Archivo de la etiqueta: Repressió policial

Elogi del senglar urbà i proposta de tòtem per Barcelona

unnamed

Senyal al barri de La Floresta en San Cugat del Vallés (Barcelona)| Foto: OACU

Missatge enviat a l’OACU en ocasió de l’abatiment d’un senglar al districte de Les Corts el 2 d’abril de 2013

per Manuel Delgado (OACU)

Com sabeu, un porc senglar va morir ahir al vespre com sols dir-se “en estranyes circumstàncies”. El va abatre un mosso d’esquadra a trets de pistola a la cruïlla Numància-Tarragona, és a dir davant l’estació de Sants, en un incident en el que va resultar ferit un altre mosso per culpa d’un dispar mal apuntat. La qüestió no té res d’anecdòtica. El fet que una bestia salvatge visqui tant a prop nostre, en un parc metropolità, i que visiti de manera regular la porta de les nostres llars ja és de per si un petit miracle que ens ha de fer pensar en les paradoxes que provoca de vegades la vida urbana, permetent aquesta metàfora  perfecte del làbil dels límits entre natura i cultura i, més en concret, entre salvatge i domesticat. Una metàfora també sobre tot de nosaltres mateixos, de tots aquells i aquelles que ens sentim solidaris amb aquests animals perquè volem creure que també en nosaltres resta alguna cosa bàrbara i elemental,  i el problema és que, com ells, al capdavall hem de fer-nos passar per “civilitzats” perquè alguna cosa s’ha de menjar.

Que un d’aquestes feres ferotges –con la de la cançó de l’Ovidi– hagi arribat al cor de la ciutat també és una metàfora. Ell és l’avançada i ens anuncia: “Ja som aquí;  no hem vingut a visitar-vos, sinó a buscar-vos i portar-vos de retorn; hem arribat a rescatar-vos de la merda de vida que porteu; a excitar les vostres ganes d’assilvestrar-vos el dia menys pensat i sense avisar; a que torneu amb nosaltres al bosc que tant enyoreu, perquè és la vostra veritable llar”. Per això també la mort d’aquest animal –avantguarda d’una invasió que ens espera i que esperem– és una metàfora trista i ben literal de com temem les nostre autoritats no que ens aneguin bestioles selvàtiques, sinó que nosaltres mateixos ens hi tornem. Perquè ells saben o sospiten que en realitats tots som senglars. Que el responsable de l’assassinat –perquè el senglar mort no és que fos un humà; és que era un príncep: la Bèstia del conte– hagi estat un membre de la policia de la Generalitat de Catalunya també és una al·legoria perfecte d’un sistema polític, social i econòmic que odia la independència que aquell animal encarnava.

Segurament no sabrem mai que és el que ha passat aquesta nit. No és la primera vegada que els porcs senglars apareixen pels carrers de la ciutat. Fins ara el que s’havia fet és avisar a especialistes que disparaven dards als animals per a dormir-los i els tornaven a la serra o els mataven en condicions. Quan fa no gaire una manada sencera es va plantar a les portes de La Reina d’Àfrica, a un pas de Lesseps, la Guàrdia Urbana va tenir la paciència d’anar empenyent-la cap a Collserola durant hores. La mort d’una peça de caça major com aquesta pot ser pertinent a mans de caçadors experts amb armes adequades, com poden ser escopetes o fins i tot fletxes. Però matar un senglar a trets de pistola  al mig de la ciutat…! No m’és difícil imaginar-me l’escena d’un cotxe patrulla de mossos que es troba amb un senglar i decideix liquidar-lo de qualsevol manera, com si fos un gos rabiós i qui sap si mig per diversió.

