Archivo de la etiqueta: Poblenou

22@, reforma o derogació: un nou pla de desenvolupament socio-econòmic pel Poblenou

Font: A. M.

Font: A. M.

per Albert Martín (sociòleg i veí del Poblenou)

Amb el nou context al consistori barceloní el Pla22@ es torna a posar sobre la taula de debat. Des del Districte de Sant Martí s’ha posat sobre la necessitat de revisar els 15 anys d’execució i de “reformular” la intervenció urbana en el sistema productiu d’aquest. Re-enfocant l’orientació del 22@ a la “economia cooperativa i solidària, la rehabilitació del patrimoni i la sostenibilitat” en l’Eix Pere IV [1]. Mentrestant grups impulsors del 22@ com PSC i ERC apel·len a la necessitat d’una “reindustrialització” de la ciutat, sense cap autocrítica al Pla22@, ni als seus efectes ni al seu recorregut, argumentant que la seva paralització -o fracàs- es deu al govern de CiU i a la crisi econòmica. En aquest sentit, avaluar si el Pla22@ és reformulable o necessita ser derogat, i impulsar un nou pla de desenvolupament econòmic i social pel Poblenou, requereix d’un balanç dels 15 anys del Pla.

Balanç de 15 anys del Pla 22@

Tot comença quan el 27 de juliol de 2000 era aprovat per l’Ajuntament de Barcelona el 22@, una modificació dels usos del sòl permesa pel Pla General Metropolità del 1976 [2]. Amb una afectació de 115 hectàrees de sòl, l’àrea industrial anomenada 22a passava a denominar-se 22@. El que serien 117 “illes de l’Eixample” de les 180 del barri passaven de ser d’usos industrials a usos per a noves tecnologies, “economia d’activitat intensiva en coneixement”. El 22@ constituïa una de les parts del que hauria de ser el nou “triangle de centralitat” de Barcelona, un espai que comprèn l’espai entre Glòries – Front Litoral Besós – Sagrera. Segons l’Ajuntament, aquest era el “Gran Projecte Urbanístic” (GPU) que havia de revitalitzar Barcelona en el seu procés d’ascensió en la competició per la centralitat de les ciutats globals [3].

A l’abril de 2011, deu anys més tard de la presentació del 22@, immersos en una crisi global del sistema capitalista i a mig desenvolupament del Pla, l’Assemblea de Joves del Poblenou (ara Arran) presentàvem l’estudi “Torres més altes han caigut: el model 22@ al descobert” un balanç dels 10 primers anys de 22@. Amb aquest estudi vam fer públiques quines eren les lògiques i interessos del mode d’urbanització que guiava el 22@. Com estableix la geògrafa Saskia Sassen, es tracta d’uns modes de planificació urbanística que es basen en els GPU amb la voluntat de revitalitzar zones “obsoletes” per transformar-les en nodes de centralitat i concentració d’empreses –els clústers- nous sectors econòmics que pretenen potenciar (sector financer o de les noves tecnologies) [4].

Aquestes són unes formes d’urbanització emmarcades en un context de globalització on les ciutats -global-, que segons els sociòlegs Manel Castells i David Harvey, són les que prenen el protagonisme i es tornen en els actors principals en la competència per a la jerarquia internacional en la ubicació de nodes estratègics a escala global [5]. Però el discurs de l’Ajuntament de Barcelona al voltant del 22@ es va centrar en el de presentar un projecte que donaria resposta a les necessitats i deficiències que patien veïnat i barri. Poblenou havia vist com recentment era re-urbanitzat per la Vila Olímpica i el litoral; com s’estava construint del no-res el Fòrum, Diagonal i el Front Marítim; com les antigues grans naus industrials havien estat ocupades per petits tallers, magatzems i en d’altres casos buides; i com aquestes zones industrials havien estat deixades degradar a nivell d’infraestructures. El barri necessitava d’actuacions en l’àmbit laboral, en l’habitatge, en els equipaments socials i en la preservació del patrimoni històric.

A data de 2016 la majoria de les dades estadístiques no han estat actualitzades [6]. Des del 2011 no s’han tornat a fer públiques les avaluacions en relació a cap àrea d’afectació del Pla urbanístic. Al Pla només li resten cinc anys per cloure un desenvolupament projectat a 20 anys. Un desenvolupament que el 2011 mostrava les següents mancances en els diferents àmbits:

  1. Definició d’Equipaments públics:De la superfície de 136.837 m² destinada a equipaments pel 22@ va resultar que el 55% era per a “equipaments 7@”, una tipologia d’equipaments dirigits a la innovació tecnològica, a la fi a l’ús privat. Aquests equipaments (MediaPro, edifici MediaTIC, etc) foren els primeres en edificar-se, mentre que no ha estat fins a partir del 2011 que les demandes veïnals de centres de barri, reubicació d’històrics ateneus desallotjats, escola d’adults, escoles bressol i CEIP (ubicades en barracons), la biblioteca (2009), casal de joves (2016) o l’estació de metro de Poblenou (2016-17?) s’han anat executant al marge del 22@.
  2. Ocupació:El canvi d’un sector productiu basat en petits tallers, mitjanes empreses i petit comerç a un sector d’activitats @. Pel que fa als 5 clústers que volia impulsar (TIC, tecnologies mèdiques, energia, audiovisual i disseny) només el de l’audiovisual es podria dir que ha tingut èxit [7]. I pel que fa al balanç numèric amb dades de 2010 [8], el 22@ ha suposat una expulsió d’unes 840 empreses i 8.500 treballadores de les 3.437 empreses i 33.800 treballadores del 2000. El creixement d’empreses de nova creació (no trasllats) era d’unes 2.100, quedant en un increment “net” d’unes 1.200 empreses (un increment del 36,5%, mentre que a Barcelona i Catalunya es xifrava en 57 i 60% respectivament). A nivell qualitatiu les noves empreses @ eren el 27% (1.114) de les 4.500 noves empreses és a dir un reduït 15,7% del total. Finalment de les 90.000 treballadores actuals del Poblenou només han estat de nova creació unes 31.000 (uns 22.500 llocs de treball “nets”), el 17% dels 130.000 que projectava el 22@.
  3. Habitatge:En el període del 2000-10 es van construir 8.556 habitatges al Poblenou. El 22@ en projectava 4.000 de protecció oficial, però a data de 2010 se n’havien construït 700 dels que 230 havien estat per a reallotjaments [9]. A data de 2014 segons publica l’AVV del Poblenoul’habitatge de protecció executat al Poblenou es quantifica en 1.400 (un 35% del previst) [10].
  4. Patrimoni històric:L’any 2000 s’engegava l’operació d’intervenció sobre el patrimoni històric més gran dels últims vint anys a Barcelona, amb un catàleg de patrimoni acabat d’aprovar amb una metodologia obsoleta i insuficient en la seva exhaustivitat. En aquest sentit cal destacar com s’ha renovat i enderrocat –que no restaurat- moltes fàbriques simbòliques (Can Gili Vell, Can Gili Nou, Can Framis, Els Radicals oEl Passatge del Sucre) cercant l’explotació econòmica de les seves qualitats patrimonials –reconvertint-se en lofts- enlloc de tractar-les com a part del patrimoni històric del Poblenou. I per altra banda, encara destaca l’abandonament, encara ara, a data de 2016, de naus tant significatives pel barri com Can Ricart o Ca l’Alier (i fins fa poc l’Oliva Artés). El 22@ ha estat una oportunitat perduda per a la generació d’un teixit cultural i econòmic únic mitjançant la conservació i restauració del patrimoni industrial.

