Archivo de la etiqueta: Sant Joan

Festes insolents d’estiu

Article publicat a La Directa el 16/07/14

Festa Major de la Barceloneta - Foto: Arnau Molins

Festa Major de la Barceloneta – Foto: Arnau Molins

per José Mansilla i Giuseppe Aricó (OACU)

Fa unes setmanes, just la tarda abans del dia de Sant Joan, caminava amb un amic pel carrer central d’un barri de la perifèria de Barcelona. El passeig, vorejat per un parell de carrils destinats a la circulació de cotxes i amb una àmplia zona enjardinada en el centre utilitzada habitualment per ciclistes i passejadores de gossos, es trobava aquest dia agitat, gairebé nerviós. Ens dirigíem a una festa de la revetlla, un lloc sol·licitat i aprovat per les instàncies municipals del Districte i on, poc després, es duria a terme la tradicional festa del foc. No obstant això, a l’ambient era possible distingir qualque cosa inusual, gairebé com si una estranya vibració sobrevolés l’atmosfera del barri. De sobte, el meu amic em va fer notar la diferència: el passeig estava poblat de famílies que, de forma espontània, havien ocupat uns bancs habitualment buits i havien muntat la seva pròpia festa de la revetlla. “Això sí que és una apropiació insolent de l’espai urbà”, coincidirem els dos.

L’anècdota pot semblar irrellevant, però per a la realitat urbana que ens envolta, on cadascun dels aspectes de la ciutat –l’arquitectura, l’urbanisme o, fins i tot, els comportaments realitzables en carrers i places– està regulat i normativitzat, suposa tot un desafiament a la forma neoliberal d’entendre la ciutat. Plans Generals, d’Usos, Normes Subsidiàries, Ordenances Cíviques, lleis anti-botelló o la nova Llei de Seguretat Ciutadana disposen les formes, funcions i normes de conducta dins de les ciutats contemporànies. Unes ciutats on el valor de canvi, l’obtenció de plusvàlues o el rendiment econòmic de qualsevol activitat, es troben per sobre d’un valor d’ús que permeti als seus habitants exercir com a usuaris dels seus espais, més que com a possibles clients.

Des d’aquest punt de vista, la reproducció de les relacions socials a la ciutat contemporània apareixeria com un conjunt de dinàmiques d’oposició entre ordres espacials diferents. A un ordre relacional, que es manifesta de forma espontània i informal a l’interior de cada barri, es contraposa un ordre racional imposat des de l’exterior i d’una forma suposadament convencional i ineludible. El carrer, la sala d’estar de la ciutat, es configuraria així com un espai on els ideals ciutadans d’“ordre” i “civisme” han acabat per ser utilitzats com a simples categories d’adscripció sociocultural, portant a terme separacions polítiques i econòmiques entre els individus que no necessàriament són absolutes.

En una ciutat ideal, clara, ordenada i comprensible, és a dir dominable, la festa representa potencialment un moment de ruptura, o millor dit, una excepció respecte a la normalització i dominació del carrer. La importància de la festa com a excepció, o suspensió de les normes cíviques imperants, estaria en el fet de constituir una pràctica col·lectiva que tendeix a resignificar l’espai urbà en formes i maneres que qüestionen el protocol neoliberal d’una estèril reproducció espacial de les relacions socials. Engegant estratègies de simbolització que expressen un sentit col·lectiu d’apropiació del que avui es conceptualitza en termes d’ “espai públic de qualitat”, la celebració de la festa respondria idealment a la fal·làcia d’un urbanisme intrínsecament paradoxal, que s’obstina a prevenir allò que sent urbà és, per definició, imprevisible.

Moltes de les festes majors, alternatives o no, que es duen a terme als Països Catalans, així com en altres parts de l’Estat, complirien de forma tàcita però decidida una funció de desafiament a la consideració de l’espai urbà sota el prisma capitalista. L’apropiació festiva de l’espai públic simbolitzaria doncs una acció contestatària, i insolent, enfront de les retòriques racionalistes d’aquelles elits polítiques i econòmiques que s’obstinen a reglamentar l’espai urbà. Almenys una vegada a l’any, les diferents formes que prenen aquestes insolències –des de carreres populars, cercaviles, cavalcades, concentracions, desfilades o fogueres, etc.– suposen precisament diferents formes d’entendre l’espai on es reprodueix la vida quotidiana. És aquí on els protagonistes del fet urbà escenifiquen, a manera de ritual catàrtic, determinades coreografies simbòliques que permeten, a més, estimular identitats compartides.