El resultat és el nyap que hem vist, un nyap tràgic per l’animal, que a punt ha estat de resultar-ho també per un dels policies i qui sap si per algú que passava per allà. I no sols per les bales, sinó per la reacció d’un animal ferit per un arma que no és que sigui precisament de caça. El conseller Espadaler acaba de declarar que els senglars no són un problema menor per Barcelona; jo crec que el que no és un problema menor són alguns mossos d’esquadra i un govern com el que tenim. Reconec que em fascinen aquestes bèsties. He passat i passo hores senceres esperant-los més que buscant-los al bosc. És cosa de  trobar un punt qualsevol de la serra de Collserola, introduir-te al bosc, apostar-te a una clariana i romandre quiet fins que apareguin. Tard o d’hora surten d’entre l’espessor i la foscor, s’aturen davant teu i se’t queden mirant fixament, tranquils i altius, com si et saludessin sabent que ets un dels seus. Després desapareixen igual que han aparegut: majestuosos, superbament  indiferents.

Barcelona necessita un tòtem. Si més no la Barcelona salvatge, la que no entén que hi ha de dolent en que les ciutats siguin una jungla o al menys un bosc. Per no oblidar-ho, caldria fer insígnies i estendards, banderes i fulards, amb la silueta d’un porc senglar, convertit per a nosaltres, com per els pobles salvatges, en símbol de la ciutat que resisteix i que es proclama, de tant en tant, furiosa i digne. De fet, ja hi ha precedents: la d’aquell grup de veïns de La Floresta que baixaren a les manifestacions del 15M amb una pancarta amb un senglar dibuixat. I si cal matar-los, fem-ho com correspon matar un animal diví, un deu; amb ritual i respecte, i demanant-li perdó. Després, menjaríem les seves carns en grans o petits festins ciutadans per a que l’animal caçat ens infongués la seva força, el seu orgull i, per sobre de tot, el seu amor per la llibertat.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia negativa, Antropologia urbana, conflicto

Tots els mals de la caixa de Pandora

Font: OACU

Font: Albert Marín-OACU

 

Comunicat de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) sobre els fets de la #OperaciónPandora

El passat 16 de desembre, a un quart de sis del matí, un operatiu format per 700 agents dels Mossos d’Esquadra, complint ordres de l’Audiència Nacional espanyola (hereva del Tribunal d’Ordre Públic del franquisme), en un operatiu ordenat pel jutge Javier Gómez Bermúdez sota el nom de “Operació Pandora”, van realitzar 11 detencions en catorze registres, tretze a Catalunya i un a Madrid. D’aquestes detencions, 7 van ser confirmades en els següents dies, acordant,  a petició de la fiscalia, l’ingrés a presó preventiva a Soto del Real. Els escorcolls es van produir en pisos particulars i entitats: al barri de Sant Andreu de Palomar els Mossos d’Esquadra van entrar a l’Ateneu Llibertari del Palomar, i al Poble Sec a l’Ateneu Anarquista. D’aquests, el que tingué més ressò fou el de la Kasa de la Muntanya, històrica casa okupada de Barcelona que enguany compleix 25 anys d’activitat.

Les irregularitats en la realització de l’operació no han estat excepció: tot l’operatiu va ser legitimat per el secret de sumari, cap dels detinguts va poder conèixer de què se les acusava, cap còpia de l’inventari del material requisat va ser produïda, el tracte de les persones que habitaven als immobles objecte d’escorcoll va ser humiliant i arbitrari. No obstant, sí ha transcendit el contingut de la interlocutòria de presó preventiva on el jutge detalla que les imputacions són per un presumpte “delicte de constitució, promoció, direcció i pertinença a organització terrorista”, així com pel presumpte delicte de “tinença i dipòsit o aparells explosius i inflamables, incendiaris o asfixiants”. També hi suma el “delicte de danys i estralls amb finalitat terrorista”. En declaracions a La Directa, Jaume Asens, un dels advocats que assisteix a un dels detinguts denunciava l’opacitat de tot el cas: “tant els Mossos com la Fiscalia, parlen de terrorisme sense especificar ni tipus delictius concrets, ni fets concrets individualitzats que se’ls imputa a cadascun d’ells”.