Aquest model d’urbanització de ciutats global es pot concloure, deu i quinze anys després, que respon a uns patrons i necessitats del propi sistema socioeconòmic capitalista, que crea un model de ciutat productiva dirigida al sector empresarial, i no a les necessitats socials i locals. Aquestes conclusions ens han de permetre replantejar, començar a abordar una altra perspectiva econòmica i urbanística per al Poblenou. Encara resta per donar ús, preservar i renovar gran part de les hectàrees d’afectació del 22@, el PERI Perú-Pere IV i extensible a tot l’Eix Pere IV. Hi ha molts exemples de “renovació urbana sensible amb el veïnat i la història de l’entorn” que posen al centre de la transformació la participació veïnal, la cohesió i les necessitats socials i locals, només cal voluntat política.

 

Un nou Pla de Desenvolupament estratègic social, econòmic i urbanístic pel Poblenou (i Barcelona)

 La necessitat d’un nou Pla de Desenvolupament estratègic al Poblenou no només ve precedit del fracàs en tots els àmbits d’actuació que ha suposat el Pla22@ pel barri. Es tracta d’una necessitat present per la sèrie de condicionants de les actuals qualificacions 22@ per a qualsevol intent de reforma: usos productius permesos, edificabilitat del sòl permesa i qualificacions patrimonials establertes. El nou Pla de desenvolupament pel Poblenou ha d’orientar-se clarament en oposició als objectius fundacionals del 22@ i, per tant, estructurar-se socialment en el veïnat, econòmicament en el patrimoni i l’Economia Solidària i de proximitat, i geogràficament en l’Eix Pere IV:

  1. La participació ciutadana en la definició de necessitats: Cal tenir en consideració que la “governança” desenvolupada des de l’administració pública ha estat la de facilitar (fiscal i urbanísticament) les necessitats del sector privat (immobiliari i financer), no en canvi les del veïnat. La participació ciutadana és un mecanisme de presa de decisions que vincula directament al veïnat amb l’entorn en el que viu. Per a un projecte de desenvolupament local la participació ciutadana esdevé imprescindible per a l’articulació comunitària –reconeixement col·lectiu, trobada i col·laboració veïnal i autoorganització democràtica–. Al Poblenou, l’exemple dut a la pràctica recentment per la plataforma veïnal Fem Rambla, ha establert precedent com a metodologia i procés de participació ciutadana aplicable a altres contextos. En aquest sentit, la Taula Eix Pere IV està iniciant-ne un a l’hora de revitalitzar aquest eix vertebrador del barri. Si el 22@ va promoure com a Eix de centralitat la Diagonal (via d’interès per a connectar centres de sectors econòmics globals), la plataforma veïnal ho fa de l’Eix Pere IV (via d’interès local i històric). Diagonal i Pere IV esdevenen les dos diagonals urbanes oposades del Poblenou, una oposició geogràfica però que ha esdevingut també social, econòmica i simbòlica.
  2. Ocupació: El Pla22@ partia d’una sèrie d’objectius econòmics i socials que orientaven i han impregnat les diferents accions executades (reformes urbanístiques o fiscals). Potenciava una economia orientada específicament al lucre i a la maximització de beneficis capitals, no en canvi sectors econòmics orientats a objectius de cobertura de necessitats socials i locals, a la autonomia econòmica de les persones i dels barris o a la gestió comunitària i democràtica de la societat i les empreses. La qualificació 22@ del sòl amb ús industrial impedeix usos relacionats amb la producció (del sector secundari o primari) permetent només “usos intensius en coneixement –tecnològic-). Uns impediments que foren els originadors de l’expulsió de mitjana i petita empresa del Poblenou a principis dels 2000’ (p.e. Eix Pere IV, PERI Eix Llacuna, Can Ricart). Per tant tota reforma urbanística parcial d’espais del 22@ determina, de partida, aquests usos impedint-ne d’altres.

Un desenvolupament del Poblenou i de l’Eix Pere IV requereix d’un plantejament urbanístic i fiscal dirigit a les necessitats d’aquesta economia orientada a les necessitats socials, solidària i de proximitat. Unes reformes que permetin i facilitin (per qualificació del sòl i en bonificacions fiscals a empreses i propietaris del sòl/locals) la revitalització dels vora 400 locals/solars/fàbriques buides del carrer (40%): Locals baixos buits amb la creació i implantació d’empreses d’economia social i solidària regenerant el teixit comercial. Potenciant l’eix com a zona de producció i consum ecològic i de proximitat, promovent, així, la lògica del barri cooperatiu; Solars buits per al desenvolupament d’un sector primari (agropecuària) de valor afegit mitjançant la producció ecològica; Fàbriques buides potenciant la producció cultural i artística com a mesura d’aprofitament d’espais. Cal prendre com a referència exemples internacionals com el de Siena on han impedit l’obertura d’establiments de fast food en el barri antic, i les mesures han sortit recolzades per tribunals internacionals davant les demandes de les cadenes [11]. I plantejar mesures urbanístiques i fiscals relacionades amb potenciar usos i sectors que compleixin condicions i requisits: propietat col·lectiva, gestió democràtica, responsabilitat social en la tipologia de servei orientat a necessitats locals, socials i culturals, balanç social o condicions laborals.