L’anàlisi de la festa com un espai físic i humà, del qual emanen diferències i processos de contestació, acaba així per revelar l’exigència col·lectiva de desemmascarar, i fins i tot subvertir, les relacions de poder que donen forma a aquest orde racional espacialment imposat. No obstant això, aquestes formes de reivindicació festiva no són noves en el nostre entorn més immediat. Els primers moviments socials urbans que es van donar en el conjunt de l’Estat a les acaballes del Franquisme, ja van engegar alguns d’aquests desafiaments de forma molt original. L’inici d’algunes de les Associacions de Veïns i Veïnes que poblen avui dia les nostres ciutats –malgrat la seva, en moltes ocasions, posterior institucionalització– va ser precisament el de la contestació i la recuperació de l’espai urbà per a la celebració d’actes de caràcter popular, alguns dels quals havien estat fins i tot prohibits per la Dictadura. La simple decoració dels carrers i les places dels nostres barris ja suposava, de fet, una veritable forma d’insolència en un context on el fet popular no estava únicament segrestat, sinó també injuriat. D’altra banda, molts d’aquests actes es trobaven units de forma indissoluble a reivindicacions de caràcter polític, social o cultural, i on, la reivindicació de llengua, per exemple, ocupava un lloc destacat.

Encara que hagin passat algunes dècades des de llavors, moltes d’aquestes reivindicacions no han canviat. La Festa Major Alternativa de Manresa o la recent recuperació de la Diada del Cooperativisme al Poblenou, a Barcelona, les Festes de Grau, en Castelló o moltes de les festes estivals dels pobles de la Part Forana –aquella que no sol sortir en les guies per visitar Mallorca que porten en les butxaques els visitants de Magaluf–  són alguns exemples de celebracions que enarboren no solament una forma diferent d’entendre la realitat del món en el qual vivim –mitjançant la reivindicació de valors com l’autogestió i l’antifeixisme o la proposta d’alternatives econòmiques i socials com el cooperativisme– sinó que van de la mà d’altres formes d’entendre l’espai urbà.

Tot i que podríem caure en la temptació de contemplar el fet de ressorgir d’aquestes festes populars a la llum de certa evocació nostàlgica d’un passat que no tornarà, ens convé més associar-ho directament a la memòria col·lectiva dels nostres barris i ciutats, uns entorns que no deixen de mostrar una dinàmica convulsa i conflictiva, inherent a tota ciutat.

D’aquesta manera, aquelles famílies que el meu amic i jo contemplàvem poc abans de la revetlla de Sant Joan, lluny d’evocar un passat històric, duien a terme una de les accions més directament contestatàries que es poden realitzar avui dia: l’ocupació insolent del carrer a la ciutat.

Deja un comentario

Archivado bajo Antropologia urbana

Infància, màgia i nit de Sant Joan

Font:  http://servicios.laverdad.es/fiestas/hogueras-san-juan/

Font: http://servicios.laverdad.es/fiestas/hogueras-san-juan/

Per Jofre Padullés (OACU)

Les festes populars són mecanismes que permeten, a una determinada comunitat humana, establir una continuïtat entre passat i present, generant un sentiment d’identitat compartida del que en dependran múltiples formes de cooperació i civilitat. La nit de Sant Joan, celebració moderna del solstici d’estiu, n’és sens dubte una de les més emblemàtiques.

El seu estudi ha estat una motivació important per a l’antropologia, segurament la disciplina acadèmica que més esforços ha dedicat a esbrinar el sentit i la funció d’aquest tipus de celebracions. A casa nostra disposem de l’Inventari del Patrimoni Etnològic, programa de la Direcció General de Cultura Popular, que des del 1994 es dedica a la recerca i difusió d’un patrimoni cultural viu i canviant, que es fa i es transforma en el dia a dia. Un exemple magnífic, en aquest sentit, és el treball realitzat per Andrés Antebi i Adrià Pujol sobre els sentits i l’evolució del Carnestoltes a Barcelona publicat el 2008, dins la col·lecció Temes d’Etnologia de Catalunya, sota el títol: Entre el poder i la màscara. Una etnohistòria del Carnestoltes a Barcelona.