Així mateix, en un text publicat també a La Directa, Benet Salelles, també advocat d’una de les detingudes, manifestava la seva perplexitat per la lectura de les interlocutòries de presó provisional: “El jutge parla dels GAC (Grups Anarquistes Coordinats) com a organització terrorista i utilitza per a provar la pertinença dels imputats els fets que assistien a reunions o que participaven en l’elaboració de butlletins i publicacions de caràcter propagandístic llibertari. Altra vegada, la democràcia segrestada. L’associacionisme com a base de la sospita. El vincle comunitari com a eix del mal. La reflexió i la ploma crítica com a indici terrorista. La resolució judicial no concreta cap relació de les persones detingudes amb cap bomba concreta, amb cap explosió, amb cap dany, ni tan sols amb un trist contenidor cremat. Ja tenim doncs la perversió conceptual servida: el terrorisme ja no es genera amb atemptats contra les persones o els béns, la intimidació pròpia de la violència política ara neix de les reunions, els butlletins, les cartes i la solidaritat amb les preses”.

Dels possibles atemptats terroristes res en sabem, ni nosaltres ni bona part de la premsa que ràpidament ha corregut a difondre la informació policial com a verídica. La pregunta és clara, de què s’acusa a les persones detingudes? On ha explotat un artefacte? Qui ha mort, o resultat ferit, per un “atemptat anarquista”? Ens trobem no solament davant d’un indiscutible intent de demostració de força i de poder per part de l’Estat, sinó també d’una clara i evident expressió de com s’articulen els processos de construcció ideològica de l’enemic, que són posats en marxa en el marc del que no poden ser sinó desesperades temptatives per mantenir l’hegemonia de l’ordre social, polític i econòmic imposat, reflex inequívoc de l’estat de debilitat i desestabilització que assetja el govern actual. Aquest enemic que ens han presentat podria resultar no ser més que l’encarnació resultant dels mecanismes o habilitats recursives de l’Estat destinades, entre altres coses, a allunyar el focus d’atenció de la gravetat – i responsabilitat – de l’actual situació política i econòmica, o de reafirmar una pretensiosa i autoadjudicada capacitat per mantenir aquesta seguretat ciutadana a la que s’apel·la amb la nova Llei aprovada pel Congrés en matèria del que no deixen de ser mesures de control i repressió de la protesta i la dissidència.

Aquesta projecció de l’encarnació del mal sobre un col·lectiu concret, així com el tractament mediàtic i policial estigmatitzant, li confereix a aquests col·lectius (anarquistes, okupes, etc.) la qualitat d’enemic identificable, reconeixible, que s’ha fet present entre nosaltres, i que de forma imprevisible podria tornar a aparèixer. D’aquesta manera, pretenenfer-nos creure que aquesta nova tipologia d’enemic, el ”anarquista terrorista” que pretesament habita i actua avui en dia a les nostres ciutats, s’ha estat amagant fins ara, invisible, sense que ningú s’hagués adonat de la naturalesa criminal de les seves activitats. La personalització, així com l’assenyalament topogràfic de “l’enemic”, aconseguida mitjançant els registres i detencions realitzades i la producció del discurs mediàtic sobre aquestes, acaba amb la condició abstracta de la trama genèrica, situant-la en punts concrets del mapa, en llocs com la Kasa de la Muntanya, a els Ateneus Llibertaris, etc., espais de debat polític, associacionisme de barri i difusió de cultura llibertaria que ara són criminalitzats.

No oblidem, com assenyalava immillorablement Gerard Horta a VilaWeb, que “l’etimologia del mot ‘terrorisme’ remet a processos d’aterriment social originats i exercits pels estats sobre les societats. Que l’Audiència Nacional espanyola o un dels seus servents al nostre país – el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya – pretenguin actualitzar periòdicament aquest vell dispositiu social consistent a projectar l’encarnació del mal en un grup de gent – heretges, bruixes, judeo-maçons, boigs, adolescents, comunistes, drogoaddictes, negres, immigrants, pobres, independentistes, okupes, musulmans o anarquistes –  no ens hauria de fer perdre de vista que l’únic immens mal que sofreix la majoria social treballadora és el fruit de la injustícia social i de la desigualtat de la societat de classes”.