  1. Habitatge: La construcció d’aquests 2.600 habitatges de protecció restants cal concentrar-la a Pere IV contribuint urbanísticament en el reforçament de la façana de la via. Però sobretot contribuint directament al suport comunitari de l’habitatge actual aïllat i, indirectament, a la demanda de béns i serveis del comerç de proximitat existent, o l’incentiu per als nous sectors a potenciar. Però paral·lelament regular urbanísticament l’edificabilitat dels PMU del 22@ per a preservar les volumetries del barri que siguin respectuoses amb el caràcter i el paisatge de Pere IV i del Poblenou pre-22@ i pre-Diagonal Mar.
  2. Patrimoni històric: La conservació i preservació de patrimoni industrial afectat pel 22@ ha anat sempre precedida d’una compra pública de l’immoble fet que, a part de suposar un cost públic –mai expropiació-, ha ocasionat per contrapartida sessió de sòl edificable a la propietat privada (en tant que lucre cessant). En la majoria de casos una contrapartida que a la pràctica ha suposat envoltar el patrimoni històric de grans gratacels sense limitació d’edificabilitat (p.e. Ca l’Aranyó, o el futur entorn privat de Can Ricart). Per tant tota preservació patrimonial no assegura la seva preservació social, i molt menys la seva referencialitat geogràfica. Ans al contrari la preservació ha estat en base a la rendibilitat econòmica i no, en canvi, orientada a la reutilització econòmica i social. Cal un criteri de preservació del patrimoni respectuós amb la història i l’entorn, com el model seguit a Lowell (Boston, EUA) o New Lanark (Escòcia), reconeixent al Poblenou el seu atractiu a nivell patrimonial i cultural. Podent-se constituir una “museïtzació urbana” posant en valor el patrimoni històric preservat i la memòria històrica, que mai es recorda, la de la classe treballadora –des de la venda de força de treball obrera a l’acumulació de la plusvàlua entre el valor d’ús (de producció) i el valor de canvi (de venda) per part de l’empresariat–. Les fàbriques preservades del Poblenou mantenen la façana física però se’ls hi ha esborrat la història de lluites obreres que contenen.

____________________

[1] http://www.btv.cat/btvnoticies/2015/07/23/sant-marti-reformulara-projecte-22-poblenou/

[2] El Pla General Metropolità del 1976 es tracta d’un pla de regulació urbanística que contempla i facilita principalment la conversió del litoral nord en zona residencial. La seva aplicació reformulava les necessitats urbanístiques del Pla de Ribera de l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles. Juan Antonio Samaranch, president de la Diputació de Barcelona (1973-1977) conjuntament amb l’alcalde Joaquim Viola foren qui impulsaren l’aprovació definitiva. Una operació produïda en un context en el que l’alcalde Enric Massó (1973-1975) recuperava una proposta de revisió del Pla Comarcal de 1953 i tots els grans promotors immobiliaris de la ciutat s’organitzaren per paralitzar-la. El banquer Jaume Castell, grans empresaris i homes de confiança com Juan Antonio Samaranch s’encarregaren de paralitzar la revisió del Pla Comarcal, la destitució de l’alcalde Massó i Albert Serratosa (enginyer responsable de la proposta de revisió) i proposar el Pla General Metropolità. El PGM del 1976, encara vigent, ha estat l’instrument que ha permès tirar endavant els plans de transformació urbanística de la Vila Olímpica, Diagonal Mar i 22@ al Poblenou, el pla Hospital Militar-Farigola a Vallcarca, els plans d’Europa-Anglesola i Colònia Castells a Les Corts, les cases barates del Bon Pastor, l’esventrament del Raval i el Gòtic o el pla vores Via Augusta a Sarrià. Uns plans que han permès una requalificació del sòl que permetia a grans propietaris del sòl especular i beneficiar-se econòmicament amb l’edificació de grans infraestructures o parcs d’habitatge, mentre que petits propietaris i llogaters de renda antiga eren expulsats dels respectius barris.

[3] AJUNTAMENT DE BARCELONA (2000). “Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou –Districte d’activitats 22@-“. Barcelona, setembre 2000.

 “L’estratègia de renovació del Llevant de Barcelona, és on es concentren les operacions més importants en curs:

– El pla Sant Andreu-Sagrera, que permetrà construir la nova estació d’alta velocitat de la Sagrera que, en una primera fase, serà la base dels trens que vinguin de la península amb final a Barcelona i que, més endavant, permetrà connectar Barcelona amb la frontera francesa.

– Les actuacions de millora urbana de la plaça de les Glòries i del seu entorn, que implica la transformació d’una superfície de 378.019 m². Amb aquesta reforma s’aconsegueix un guany de 17.000 m² d’espais verds, el 50% del planejament per a habitatges de protecció oficial i fins a vuit nous equipaments públics. Alhora, es proposa una nova solució viària que suposarà l’enderrocament de l’actual nus viari elevat i el soterrament de la infraestructura viària d’entrada i sortida de la ciutat.

– Les infraestructures associades a la renovació del front litoral del Besòs: Diagonal Mar, els equipaments del Fòrum Universal de les Cultures i la renovació del barri de la Mina.”

[4] Saskia Sassen (2003). “Localizando ciudades en circuitos globales” a EURE, vol XXIX, n88.

[5] Manel Castells i Jordi Borja (2004). Logal y global. Editorial Taurus; i David Harvey (1973). Urbanismo y desigualdad social. Editorial Siglo XXI.

