Font: Propia
Per José Mansilla (OACU) i Mar Redondo (Ateneu la Flor de Maig)
Sota el neoliberalisme, les ciutats s’han convertit en espais de control, peròtambéen llocs de resistència. Les ciutats, i Barcelona és un clar exemple d’això, competeixen en un món globalitzat per l’atraccióde noves inversions i capitals. Així, avui dia és fàcil trobar adjectius que qualifiquen a les ciutats com intel·ligents (smart), resilients, sostenibles, etc., epítets sobre els quals es troba el darrer desig de fer-les més atractives, dotant-les de contingut i significat en un intent de convertir-les en mercaderia. En aquesta dinàmica juga un paper fonamental l’urbanisme. Com ens recordava el sociòleg francès Henri Lefebvre, sota una aparença tecnològica, humanista i positiva, l’urbanisme ha esdevingut un instrument més pel domini de l’espai en mans de polítics i arquitectes. D’aquesta manera, l’espai urbàno és simplement una esfera social on esdevéla vida, sinó més aviat una esfera productiva que organitza aquesta mateixa vida. A l’espai urbàes produeix l’enfrontament de tots els elements que constitueixen la vida social de les ciutats. A un intent de controlar l’espai en un context que prefigura la ciutat com escenari del conflicte, li correspon un espai de resistència.
L’Ateneu la Flor de Maig es troba inserit a l’interior del perímetre d’un d’aquests espais de control, el Districte 22@Barcelona. El Pla 22@, posat en marxa ara fa catorze anys, perseguia la total transformacióde dues-centes hectàrees del Poblenou, barri tradicionalment obrer i industrial situat molt a prop del centre de Barcelona, a través d’un profund procés de renovacióurbanística. La idea era la creaciód’un innovador districte productiu destinat a la concentraciói desenvolupament d’activitats empresarials vinculades a les noves tecnologies i el coneixement. El sòl del barri es convertia aixíen un actiu financer més on les plusvàlues produïdes pel mateix, amb l’ajuda de la instituciómunicipal, serien finalment apropiades per les elits econòmiques locals i internacionals en un clar exemple de valor de canvi davant del valor d’ús. Només fa falta donar una volta pel Poblenou per veure el resultat del experiment: moderns gratacels semibuits s’aixequen davant de les antigues instal·lacions fabrils i naus en les quals s’allotgen, a vegades, grups d’immigrants sense sostre.
És en aquest context de mercantilitzacióde l’espai urbàon es produeix, per part del veïnat del barri el mes d’octubre de 2012, l’okupacióde l’antic edifici de la cooperativa La Flor de Maig. Des d’aquell mateix moment es converteix en un lloc des del qual denunciar la gestióurbanística del Pla 22@ i les necessitats de la “Marca Barcelona”; el dèficit històric a l’hora de recuperar tots els edificis que van ser de creacióveïnal i obrera amb finalitats cooperatives que des de la dictadura franquista es mantéi mai han estat suficientment abordat, i per donar resposta a les necessitats, els reptes i els desitjos no satisfets en la societat capitalista actual. L’okupació, que ha durat disset mesos, va viure el passat dia 26 de marçun nou episodi quan, com a conseqüència del procés de desobediència civil iniciat i de les posteriors mobilitzacions, l’Ajuntament de Barcelona va arribar a un acord d’adquisicióde l’edifici amb l’actual propietat i es va comprometre a cedir l’espai sota el model de gestióautònoma que actualment estàfent servir.
Des dels actuals okupants de La Flor de Maig s’estén el procés com una continuaciódel moviment cooperatiu del Poblenou, dels ideals i pràctiques del qual van portar a construir l’edifici i a omplir-lo de vida a finals del segle XIX, aixícom del moviment veïnal i social que el va recuperar com a Ateneu en plena transició, després d’haver estat expropiat pel franquisme durant 40 anys. En definitiva, una alternativa als usos especulatius constants al barri atribuint a La Flor de Maig l’ús que defineixin, no els mercats, sinóles persones que la viuen.
A partir d’ara, el veïnat del Poblenou es trobaràamb noves preguntes a les quals hauràque trobar resposta i resoldre qüestions i dinàmiques internes que un espai com aquest plantejarà. Peròdel que no pot quedar cap dubte és que la Flor de Maig ja s’ha convertit en allòque el geògraf David Harvey va anomenar un espai d’esperança.
Publicat originalment en La Directa