Des de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) expressem tota la nostra indignació i ràbia cap a l’ocorregut, veritable caça de bruixes dirigida des de l’autoritat i destinada únicament a sacralitzar, una vegada més, el seu mesquí poder i insolent impunitat enfront del poble i la justícia social. Així mateix, manifestemla nostra solidaritat amb els que han patit i estan patint els efectes de l’Operació Pandora,les nostres companyes i els nostres companys, veïnes i veïns que son criminalitzades per lluitar al costat dels desnonats, els immigrants i els col·lectius discriminats, per canviar aquest sistema injust que ens vol mantenir quietes i emmordassades en la seva democràtica dictadura neoliberal.

Barcelona, 21 desembre de 2014

Per una versió més extensa del comunicat, podeu clicar aquí.

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Política

ENS PLANTEM! Acte pels drets civils, polítics i reproductius

desob14acteDESOB14 | Acte contra l’Estat i crida a la desobediència

25 març 2014 // 18:30h

Aula Magna

Uiversitat de Barcelona

Campus Raval

La crisi financera i econòmica que està devastant les societats occidentals des de l’any 2008 i que ha portat la imposició de polítiques públiques d’ajustament impulsades pels poder polítics, han donat lloc a regressions greus en matèria de drets socials i econòmics. El dret a la salut, a l’educació pública i de qualitat, a l’habitatge, al mediambient i a l’energia, al treball o a la cultura han estat contínuament retallats i buidats de contingut, convertint-los en mercaderies accessibles només per aquelles persones que s’ho poden permetre. Mentre la riquesa es concentra cada vegada en menys mans, la majoria de la població es veu abocada a una situació de pobresa i precarització cada cop més insostenible.

Davant d’aquesta situació, amplis sectors de la nostra societat van decidir respondre. Sortint de l’aïllament i de la frustració, van obrir una fase de fortes aspiracions de canvi social, mitjançant extensos processos de protesta, desobediència i autoorganització.

Com a reacció envers aquest despertar, el govern espanyol ha posat en marxa un procés de reestructuració del marc dels drets i llibertats que té com a fita la construcció d’un règim de trets autoritaris que preservi l’etiqueta “democràcia”. L’aprovació de les projectades reformes del Codi Penal, de la Llei d’Enjudiciament Criminal, de la Llei de l’avortament, de la Llei de Seguretat Ciutadana i de la Llei de Seguretat Privada representarien un salt enrere de més de 40 anys en els drets civils i polítics fruit de dècades de mobilització i lluita. Aquestes reformes:

  • Restringeixen de forma absolutament innecessària, injustificada i desproporcionada el dret de reunió i manifestació, així com la llibertat d’expressió, d’opinió i d’informació.
  • Consoliden el procés d’expansió del dret penal, criminalitzant encara més la dissidència i la pobresa.
  • Suposen una profunda vulneració del dret al propi cos i a la llibertat de decisió de les dones.
  • Doten els poders públics d’amplis marges d’arbitrarietat davant la ciutadania que protesta i que fa ús de l’espai públic.

Aquestes reformes suposen un atac tan greu, que el rebuig social ha de ser igualment contundent. Des de la Campanya Desobediència 2014, integrada per persones i col·lectius socials, sindicals, veïnals, i de defensa dels drets humans fem una crida a que la societat civil es posicioni de manera ferma i massiva contra aquesta intolerable ofensiva, deixant clar que no acceptarem cap retrocés en els drets i llibertats conquerides gràcies a l’esforç de generacions de persones lluitadores. De fet, aquest retrocés ja el venim patint. No podem oblidar que 20 persones seran jutjades a partir del 31 de març per intentar aturar uns pressupostos antisocials amb una acció davant del Parlament. És per tot això que, en el cas que no s’aturin aquestes reformes, anunciem des d’ara que generarem mecanismes de desobediència col·lectiva per què aquestes lleis no es puguin aplicar.

Davant la [Re]tallada de llibertats, ENS PLANTEM!