[6] Demandes de dades des del OCM (Observatori Ciutadà Municipal de Barcelona): http://www.ocmbarcelona.cat/enquiry/22 i http://www.ocmbarcelona.cat/enquiry/23

[7] Esteve Dot, Antònia Casellas i Montserrat Pallares (2010). “L’ambigüitat de la producció intensiva en coneixement: el nou espai econòmic del Poblenou” a Documents Anàlisi Geografia, vol 56, n3.

[8] Catalunya Construye (monogràfic El Periódico), 10 de desembre de 2001 i Catalunya Construeix (monogràfic El Periódico), 27 de desembre de 2010.

[9] Avui, 1 de desembre de 2009.

[10] AVV del Poblenou, desembre 2014. Revista El Poblenou. n.84

[11] Maria Favà (2014). “El petit comerç és vida” a NovaBarcelona.cat

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo Sociologia, Urbanisme

La poetessa

img_1375

Per Mónica Ortega

Mentre camina, la poetessa urbana cerca desesperada per on s’escapa la poesia a la ciutat. El seu pas és molt petit, com ella, una dona menuda enfundada en una parca negra i uns texans blaus, només els seus ulls fulgurants delaten el que passa en el seu interior; i que no és altra cosa que un munt de paraules que lluiten, lluiten per trobar la forma i sortir airoses cap a fora.

Què faig, es pregunta, mentre observa una manada de turistes fent fotos a les xemeneies del cada dia més famós barri del Poblenou. Ella s’empegueeix i arronsa les espatlles tot passant i desitjant que desapareguin de la seva vista aquells homes amb pantaló curt a ple mes de gener. Un d’ells fa un pas enrere per enquadrar la fotografia i, en fer-lo, tropissa amb ella, fent-la visible i en tocar-la per disculpar-s’hi, ella s’esgarrifa i fuig tot contestant no importa en un perfecte anglès. La poetessa sent una fúria enorme que li creix al pit i forçant molt les seves cames menudes va cap a la platja i hi arriba panteixant.

El mar blau l’assossega sempre, allà sí que s’atura i respira com si l’aire a prop del mar fora més pur, en un moment donat pensa que el blau li omple la vista i que no hi ha una urbs darrera, ni una ronda litoral, ni un passeig llarg i ple d’hotels i restaurants. Per un segon la blavor del mar la inunda i es sent per fi immersa en la poesia. Sí, encara podrà escriure! Sí! Tot i el barri, tot i la gent, tot i que no hi queda res del que era el Poblenou. Tot just dura un segon aquella plenitud quan torna el soroll dels cotxes que baixen fletxats per la ronda, i li arriben les rialles d’una parella de turistes que es magregen i riuen en anglès, si és que fins i tot el riure té idiomes, pensa.

La poetessa camina tota la tarda per la platja, les seves petjades són com les d’una nena, petites i enjogassades, ara s’ajup i agafa unes quantes petxines, ara s’acosta a l’aigua una mica, una mica més. Ara les paraules li pugen a la gola i no té on escriure-les, però és ara quan ho ha de fer. La marea s’endú l’aigua enrere una mica, ella agafa un pal i escriu a la sorra mullada la paraula POESIA amb esforç, endinsa molt el pal a l’arena, com quan era petita i creia que les paraules no se les podria emportar el mar, quan acaba d’escriure la paraula, la marea puja i s’endú totes les lletres, només hi queda el punt de la i, salvat de la marea.

La poetessa torna a casa alleugerida. Ho ha aconseguit.

Deja un comentario

Archivado bajo Cuentos, Turismo

La gentificació. Fotogrames d’un barri en transformació

la_gentriFotografies i text de n’Álvaro Escudero i comentaris de l’OACU

L’any 1964, la sociòloga anglesa Ruth Glass va anomenar, per primera vegada, el procés que avui dia es coneix com a gentrificació: “un per un, molts dels barris obrers de Londres han estat envaïts per classes mitjanes. Cases rònegues i modestes -dues habitacions a dalt i dues a baix- han estat comprades, un cop els seus arrendaments s’han acabat, esdevenint residències elegants (…). Un cop aquest procés de ‘gentrificació’ comença en un barri, progressa ràpidament fins que tots els seus antics habitants de classe obrera n’han estat foragitats i tot el caràcter social del barri capgirat.”

A l’igual que els barris de Londres, el Poblenou de Barcelona fa anys que viu immers en aquest procés gentrificador que he volgut documentar.

Restes de l'actic barri del Tauat, primer assentament estable a aquesta àrea de Sant Martí de Provençals
Restes de l’antic barri del Taulat, primer assentament estable a aquesta àrea de Sant Martí de Provençals.
112
La antiga fàbrica de Cant Ricart encara espera el seu projecte definitiu i el començament de unes obres que, des del principi, van ser polèmiques.
113
Amb el pas d’una economia fordista a una altra postfordista o d’acumulació flexible, les grans factories del barri van desaparèixer. Només van quedar al Poblenou petites indústries, amb més possibilitats de sobreviure a la nova economia, i empreses de transport. Les indústries que una vegada van donar fama al barri van aprofitar la conjuntura per especular amb els terrenys i traslladar la seva producció cap a altres localitzacions.
114
Al final de la Rambla del Poblenou encara és possible veure alguns restes dels antigues habitatges del barri que resisteixen.
115
La finalitat de les xemeneies de les antigues factories és donar-nos a entendre la necessitat de les transformacions produïdes, a més de pal·liar, en certa mesura, la magnitud del canvi.
117
Allò nou i allò antic conviuen al barri del Poblenou. L’edifici blau és un dels pocs exemples d’habitatge públic construït al Districte 22@.
118
El que si ha aparegut al barri són instal·lacions artístiques i galeries d’art en búsqueda d’amplis espais i sòl barat.
119
Mentrestant continuen les promocions d’habitatges.
11101
Els antics espais industrials estan plens de nous edificis d’oficines i hotels. Els hotels són la nova indústria local de la ciutat i el Poblenou en té uns quants.
111111
La transformació productiva ha portat, a més, un canvi en el teixit social. De gent de fàbrica a gent de platja.
11102
Artistes i activistes del barri tracten de plasmar part de la memòria popular en algunes de les parets buides.

