traumàtic, va ser la caiguda de l’aparell de propaganda del PSUC a Manresa el 1975, moment en el que es feia necessari reprendre un seguit de contactes que no eren previstos.

No en va, des de les ciències socials s’ha reconegut en la cita una forma sociològica específica, justament per la manera com compagina el caire passatger de l’esdeveniment i la seva fixació en el temps i l’espai, és a dir pel contrast entre la brevetat del moment en que es produeix i la seva manera de marcar intensament un lloc i una determinada fracció de temps, característiques que –remarcava Simmel- coneixen una agudització particular en el cas del redenz-vous, “eròtic o il·legítim”. Per al cas de la militància clandestina, la qualitat fonamental d’aquests contactes fragmentats, rau precisament en la capacitat de limitar a la seva dimensió més estrictament funcional el coneixement entre els citats.

Els diversos testimonis coincideixen alhora de descriure els breus moments en que s’està acabant de coagular el contacte, aquests s’intenten dilatar de totes les maneres possibles, caminant més a poc a poc, trobant-se des de lluny, etc. El sistema habitual consistia en quedar en una hora en concret en un determinat carrer, aleshores, els citats des de direccions oposades iniciaven el contacte produint-se la trobada després d’haver comprovat que no hi havia cap indicador sospitós. Tota una tècnica de descobriment i evitació del vigilant va ser construïda durant la clandestinitat, un dels manuals de normes de seguretat dels anys 60, aconsella: “No ir a ninguna reunión sin antes asegurarse bien de que no se ha sido seguido. Te juegas la carcel y el futuro del Movimiento Obrero. Es fácil darse cuenta si se es seguido utilizando los medios de transporte, calles solitarias, cambios de rumbo, etc., sin poner cara de conspirador”.

Clar, que el sistema de cites implicava una cadena en les que una conduïa a l’altra era una cosa que els repressors sabien bé. Descobrir les cites que tenien els detinguts en les següents hores i dies era la principal informació que sota tortures s’intentava aconseguir. Així, la impunitat amb la qual aparentment es produïen aquests contactes en el carrer desapareixia en arribar un dels citats en companyia, també discreta i dissimulada, de la policia, que fins i tot podien no efectuar les detencions en aquell moment i intentar esbrinar la resta de cites previstes d’aquella persona mitjançant tortures o continuar la vigilància discretament per a ampliar la cadena de captures.

La ciutat apareixia com una font inesgotable de dobles i triples llenguatges, de malabarismes indesxifrables per aquells que quedaven fora. El franquisme i tot govern saben que és impossible controlar plenament una ciutat, com a molt és pot mantenir sotmesa pels breus lapses de temps en els que s’ha assolit buidar el carrer dels seus usuaris, com ocorre en els tocs de queda o estats d’excepció. El règim franquista ho sabia, els règims que hi havia o hi haurà després ho aprengueren també. Tota ciutat és en realitat secreta.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, Memòria

Les bones maneres

Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

Les organitzacions clandestines que d’amagat protagonitzaren la lluita antifranquista a la comarca, desenvoluparen la seva activitat en bona mesura obertament en públic, en el sentit de visible per tots, si més no pel que fa al seu aspecte extern, sobretot a partir de la segona meitat dels anys seixanta empeses per la voluntat de difondre i créixer. L’organització depenia en última instància d’un seguit de contactes que sols es podien produir al carrer, i preferentment als carrers del centre, als espais de màxima afluència de gent com a paradoxal garantia de discreció. A Manresa, per exemple, el passeig de Pere III i la plaça de Sant Domènec, sovint esdevenien escenaris per a la conspiració, llocs de trobada en els que imitant el deambulà d’aquells que passegen per passejar s’establien les relacions necessàries per al desenvolupament de l’activitat clandestina. Certament podríem trobar diferències en l’organització de l’activitat entre diversos nuclis urbans de la comarca, aquestes vindrien determinades en major grau per les característiques demogràfiques de la població. Tot i així apareixen un seguit d’elements comuns aquí i arreu del país als que volem prestar atenció.

