Archivo de la etiqueta: públic

Les bones maneres

Escrit conjuntament per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al Diari Regió7

Les organitzacions clandestines que d’amagat protagonitzaren la lluita antifranquista a la comarca, desenvoluparen la seva activitat en bona mesura obertament en públic, en el sentit de visible per tots, si més no pel que fa al seu aspecte extern, sobretot a partir de la segona meitat dels anys seixanta empeses per la voluntat de difondre i créixer. L’organització depenia en última instància d’un seguit de contactes que sols es podien produir al carrer, i preferentment als carrers del centre, als espais de màxima afluència de gent com a paradoxal garantia de discreció. A Manresa, per exemple, el passeig de Pere III i la plaça de Sant Domènec, sovint esdevenien escenaris per a la conspiració, llocs de trobada en els que imitant el deambulà d’aquells que passegen per passejar s’establien les relacions necessàries per al desenvolupament de l’activitat clandestina. Certament podríem trobar diferències en l’organització de l’activitat entre diversos nuclis urbans de la comarca, aquestes vindrien determinades en major grau per les característiques demogràfiques de la població. Tot i així apareixen un seguit d’elements comuns aquí i arreu del país als que volem prestar atenció.

Els i les militants clandestins, desenvolupaven i portaven fins a les darreres conseqüències, sobre la marxa, una concepció de l’espai urbà com una superfície lliscant feta de contactes superficials, allò que des de l’Escola de Chicago a principis del segle passat anomenaren relacions de transit. A l’espai públic, context d’exterioritat pura marcat per una certa fredor i distanciament, els militants clandestins tots ens bona mesura simulaven i es refugiaven en l’ambigüitat, assumint el seu paper conscient o inconscientment com una farsa. En aquest ordre de visibilitats feien pròpia, i perquè no dir-ho com qualsevol altre transeünt, aquella premissa segons la qual, com diria Paul Valery en un dels seus celebres aforismes, el més profund és la pell, o millor dit encara recordant a Ervin Goffman, el més profund és la pell dels altres. El militant clandestí apareixia com un observador lúcid dels comportaments humans i les seves variables, és a dir, un etnògraf meticulós i un tècnic de primer ordre de l’antropologia aplicada. El principal valor que governava l’activitat clandestina, no era altre que el valor de la mundanitat, capacitat per usar tècniques que van del mimetisme a la mudança de pell, impostor crònic, exiliat de si mateix per tal d’evitar el pas fatal entre la identitat i la identificació. El pas per espais públics es fonamentava en la capacitat de ser indistingible entre la resta de persones, mantenir comportaments que no provoquessin sospites, manejar el que s’entén per “aparences normals”, és a dir, el domini de les bones maneres. No emetre cap signe estrany i menys encara alarmant per als altres, res que grinyoli en relació al món que envolta al militant secret, és el que el permetia continuar amb els seus fins i dur a terme la seva tasca.

Les normes de seguretat són del tot clares en aquest aspecte quan assenyalen que “El hábito no hace al monje pero lo delata. Si se lleva el pelo largo, barba, etc.. se puede ser “sospechoso”. Atuendo sencillo y arreglado”. Es tracta que la dramatització respecti el marc i el tipus de relacions i usos que es donen a cada lloc, adoptar diferents papers com una manera de resoldre la necessitat de restar identificat, transitant d’un context a un altre emprant el llenguatge relacional pertinent. Vet aquí la importància de mantenir fora o lluny de l’escena secrets, tots aquells aspectes conformadors de la persona que poguessin resultar un destorb o un impediment per a què la interacció es produís de forma fluida i mantenint-se per sobre d’aquesta línia de flotació, el depassament de la qual implicaria l’entrada en crisi de les relacions socials establertes. D’aquí que l’extrema perillositat atribuïda a les organitzacions clandestines, i el contrast amb la seva invisibilitat, la dificultat d’identificar els agents d’un grup demonitzat fes que les seves activitats produïssin més inquietud i suscitessin una activitat persecutòria més intensa i obsessiva.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia negativa

Fiscalització de l’espai públic

a_espaiArticle escrit per Jofre Padullés i Manuel Delgado i publicat al diar Regio7.

Si bé Catalunya és dels pocs països d’Europa en què un dels múltiples afloraments del feixisme dels anys trenta és esclafat en 24 hores, del 18 al 20 de juliol del 1936, la derrota que s’acaba produint el 1939 comporta una transformació absoluta de la societat vençuda. Quant a la legislació que vigia fins aleshores, els àmbits relacionats amb el control de l’espai públic són objecte d’una atenció específica que aprofundeix clarament els paràmetres repressors sobre la base dels quals es jutjaran, d’ençà d’aleshores, els usos del carrer.

Aquest procés s’efectua, d’entrada, mitjançant la promulgació de normatives excepcionals, com ara l’Ordre Circular de 20 de juliol de 1939, la qual conduïa als tribunals militars qualsevol expressió pública de desafecte envers el bàndol guanyador a la Guerra Civil. Posteriorment, el Codi de Justícia Militar del 1945, que permetia aplicar la jurisdicció militar a civils, va perllongar aquesta disposició fins les acaballes del franquisme, a través sobretot de l’anomenat Juzgado Militar Especial de Espionaje y Otras Actividades. L’aplicació de decrets especials les dècades següents no farà sinó  empaitar en termes veritablement obsessius el dret d’usar el carrer per expressar-hi qualsevol cosa que no fos una adhesió sense fissures a la dictadura. Un cas especial fou La Ley de Orden Público del 1959. Totes aquestes legislacions especials, van ser aplicades, a més de per la militar, per una jurisdicció penal especial anomenada Juzgado y Tribunal de Orden Público, creat el desembre de 1963.

A la pràctica, l’aplicació de la legislació franquista, la preocupació per mantenir una vigilància totalitària sobre l’espai públic es va traduir en dos tipus singulars d’actuació a càrrec de les forces de seguretat, la finalitat de les quals era garantir el descongestionament automàtic i expeditiu de tot trànsit anòmal no autoritzat. Aquestes formes de desembossament, derivades d’una fòbia als condensaments humans com a font potencial de perill polític –«¡no formen grupos!»–, es traduïen en sengles ordres verbals que la policia solia repetir amb finalitats dissuasives i abans d’un immediat recurs a la violència. En tots dos casos venia a explicitar-se com la xarxa viària podia ser pensada en termes hidrostàtics. La primera era l’ordre «¡circulen!», que indicava la prohibició de fer reunions que obturessin o espesseïssin el trànsit. La segona era el mandat «¡disuélvanse!», amb què es feia palesa la convicció que tota tendència a l’engrutament que un cabal urbà experimentés mancat de control havia de ser corregida per mitjà d’una intervenció desintegradora del grumoll detectat. A tall d’anècdota significativa d’aquesta obsessió per evitar coàguls que entorpissin el que havia de ser un espai públic totalment fluid, sense obstruccions que poguessin donar peu a una alteració de l’ordre, tenim les declaracions d’un policia local de Manresa, Antoni Martos, fetes en aquest mateix diari el passat 11 d’abril del 2007:  “La primera vegada que es van fer castells a la plaça de l’Ajuntament, vaig anar a treure la gent que hi havia al voltant. Jo cridava: fuera de aquí, fuera de aquí. Llavors un de la colla em va dir que eren els que feien la pinya. Vaig marxar avergonyit”. En més d’una oportunitat, tanmateix, la ciutadania va trobar els mitjans per vèncer la prohibició fulminant d’ocupar l’espai públic, i fer pinya per a finalitats no autoritzades.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, Antropologia urbana