 Si vols descarregar el treball complet, fes click aquí.

2 comentarios

Archivado bajo Antropologia urbana

Transformem Poblenou. Relato de una mañana lúdico-reivindicativa.

Fuente: Propia

Fuente: Propia

Por José Mansilla (OACU)

Serían poco más de las doce del mediodía cuando llegamos. Las actividades comenzaban teóricamente a las once, pero por diferentes motivos nos retrasamos más de una hora. Desde  Sant Joan de Malta, a unos 25 metros después de cruzar el futuro Eix Pere IV, se abre una explanada de unos 15 metros de ancho que tiene por fronteras inmediatas el muro protector del arcaico transformador y la fachada principal de la moderna Escola Sant Martí. Sin embargo, estos límites no son perfectos, pues al costado más cercano a la Rambla del Poblenou existen dos oberturas en forma de calles peatonales que desembocan en dicha arteria. La más próxima a Diagonal, el Passatge de Brurull, confluye, detrás del transformador, en la calle Castella, aunque antes de hacerlo contiene un pequeño parque -recién inaugurado con el nombre de Patufet- y dos bares-restaurantes con 10 mesas y 40 sillas uno, y 6 mesas y 24 sillas el otro, en sus respectivas terrazas.

Fuente: Propia

Fuente: Propia

Justo en medio de la explanada se alzaba un improvisado escenario que, a nuestra llegada, acogía un pequeño concierto de música de cámara infantil y al que un grupo de escasamente 10 individuos -imagino que los padres y madres de los músicos- prestaba atención. El resto de la gente, unas 200 personas entre hombres, mujeres y niños, se arropaban del sol inclemente bajo la pequeña sombra proyectada por la Escola. Justo ahí mismo, dando lugar a una abigarrada mancha, se disponían unas cinco o seis paradetas de lo más dispares: juegos infantiles, ONGs (pude visualizar al Grup Herpetològic Termòfil de Catalunya -GHTC- y a la Protectora de Caballos ADE), junto a los servicios básicos del evento, esto es, la mesa de información y la que vendía los tíquets para las consumiciones. La sensación, sin embargo, era que la explanada estaba medio vacía, pues la zona al sol se encontraba poco frecuentada.

Justo a las 12.36 h.- acabó la música infantil y subieron al escenario tres personas. Dos hombres jóvenes, de entre 30 y 40 años, y un señor mayor, rondando los 70. Uno de los primeros cogió el micrófono y, previo agradecimiento a la concurrencia por su presencia, presentó al otro. Se trataba de Genis Boadella, Presidente de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en el Distrito de Sant Martí y Portavoz de Convergència i Unió (CiU) en el Grupo municipal de Distrito. Un político, vaya. Con un tono distendido, nada formal, recordó el por qué de este #Picnicelèctric: la solicitud vecinal de traslado de un antiguo transformador de FECSA/ENDESA desde aquella ubicación. Supongo que, como estamos en periodo electoral, aprovechó que estaba allí y por eso se atrevió a decir que por fin se había conseguido, previa negociación con la empresa energética, la retirada del transformador -en funcionamiento desde 1964 y con servicio a 8600 viviendas- “al final del mandat”, y que este sería retirado en, como mucho, 24 meses. Envalentonado, continuó relatando los supuestos compromisos electorales que su partido había mantenido y efectuado, como el hecho de “cumplir amb la arribada de la Rambla del Poblenou fins al mar”. No obstante, se le olvidó citar que dichas obras en la Rambla fueron paralizadas por los vecinos justo hace ahora dos años, cuando éstos se enteraron de las características iniciales del proyecto de obra, el cual pretendía, entre otras cosas, dar más espacio a terrazas de bares y restaurantes y aplanar las rotondas, sin considerar prioritario su llegada al mar. Tampoco recordó que dicha paralización dio paso al proceso participativo Fem Rambla, el cual ha acabado por imponer su agenda y modelo de espacio urbano al Distrito, no sin reticencias por parte de este. En fin, un olvido lo tiene cualquiera. Al acabar su parlamento, el hombre que presentó al político convergente agradeció y repitió sus palabras y les impelió a bajar del escenario. El señor mayor no había abierto la boca.

Fuente: Propia

Fuente: Propia

El desmantelamiento del transformador es una vieja reivindicación vecinal. Puede que en un momento de la historia del barrio fuera necesario y su ubicación no llamara la atención, pero actualmente se encuentra frente a una escuela de primaria que acoge a centenares de niños y niñas en una zona en la que, además, no abundan las áreas de esparcimiento infantil. La Plataforma Transformen, formada entre otros por la AAVV del Poblenou, padres y madres de la Escola Sant Martí y un grupo de vecinos afectados, elaboró hace unas semanas un manifiesto donde reivindicaba, entre otras cuestiones, acabar con el emplazamiento actual del transformador, calificado como zona verde desde el año 1991, y garantizar, además, la seguridad de unas instalaciones que han quedado obsoletas. A finales de abril, el regidor del Distrito, junto a técnicos del Ayuntamiento y representantes del Partido Popular en el barrio (sic!), tras reunirse con miembros de dicha Plataforma, afirmaron que la cuestión estaba solventada. Se había firmado un protocolo con FECSA/ENDESA para eliminar el transformador. El protocolo recogía un presupuesto estimado de 2,6 millones de euros para las obras de infraestructura y otros 1,2 millones para la compra del solar. ¡Ah! Palabra mágica, solar. Según la Revista Poblenou (mayo/junio 2015) el acuerdo se firmaría en 15 días (la publicación online Poblenou.org, con fecha 8 de mayo, aporta una reciente nota de prensa elaborada por el Distrito donde se afirma que dicho derribo está finalmente concertado entre la empresa y el Ayuntamiento), cumpliendo una palabra dada a los vecinos por anteriores gobiernos municipales. La diferencia está, según la administración actual de CiU, en que en esta ocasión ha sido posible llevar a cabo la obra por contar las arcas municipales con dinero suficiente, proveniente éste de la privatización de la empresa municipal (SABA) que gestionaba los aparcamientos de la ciudad. FECSA/ENDESA se ha negado, desde un primer momento, a costear parte de las obras. Es curioso como una operación de acumulación por desposesión (Harvey, 2004), de privatización de una empresa pública altamente rentable, haya servido para financiar el traslado de un equipamiento obsoleto y contaminante que una gran empresa se negaba a sufragar. Se entiende que tendríamos que estar agradecidos tanto al gobierno convergente por su gestión, como a la empresa por su implicación.