Els i les militants clandestins, desenvolupaven i portaven fins a les darreres conseqüències, sobre la marxa, una concepció de l’espai urbà com una superfície lliscant feta de contactes superficials, allò que des de l’Escola de Chicago a principis del segle passat anomenaren relacions de transit. A l’espai públic, context d’exterioritat pura marcat per una certa fredor i distanciament, els militants clandestins tots ens bona mesura simulaven i es refugiaven en l’ambigüitat, assumint el seu paper conscient o inconscientment com una farsa. En aquest ordre de visibilitats feien pròpia, i perquè no dir-ho com qualsevol altre transeünt, aquella premissa segons la qual, com diria Paul Valery en un dels seus celebres aforismes, el més profund és la pell, o millor dit encara recordant a Ervin Goffman, el més profund és la pell dels altres. El militant clandestí apareixia com un observador lúcid dels comportaments humans i les seves variables, és a dir, un etnògraf meticulós i un tècnic de primer ordre de l’antropologia aplicada. El principal valor que governava l’activitat clandestina, no era altre que el valor de la mundanitat, capacitat per usar tècniques que van del mimetisme a la mudança de pell, impostor crònic, exiliat de si mateix per tal d’evitar el pas fatal entre la identitat i la identificació. El pas per espais públics es fonamentava en la capacitat de ser indistingible entre la resta de persones, mantenir comportaments que no provoquessin sospites, manejar el que s’entén per “aparences normals”, és a dir, el domini de les bones maneres. No emetre cap signe estrany i menys encara alarmant per als altres, res que grinyoli en relació al món que envolta al militant secret, és el que el permetia continuar amb els seus fins i dur a terme la seva tasca.

Les normes de seguretat són del tot clares en aquest aspecte quan assenyalen que “El hábito no hace al monje pero lo delata. Si se lleva el pelo largo, barba, etc.. se puede ser “sospechoso”. Atuendo sencillo y arreglado”. Es tracta que la dramatització respecti el marc i el tipus de relacions i usos que es donen a cada lloc, adoptar diferents papers com una manera de resoldre la necessitat de restar identificat, transitant d’un context a un altre emprant el llenguatge relacional pertinent. Vet aquí la importància de mantenir fora o lluny de l’escena secrets, tots aquells aspectes conformadors de la persona que poguessin resultar un destorb o un impediment per a què la interacció es produís de forma fluida i mantenint-se per sobre d’aquesta línia de flotació, el depassament de la qual implicaria l’entrada en crisi de les relacions socials establertes. D’aquí que l’extrema perillositat atribuïda a les organitzacions clandestines, i el contrast amb la seva invisibilitat, la dificultat d’identificar els agents d’un grup demonitzat fes que les seves activitats produïssin més inquietud i suscitessin una activitat persecutòria més intensa i obsessiva.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia negativa

El secret i la societat secreta

Escrit conjuntament pre Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

“El secret vivia amb tu, ni la teva família sabia que tu militaves. Recordo el meu pare que deia: -estos niños nos van a meter en un lio-, i me mare deia: -bueno, si no nos meten ellos quien nos va a meter-.”

Aquestes paraules ens les oferia una militant d’una organització clandestina antifranquista a la comarca, a la segona meitat dels anys seixanta. Aquesta dona ens recordava però, que el secret no havia estat només un recurs per a les organitzacions polítiques que exercien des de la clandestinitat. Com a treballadora de la Fàbrica Nova de Manresa, fàbrica que va viure de les primeres vagues generals amb la dictadura el 1946, i que comportà la visita urgent del dictador a la ciutat, ens detallava com les dones que hi treballaven es nodrien d’un llenguatge secret amb el que s’explicaven pel·lícules, alhora que n’inventaven d’altres de noves. Un llenguatge que serví també per a dur a terme de manera espontània i organitzada, sense que això suposi una contradicció, les moltes accions de protesta que es protagonitzaren dins d’una fàbrica, val a dir que com tantes d’altres del ram, on munions de dones sumides en el ressò dels telers desenvoluparen llenguatges propis, que s’estenien i diversificaven al llarg de les sales i els passadissos, refugiant-se en el moviment de la filadora o les cantonades del batan on s’obria i netejava el coto, podent anticipar en el moment més inesperat qualsevol incidència, imprevist o contingència fortuïta. Cops d’ull, gestualitats mimetitzades amb el moviment propi de l’activitat, alertaven i transcorrien de teler en teler recorren llargues distàncies abans de produir-se l’esdeveniment. L’arribada d’un inspector podia ser resolta en qüestió de segons, abans que aquest travesses el pati de la fàbrica, permeten que les més jovenetes s’amaguessin de la seva mirada, amb la complicitat del director de la fàbrica i els seus seguidors, quins patirien a la seva vegada aquesta complexa xarxa de comunicació disposada a ser reactivada en qualsevol moment.