Aquest treball ens posava sobre avís d’una apreciació que ja abans ens havia fet notar l’antropòleg Manuel Delgado en un article publicat al Periódico de Catalunya, el 10 de novembre de 2001, a propòsit de la possible desaparició de les fogueres de Sant Joan quines raons es trobarien en diversos factors. D’una banda, les dificultats tècniques pròpies de la desaparició de velles ubicacions on construir fogueres o d’indrets on guardar la llenya. Però sobretot, la raó de la crisis seria de caire sociològic i  delataria canvis culturals profunds, especialment pel que fa a les formes de sociabilitat infantil que haurien caracteritzat fins fa poc la vida als barris, on el vincle entre infància i nit de Sant Joan era indestriable. Proba d’això en seria, actualment, la pràctica inexistència de nens i nenes, de vuit a catorze anys, que recullin fusta, l’amaguin i l’encenguin en el lloc de sempre.

L’extinció d’aquest tipus de formacions societàries infantils s’identifica com la conseqüència d’una alarmant pèrdua d’autonomia infantil, fruit de la exclusiva relegació de l’espai d’activitat al context de l’activitat dirigida, ja sigui a l’escola, l’esplai, al gimnàs, etc. sempre lluny del carrer que sovint s’identifica amb el perill i la contaminació, àmbit per antonomasia de les amenaces físiques i morals dins del univers simbòlic modern.

És en aquest context, doncs, quan es fa més necessari que mai la reorganització de la societat dels adults, pensant especialment en les associacions de veïns, culturals, de pares i mares etc. de cara a la reanimació d’aquests tipus d’espais d’activitat infantil autogestionada. Igual que per al cas del Carnestoltes, per al que Antebi i Pujols advertien del preocupant intent d’institucionalització, la nit de Sant Joan es troba en greu perill d’usurpació de l’àmbit propi de la infància per part de la qual havia estat apropiada.

Totes recordem la magnífica obra de l’escriptor alemany Michael Ende, Die unendliche Geschichte, que varem conèixer com “La història interminable”, popularitzada el 1984 per la seva versió cinematogràfica del director, també alemany, Wolfgang Petersen. Aquesta novel·la ens presenta un nen de deu anys, de nom Bastian, que s’endinsa en el mon de Fantasia per tal d’alliberar-lo del No-res. El que ens narra l’autor és la preocupació per la pèrdua, per part dels nens i nenes, de la màgia de llegir, abandó que es aprofitat per al No-res en el seu devastador avançament cap a la fi del regne de Fantasia. Una màgia que no emana de fonts obscures amb poders sobrenaturals, sinó de la repetició del simple i rutinari gest de llegir, ja sigui en la intimitat o en companyia. Els antropòlegs que s’han dedicat a l’estudi de les mal anomenades “societats primitives”, saben prou bé que la màgia dels rituals ancestrals no depèn de la creença en essers extraordinaris, ans al contrari, és la pura repetició del gest el que li atorga tal eficàcia social reconeguda com a màgica.

Reprenent el cas de la nit de Sant Joan, la indestriable associació que fins el moment s’ha produït entre infància, màgia i nit de Sant Joan, motiu pel qual és coneguda com “la nit més màgica de l’any”, no depèn de la capacitat dels adults de vendre una història més o menys fantàstica en torn al que succeirà aquella nit, sinó de la possibilitat real per part de nens i nenes de tenir una participació directa en la seva realització. Igual que amb el cas del regne de Fantasia, si el que es vol és que la màgia de la nit de Sant Joan perduri -com ho ha fet entre els adults que de petits varem tenir la sort de poder anar a recollir fusta, guardar-la i cremar-la al lloc de sempre-, hauria de correspondre també avui als nens i nenes la possibilitat de fer-ho. De la mateixa manera que per al cas de Fantasia, només una nena o un nen podia salvar l’emperadriu infantil, atorgant-li el nom que necessitava i que només algú, que no fos un adult, podia pronunciar.

1 comentario

Archivado bajo Antropologia urbana