#desob14

#STOPleyABORTO

#STOPleyMORDAZA

#STOPcodigoPENAL

Descàrrega el programa

Per a més info:  http://desobediencia2014.wordpress.com/

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme

No te calles. Habla, difunde y denuncia aunque creas que estás ahí solo para etnografiar

raval_robador

Cacerolada en la calle d’en Robador | Fuente: http://prostitutasindignadas.wordpress.com/

por Livia Motterle (OACU, LIRACGS)

Fragmento de diario de campo:

Lunes, 8 de julio del 2013. 19.30 horas. Cruzo la Rambla del Raval, desemboco en la calle Sant Rafael para terminar ahí, en la calle d’En Robador, que antes de su mutilación llamaban la “calle sin sol”, porqué era tan estrecha que nunca había un rayo de sol. Hay muy poca gente por las aceras en esa tarde de verano. El Robador 23 está cerrado. El King Rooster de la esquina también. Y el bar cerca de la mezquita también. Advierto un clima tenso y no me siento para nada cómoda. Me fijo en los abanicos de las chicas: el movimiento continuo e hipnótico con que se mueven entre sus manos parece una forma para descargar la tensión que ellas mismas advierten. Como suelo hacer, me acerco a las que más conozco, entreteniéndome un rato en conversar. Hablo sobre todo con Lucía, punto de referencia en el campo y, en cierta forma, mi amiga. Le doy un regalo. Me agradece y se dispone a abrirlo cuando de repente aparecen ellos. Son cincos. Uno se acerca a nosotras y nos pide la documentación.

Lucía le dice que yo no soy una prostituta, que soy su amiga. El guardia urbano mira mi carnet y me dice que puedo irme. Lucía me hace con la cabeza un gesto para que me vaya, tranquilizándome y diciéndome que solo se trataba de un control de papeles. Me voy pensando que no pasaría nada teniendo ella la documentación en regla. Regresé después de unas horas esperando encontrarla y queriendo asegurarme que todo hubiera ido bien. Pero no la veo, así como no veo a ninguna chica más. La llamo al teléfono y no contesta. Dejo pasar dos días y voy a la cacerolada que las Prostitutas Indignadas solían organizar cada miércoles. Una chica que trabaja en una asociación en defensa de los derechos de las trabajadoras sexuales me pregunta si puedo hacer de testigo de Lucía. “¿Qué pasa?”, pienso en mi cabeza. Se acerca Lucía y me cuenta que después que yo me fuera, aquel lunes, la guardia urbana le había metido una multa de 3000 euros por ofrecer servicios sexuales en la calle…

Desde luego no tardamos en presentar una serie de alegaciones:

“Que la denuncia hace referencia a la supuesta infracción del artículo 40.1 de la ordenanza para fomentar o garantizar la convivencia siendo el hecho denunciado “oferiment de serveis sexuals retribuits a la vía pública”. La supuesta infracción se realiza el día 8 de julio de 2013 a las 19:58h en la calle Robador, 25, es deci,r a pocos metros de la dirección que se indica en la denuncia como mi domicilio. Soy por tanto vecina del barrio, vivo a escasos metros de donde me denunciaron. Como es evidente, al ser vecina del barrio, desarrollo mi vida cotidiana en este barrio. En la fecha y lugar mencionado yo no me encontraba ofreciendo servicios sexuales y desconozco los motivos que han podido llevar al agente denunciante a denunciarme por ello ya que no existe conducta que pueda justificar la sanción”.

“Los hechos acaecidos el 8 de julio de 2013 son los siguientes. Me encontraba en el portal de mi casa, a un metro escaso, conversando con una estudiante de antropología de la Universidad de Barcelona que está realizando una investigación académica sobre el barrio del Raval. Esta persona, a partir de su interés por el trabajo antropológico que desarrolla  sobre el barrio, me ha contactado diversas ocasiones, como vecina, entablando una cierta amistad. Nos encontrábamos conversando de forma tranquila cuando un agente de la Guardia Urbana se acercó a nosotras, solicitando a ella que se apartara y a mí mi documentación. Cuál fue la sorpresa de ambas al descubrir que sin motivo, ni conducta que supusiese ninguna infracción a ninguna normativa, me entregase la denuncia por la que formulo estas alegaciones”.