Certament, aquestes dones formaven societat entre si, i com en el cas de les organitzacions polítiques clandestines, el vincle fonamental no era altre que la confiança mútua entre els seus membres. Aquesta, per unes i altres, s’expressava mitjançant rituals executats d’amagat i en amagatalls, intercanvi en públic de signes de reconeixement específics, destinats sempre a reforçar al petit grup davant el gran grup, sempre conscient que la seva millor arma no és l’atac, sinó l’astúcia. Concreció, al capdavall, del que Max Weber anomenava “l’avantatge del petit número”, és a dir “la possibilitat que tenen els membres d’una petita minoria de posar-se d’acord ràpidament”.

A ambdues formes d’organització, tant a la fàbrica sense una estructura estatutària, com a les organitzacions clandestines antifranquistes, reconegudes a la posteritat sovint en detriment de les primeres, se’ls pot aplicar la tipificació extreta de les ciències socials de “societats secretes”, per referir-nos a aquelles formes d’organització social, universalment trobades, la supervivència de les quals depèn de la seva ocultació. Millor es correspondria la noció que encunyà Marcel Mauss de “societats de complot”, homologables a les societats secretes en general, però que són “secretes pel seu funcionament, però no per la seva funció”, en la mesura que la seva activitat sempre va ser en un grau o un altre pública, la minoria lucida impacient de les majories socials.

Les seves, varen ser unes realitats “proxèmiques”, quina matèria foren les vivències, les corrents d’experiència. És a dir, que es nodrien del colze a colze, donar-se calor, fer xivarri, parlar en veu baixa però provocant un murmuri, en definitiva, suar plegats. Precisament, tot allò a que Michel Maffesoli anomenà centralitat subterrània, que no és altra cosa que el substrat mateix de l’existència, on s’exerceix el domini de la sociabilitat, en allò secret, en allò pròxim, en allò insignificant.  El depòsit del qual ens recorda al “phylum” de Lacarriére, que també podíem trobar en H. Miller a “El coloso de Marussi”, en que es dona comptes de l’estreta relació existent entre l’arborescència –malgrat ser mineral- de la naturalesa i l’explosió de la vida.

Una convicció aquesta que es correspondria amb la capacitat que autors com Gabriel Tarde –ja a finals del segle XIX.– apreciaven en els petits grups hiperactius de difondre idees i iniciatives de forma aparentment marginal, fins i tot, com en el nostre cas, sota tota mena d’assetjaments o prohibicions, amb una eficàcia que mai assolirien emprant els grans mitjans de comunicació de masses. Els teòrics del caos no han fet sinó donar-li la raó a aquesta mena de percepcions, sensibles davant la capacitat transformadora de moviments inicialment molt petits provinents del subsòl o les perifèries socials. Una força aquesta, agregativa i abstracta, que se’ns apareixeria amb Maurice Halbwachs com a memòria col·lectiva, o també societat silenciosa. Recordant-nos aquelles estrelles que, per densificació vertiginosa, moren per donar lloc a un nou espai-temps. La densitat molecular del forat negre, és aquí densitat per sociabilitat. És la lògica de la canilla, de la manada ens dirà Elias Canetti, hordes de reduït nombre, que vaguen en petites gossades.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, olvido, Política