Poco después, a las 12.49 h.-, sube al escenario el dueño de una conocida academia de baile del barrio. Invita a participar a todo el mundo en una coreografía que está a punto de comenzar. Sin embargo, su convocatoria tiene escaso resultado, el sol, cada vez más abrasador, incita a descansar a la sombra.

Justo en la pared del transformador a derrocar, un chico y una chica realizan un grafiti de dimensiones espectaculares. En realidad son tres dibujos distintos. Dos de carácter festivo y realizados con colores pastel, y uno central de un horripilante primate enseñando sus fauces. ¿Qué nos querrán decir? ¿Quizás que FECSA/ENDESA nos seguirá devorando desde otras ubicaciones? Desde luego, da que pensar.

Fuente: Propia

Fuente: Propia

La sombra ha alcanzado ya casi la mitad de la explanada y la gente se sienta en un par de mesas de plástico, con unas 4-5 sillas, dispuestas irregularmente en medio de la misma. También hay unas hamacas playeras, signo inequívoco del desenfadado estilo de la convocatoria. Justo al lado de estas mesas y hamacas, en la esquina de una de las calles peatonales antes reseñadas, está un restaurante de comida internacional. Cuenta, en su terraza, con 32 sillas y 8 mesas cubiertas con manteles rojos y negros con grandes lunares blancos. En ellas, los clientes, entre atónitos e interesados, miran el discurrir de las actividades. La propietaria del restaurante, aprovechando la ocasión, dispone una nueva mesa con mantel de lunares y vende trozos de pizza a 1 y 1,5 euros. También bebidas a 1 euro, por cierto, más baratas y más frías que las que ofrece la propia organización del evento, como no tardaré en apreciar.

Si finalmente el transformador es derribado y, en su lugar, se dispone un amplio espacio verde, los principales beneficiarios serán, principalmente, las familias de los niños y niñas que estudian en la Escola, los cuales dispondrán de un magnífico lugar de esparcimiento. Sin embargo, no hay que olvidar tanto a las terrazas, que verán incrementado su número potencial de clientes, como a los propietarios de las viviendas cercanas que, al ver revalorizadas sus propiedades, se apropiarán de las plusvalías producidas por una obra pública financiada con presupuesto municipal.

Unos minutos después, unas chicas se atreven con el sol y salen a bailar. Voy a pedir una bebida, fiel a mi compromiso con la Plataforma, a la mesa que vende los tíquets. Veo un cartel que dice: “El diners de les consumicions serà destinat al pagament dels artistes”. En la cola, esperando, aprovecho para preguntar a qué artistas se refiere el cartel. Me indican que a los grafiteros que pintan espeluznantes monos gigantes.

Continúo con mis preguntas:

– “Y ¿qué es lo que quieren hacer aquí?” – me hago el ingenuo – “¿Una zona verde?”

– “Sí, pero ya lo han conseguido, ¿no?” – me responden.

Parece que las palabras del político convergente han calado entre los asistentes, al menos, los de la cola de las bebidas.

Son las 13.36 h.- y las mesas se van quedando vacías. El dueño de la academia de baile aprovecha para hacer algo de publicidad de su negocio antes de finalizar la actividad que ha estado dirigiendo.

El calor arrecia y la gente va abandonando el lugar. Donde antes estaban las paradetas de actividades infantiles, a la sombra, ahora hay motos aparcadas de los clientes de las terrazas. Han aparecido, además, un par de vendedores de pinturas y grabados.

Son las 14.06 h.- y abandono el lugar.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia urbana

El barrio encarnado

Texto escrito por José Mansilla (OACU) para las Jornadas “Memòria de Barri. Les lluites veïnals a Barcelona sota el franquisme” (23/01/2015) celebradas en la Universitat de Barcelona (UB).

¿Qué es un barrio? ¿Es una parcelación administrativa más de aquellas en las que nos subdividen las administraciones públicas? ¿Se trata simplemente de una de las teselas que conforman el gran mosaico que constituye una ciudad? O ¿es algo más? ¿Podemos catalogar un barrio como un profundo y particular entramado de potenciales relaciones sociales determinadas por prácticas que emergen de la solidaridad y el conflicto? Y en este sentido, ¿existe una identidad de barrio? ¿Y una memoria de barrio? Y si existen, ¿son diferentes al resto de identidades, de memorias?

A lo largo de mis cinco años de residencia en el barcelonés barrio del Poblenou he podido atisbar, casi rozar, algunas respuestas a estas cuestiones. Y lo he hecho precisamente participando, a veces de manera más activa y otras menos, en dicho entramado. Pienso que un barrio es un área particular donde se llevan a cabo relaciones sociales de ámbito particular.

Hace ya algunos meses, en una conversación con una vecina, ella me relataba una historia en torno a las manifestaciones y actos de protesta que hubo en el barrio con motivo de la Huelga General del 29S de 2010:

“cuando hubo la carga policial en la huelga (29 de noviembre) yo pensaba, ¿pero cómo pueden hacer esto en nuestro territorio? ¿En nuestro barrio? Yo me sentí muy agredida, hubo cargas policiales aquí en el barrio, esto nunca había sucedido, me sentí como si hubieran entrado en mi casa, me dio esta sensación…”

Michel de Certeau, en su canónico La invención de lo cotidiano (1994 [1999]), señalaba que el barrio, debido a su continuidad de uso, sería aquella parte de la ciudad donde se produce la transición entre el espacio privado de nuestros hogares y el espacio urbano más amplio de la propia ciudad; un espacio, éste, siempre repleto de códigos y desnivelaciones que escaparían a nuestro control. Es decir, al salir de nuestras casas, no entramos directamente en esa vorágine y efervescencia que es la ciudad misma, sino que nos queda todavía por superar un espacio de confianza donde nos sentimos cómodos y que hemos hecho nuestro a razón de practicarlo de forma continua.