“Estos hechos y esta forma de actuar prueban lo dicho anteriormente ya que simplemente por verme se detuvieron para denunciarme, sin haber motivo alguno, ni conducta ni indicio de la misma, para determinar que existiese una infracción a alguna normativa municipal. Este procedimiento sancionador en mi contra constituye una acción discriminatoria y sin fundamentos jurídicos que pretende excluir mi libertad a circular por los espacios públicos. Mi sola presencia no puede en ningún caso ser motivo para interponerme una denuncia ya que esto supone una grave vulneración a mis derechos fundamentales, tales como mi derecho a la libertad de circulación y a la no discriminación por razones de sexo, género, orientación sexual o profesión. Sobre todo siento vulnerado mi derecho a no ser discriminada como persona transexual ya que presupongo que dicha denuncia se formuló en base a suposiciones debido a mi condición de persona transexual dando por hecho conductas de las que no existían indicios puesto que estaba conversando con una amiga” [sigue].

El 3 de noviembre recibo un mail por parte de la asociación que envió las alegaciones: “Hola Livia, ¿qué tal? sólo comentarte que de momento han desestimado la alegación, seguiremos con Recurso de Alzada, te comunicaremos qué nos dicen”. Al día de hoy, después de seis meses, Lucía todavía convive con la preocupación de esta multa, y con ella, muchas mujeres más. Lo ocurrido aquel 8 de julio marcó el fin de mi observación participante en calle d’En Robador. Confundida con una prostituta por unos clientes o por la guardia urbana, confundida con guardia urbana por unas prostitutas, utilizada para multar una prostituta atribuyéndome el papel de cliente: la calle d’En Robador se transformó en teatro de cambio continuo de disfraces.

Interaccionar entre estas significaciones simbólicas me hizo reflexionar sobre la perversión de los dispositivos institucionales y también sobre los riesgos del trabajo etnográfico. Nunca he querido reducir personas a teorías, plastificar historias en pegatinas, comprimir dolor ajeno en metáforas bonitas. Y ahora, en fin, descubro que mi presencia en el campo (o, el saludo a una amiga, como se prefiera definir la belleza de un encuentro), había dañado a una persona. Desde entonces dejé de ir con tanta frecuencia por aquella calle, campo de dispositivos panópticos construidos para generar desigualdades y catalizar formas de desorden consentidas y estratégicamente funcionales. De esta forma, mis encuentros con Lucía se limitaron dentro de las paredes domésticas, en casa (mía o suya), en el lugar donde no juega el azar, donde no hay miradas ajenas y metros de acera para recorrer y donde casi nada resulta prohibido, tampoco la prostitución.

Quieren convertir la calle en el espacio de la invisibilidad. Puede transitar tranquilo lo que más quieto se hace: lo que menos habla, lo que menos mira, lo que menos escucha, lo que menos toca, lo que menos come, lo que menos juega, lo que menos baila, lo que menos vende, lo que menos toma, lo que menos besa, lo que menos ama. Es ahí, en la calle, que tiene que explotar la revolución de los cuerpos, desde los cuerpos, para los cuerpos, en los cuerpos, gracias a los cuerpos. Es en la calle que tienen que vibrar nuestros cuerpos resistentes, rebeldes, transformantes y transformables. Reivindicar los derechos de los cuerpos de las trabajadoras sexuales de la calle es reivindicar los derechos de los cuerpos de todos y todas. Nuestros cuerpos tienen que tener la liberad de transitar, vivir y habitar lo público, conquistando sus espacios como les den la gana. Porqué somos relaciones, somos intersecciones, somos infracciones. Incorporar esta lucha es un acto colectivo y necesario de desobediencia. Las calles necesitan nuestros cuerpos y nuestros cuerpos necesitan las calles. Al conflicto, nuestros cuerpos contestaran con otro conflicto. A las arquitecturas del miedo y del control, nuestros cuerpos vibrantes contestaran construyendo cartografías de prácticas visibles, rumorosas e interactivas.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia urbana