Podría ser por esto que mi amiga y vecina, al relatarme los hechos en torno al 29S, sentía como si “hubieran entrado en su casa”, pues el barrio podría considerarse como una ampliación del hogar.

Por otro lado, esa consideración liminal del barrio como un espacio intermedio entre lo privado y lo urbano le da, a las relaciones que él se producen, un carácter especial. Si, como nos recordara Walter Nicholls (2008), las ciudades estimulan la formación de grupos, actuando como auténticas “incubadoras sociales”, entonces los barrios hacen que esas relaciones sean de cierto carácter íntimo, posibilitando, de manera amplia, la aparición de confianzas, afinidades y, porque no, de afectos. Es compartiendo nuestras carencias y necesidades que en un barrio surgen exclusivas formas de sociabilidad. Al fin y al cabo, se trataría de un hogar compartido entre todos los vecinos y vecinas y, cuando en un hogar alguien se siente agredido, el resto de miembros del mismo considera que los han agredido a todos.

Es a través de este contacto, de este intercambio, que surgirían formas específicas de lucha en demanda de aspectos para la reproducción social básica. Cuestiones relacionadas con la vivienda, los servicios médicos, sociales, educativos, etc.

En la creación de esta red de relaciones son muy importantes los puntos de encuentro, de intercambio de pareceres y problemas, de opiniones o de, simplemente, charla sencilla. Se trata de las calles y las plazas de nuestros barrios y ciudades, auténticos espacios de socialización, donde prima ante todo, el valor de uso frente a otras consideraciones. El Poblenou, por ejemplo, no cuenta con una plaza central donde la gente pueda acudir a verse o hablarse. En su lugar cuenta con una Rambla, verdadero eje vertebrador del barrio, y símbolo de su identidad. No es por menos que, cuando hace ahora casi dos años, el Ayuntamiento intentara llevar a cabo unas obras en ella sin la opinión del vecindario, éste detuvo las obras y exigió un proceso participativo que permitiera que la voz del Poblenou fuese escuchada. Los que salieron a la calle aquella mañana del 10 de abril no eran simplemente un grupo de vecinas y vecinos, sino que era el propio barrio el que ofrecía cierta resistencia a que se llevaran a cabo unos cambios propuestos y no consensuados. Como diría algo más tarde el Director de uno de los Casals del Barri que existen en el Poblenou, “estoy convencido, […], de que si recomienzan las obras de la Rambla, la gente saldrá a la calle”.

Sin embargo, este barrio hecho carne y huesos no actúa, en ningún momento, en el vacío, sino que tiene recuerdos, memoria. Podríamos afirmar que gran parte de la identidad del Poblenou como barrio viene dada por su memoria colectiva. Como nos enseñara Maurice Halbwachs (1968 [2004]), la memoria se presenta como un ectoplasma intangible, sin forma, una esencia que sobrevuela por encima de nosotros y cuyos afluentes nos atraviesan una y otra vez llevándose siempre algo nuestro, propio, pero que, una vez que lo ha recibido, lo vuelca de nuevo, incansablemente, construyéndose y reconstruyéndose en un proceso sin fin.

Hace unos años, con motivo de una de las remodelaciones que sufrió el Poblenou con el desarrollo de los Juegos Olímpicos -el intento de sustituir las vías del tren por una Ronda Litoral no soterrada-, el barrio ya se encarnó cuando, según nos cuenta un activista vecinal,

“…hubo una campaña donde llenamos el Casino, y le dijimos al Ayuntamiento que el barrio se reunía en el Casino y que queríamos que viniera alguien a dar la cara… y se consiguió el Parque que hay ahora… que fue el resultado de esa lucha… sino sería como está un poco más allá… fue una victoria del barrio…”

Así, ¿quién puede decir que esta memoria de barrio no es parcialmente responsable de la identidad del mismo? Y más cuando se le toca en aquello más íntimo, en su propia esencia.

¿No son acaso el 15M, las distintas Assemblees que poblaron Barcelona, las mareas, la PAH, herederas y sustentadoras de esa memoria de barrio, de ciudad, de lucha? En un contexto de crisis económica que va para largo, esta memoria, esta solidaridad y confluencia de luchas y destinos, puede ser muy útil para establecer nuevas formas, no solo de resistencia, sino también de activismo, ya que, como nos señalara el sociólogo Vicente Pérez Quintana (2008),

“Ante este escenario, habrá que combinar viejas estrategias de resistencia para defender derechos sociales y lo público y nuevas estrategias de politización de la sociedad para recuperar capacidad de movilización”

Y será de nuevo ahí, donde el barrio podría hacerse carne.

Ref. bibliográficas

Certeau, de Michel (1994 [1999]) La invención de lo cotidiano, Habitar, Cocinar, Vol. 2.  Universidad Iberoamericana, México D.F.

Halbwachs, M. (1968 [2004]) La memoria colectiva. Prensas Universitarias de Zaragoza, Zaragoza.

Nicholls, W., 2008, “The urban question revisited: The importance of cities for social”, International Journal of Urban and Regional Research, Vol. 32(4), 841-849.

Pérez Quintana, V. y Sánchez León, P (ed.) (2008) Memoria ciudadana y movimiento vecinal. Madrid, 1968-2008, Catarata, Madrid.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia urbana, Memòria

La Flor de Maig, espai d’esperança

Font: Propia

Font: Propia

Per José Mansilla (OACU) i Mar Redondo (Ateneu la Flor de Maig)

Sota el neoliberalisme, les ciutats shan convertit en espais de control, peròtambéen llocs de resistència. Les ciutats, i Barcelona és un clar exemple daixò, competeixen en un món globalitzat per latraccióde noves inversions i capitals. Així, avui dia és fàcil trobar adjectius que qualifiquen a les ciutats com intel·ligents (smart), resilients, sostenibles, etc., epítets sobre els quals es troba el darrer desig de fer-les més atractives, dotant-les de contingut i significat en un intent de convertir-les en mercaderia. En aquesta dinàmica juga un paper fonamental lurbanisme. Com ens recordava el sociòleg francès Henri Lefebvre, sota una aparença tecnològica, humanista i positiva, lurbanisme ha esdevingut un instrument més pel domini de lespai en mans de polítics i arquitectes. Daquesta manera, lespai urbàno és simplement una esfera social on esdevéla vida, sinó més aviat una esfera productiva que organitza aquesta mateixa vida. A lespai urbàes produeix lenfrontament de tots els elements que constitueixen la vida social de les ciutats. A un intent de controlar lespai en un context que prefigura la ciutat com escenari del conflicte, li correspon un espai de resistència.

LAteneu la Flor de Maig es troba inserit a linterior del perímetre dun daquests espais de control, el Districte 22@Barcelona. El Pla 22@, posat en marxa ara fa catorze anys, perseguia la total transformacióde dues-centes hectàrees del Poblenou, barri tradicionalment obrer i industrial situat molt a prop del centre de Barcelona, a través dun profund procés de renovacióurbanística. La idea era la creaciódun innovador districte productiu destinat a la concentraciói desenvolupament dactivitats empresarials vinculades a les noves tecnologies i el coneixement. El sòl del barri es convertia aixíen un actiu financer més on les plusvàlues produïdes pel mateix, amb lajuda de la instituciómunicipal, serien finalment apropiades per les elits econòmiques locals i internacionals en un clar exemple de valor de canvi davant del valor d’ús. Només fa falta donar una volta pel Poblenou per veure el resultat del experiment: moderns gratacels semibuits saixequen davant de les antigues instal·lacions fabrils i naus en les quals sallotgen, a vegades, grups dimmigrants sense sostre.

És en aquest context de mercantilitzacióde lespai urbàon es produeix, per part del veïnat del barri el mes doctubre de 2012, lokupacióde lantic edifici de la cooperativa La Flor de Maig. Des daquell mateix moment es converteix en un lloc des del qual denunciar la gestióurbanística del Pla 22@ i les necessitats de la Marca Barcelona; el dèficit històric a lhora de recuperar tots els edificis que van ser de creacióveïnal i obrera amb finalitats cooperatives que des de la dictadura franquista es mantéi mai han estat suficientment abordat, i per donar resposta a les necessitats, els reptes i els desitjos no satisfets en la societat capitalista actual. Lokupació, que ha durat disset mesos, va viure el passat dia 26 de marçun nou episodi quan, com a conseqüència del procés de desobediència civil iniciat i de les posteriors mobilitzacions, lAjuntament de Barcelona va arribar a un acord dadquisicióde ledifici amb lactual propietat i es va comprometre a cedir lespai sota el model de gestióautònoma que actualment estàfent servir.

Des dels actuals okupants de La Flor de Maig sestén el procés com una continuaciódel moviment cooperatiu del Poblenou, dels ideals i pràctiques del qual van portar a construir ledifici i a omplir-lo de vida a finals del segle XIX, aixícom del moviment veïnal i social que el va recuperar com a Ateneu en plena transició, després dhaver estat expropiat pel franquisme durant 40 anys. En definitiva, una alternativa als usos especulatius constants al barri atribuint a La Flor de Maig l’ús que defineixin, no els mercats, sinóles persones que la viuen.

A partir dara, el veïnat del Poblenou es trobaràamb noves preguntes a les quals hauràque trobar resposta i resoldre qüestions i dinàmiques internes que un espai com aquest plantejarà. Peròdel que no pot quedar cap dubte és que la Flor de Maig ja sha convertit en allòque el geògraf David Harvey va anomenar un espai desperança.

Publicat originalment en La Directa

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Cooperativisme

Tic tac… comença el compte enrere! La Flor de Maig és del barri

Tic_tac_FlordeMaig

Manifest de la campanya contra el desallotjament de la Flor de Maig! 

La Flor de Maig segueix en perill: la propietat il·legítima ens porta a judici el 27 de març per tancar un espai que és dels veïns i veïnes, que és del Poblenou. Com sabeu, l’Ateneu Popular la Flor de Maig és un espai històric alliberat pel veïnat del barri, on hi participen desenes de col·lectius i s’hi alberguen diferents projectes (Espai Jove, Flor de drap, Cooperatives de consum, Espai Social, Coral, Passi de documentals crítics etc.). Antigament fou una de les cooperatives obreres més grans de Catalunya i ha sigut sempre un símbol del moviment associatiu poblenoví. És per tot això que després de la recuperació veïnal del 20 d’octubre de 2012 hem entrat en negociacions amb l’Ajuntament de Barcelona per tal de fer efectiva legalment aquesta recuperació definitiva de l’edifici pel barri.

El regidor del Districte, Eduard Freixedes, es va comprometre en la reunió que vam tenir el 24 de gener a explorar la possibilitat de comprar l’immoble en un termini de 3 mesos, i en cas de no poder ser, iniciar l’expropiació. Aquest termini s’esgotarà el 24 d’abril, però confiem que el Districte arribarà abans a una acord.

Per tot això i perquè creiem en el projecte de la Flor de Maig i estem compromesos a defensar-lo, iniciem aquest compte enrere, un rellotge les agulles del qual no pararan de moure’s fins que soni l’alarma el 24 d’abril. Fem una crida a totes les entitats i associacions del Poblenou, als moviments socials de Barcelona i en general a totes les veïnes i veïns a venir a la cassolada massiva davant del Districte (Pl. Valentí Almirall) el 10 d’abril a les 19h.

Arribat el 24 d’abril anirem a buscar la resposta al Districte en cas de que no s’hagi fet efectiva la compra o bé un compromís per escrit de que així serà en les properes setmanes. Volem que sigui una jornada multitudinària per reafirmar la voluntat de crear un espai social al barri fent que la Flor de Maig recuperi la seva funció històrica.

Defensem la Flor de Maig!

10 de febrer de 2014

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Cooperativisme