Archivo de la etiqueta: Soberanisme

Movimientos sociales y soberanía alimentaria en Barcelona

0077

Pancarta en el Hortet del Forat |Giuseppe Aricó

por Ana Karina Raña, investigadora visitante en el Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà

Una reconocida característica del capitalismo en su expresión neoliberal es la extensión de sus esquemas especulativos inherentes a cada uno de los ámbitos que constituyen la vida social. Así, y desde hace algunas décadas, aquellas cosas que eran entendidas como parte del interés colectivo de las sociedades están ahora gestionadas y resignificadas por la lógica del libre mercado que ocupa más y más espacios. lo que comemos no escapa a esta construcción. Nuestra restringida capacidad de decisión respecto a lo que consumimos se exacerba en las ciudades que dependen, en gran parte, de las cadenas de distribución de alimentos desde los círculos productivos hacía su interior.

Sin embargo este proceso de frenética mercantilización encuentra resistencias desde diferentes flancos. Uno de ellos se da a través de los movimientos sociales, organizaciones y el activismo que se han ido extendiendo y que cuestionan justamente el carácter exterminador del sistema combatiendo desde lo colectivo al individualismo precarizante que el neoliberalismo ha instalado. Estas resistencias generan actitudes, acciones e interacciones que construyen una lógica diferenciada y que encuentran en su práctica cotidiana la reafirmación de sí mismos intentando paralelamente recuperar aquello que la generación de beneficios tiene tan cómodamente secuestrada. Así temas como el acceso a la vivienda o a la educación se propagan globalmente como puntos de oposición a lo que se constituye como un modelo dirigido a la rentabilidad, dentro de esto el ámbito alimentario no es una excepción encontrando también un nicho de acción en Barcelona.

IMG_4106 (1)

Ronda de reciclaje alimentario en el Ateneu L’Entrebanc | Ana Karina Raña

De este modo, diversas iniciativas incluyen la alimentación dentro de una interpretación amplia de la sociedad y que vinculan acciones consistentes con esta visión tanto más holística. Estas incorporan el tema alimentario de dos maneras, no mutuamente excluyentes pero que son analíticamente diferenciables. La primera, como parte de una crítica generalizada al capitalismo y al avance de las políticas neoliberales dentro de la producción alimenticia, está vinculada al movimiento por la soberanía alimentaria, concepto que incluye de no sólo una alimentación sana o accesible sino que también toma en cuenta factores medio ambientales, culturales y de justicia social. Esta posición se encuentra enraizada sobre la crítica a la mercantilización de los sistema productivos alimentarios adquiriendo relevancia así el incremento en los procesos de descampesinización en diferentes partes del mundo y las consecuencias que esto tiene en términos demográficos y de desdemocratización incluso en contextos no rurales. La soberanía alimentaria hoy en día se entiende como una postura con gran potencial transformador que instala una alternativa a la economía de mercado y las relaciones desiguales en las que ésta se basa.

Este razonamiento se expresa hoy en día en Barcelona a través de, por ejemplo, la proliferación de huertos urbanos. Sin embargo, la soberanía alimentaria traspasa estos espacios y se establece como una visión crítica entre los activistas que vincula el orden social a lo que comemos. Al mismo tiempo, estas experiencias no se limitan a la crítica a la cadena alimentaria productivista y a su posible sustitución. El caso de los huertos urbanos tiene también otra dimensión que se enlaza con la segunda forma de leer las acciones colectivas que relacionan movimiento social y alimentación.

La incorporación de la comida dentro de la actividad de organizaciones y activistas, no es en absoluto nueva, ha sido una parte importante de la evaluación que el activismo ha hecho históricamente. Los ya mencionados huertos urbanos o también las redes de reciclaje de alimentos, parecen integrar esta idea de la soberanía alimentaria en una representación aún más amplia de soberanía, donde se interpreta este elemento como una parte de la recuperación de espacios de desarrollo colectivo dentro de normas y fronteras establecidas por sus propios miembros. Esta visión antagoniza con el modelo neoliberal y por lo tanto propone una forma alternativa de hacer que la oficialmente estipulada.

Hort de Vallcarca | font pròpia

Pancarta en el Hort de Vallcarca | Giuseppe Aricó

En este sentido los huertos urbanos y las redes de reciclaje tienden a autoconvocarse en un ánimo de recuperación de espacios físicos y simbólicos, enfocándose en la construcción colectiva de los barrios en los que operan, e incluso superándolos creando redes de apoyo que sobreentiende el territorio como un espacio de realización política que no es posible de construir en el aislamiento. La instalación de jardines productivos, no cumple con el rol exclusivo de la provisión de alimentos, es más bien un punto de partida y de ruptura dentro del contexto urbano. Este fin, por cierto, reconoce la importancia de la alimentación pero ya no como una cuestión adosada al ámbito de lo privado si no que encuentra su máxima potencialidad en el integrarlo como un aspecto de la vida colectiva del barrio y de la ciudad. Así mismo, las redes que reciclan alimentos sitúan la recuperación de la comida como un asunto de sobrevivencia en condiciones particulares, pero también apunta a la consolidación de un modelo que fortalece el tejido social principalmente a través del ejercicio de la ayuda mutua, por mencionar algún factor, que viene a revertir el individualismo incitado por la economía de mercado.

Esta distinción que envuelve lo alimentario dentro del movimiento social no implica una homogeneidad de estrategias. Al contrario, la expresión de esto dentro del ejercicio de una soberanía ampliada implica la escenificación de tácticas que sobrevienen desde las particularidades del espacio que ocupan y se construyen, básicamente, en torno a ejercicios de ensayo y error que pulen y adaptan lo que primero es quizás más una intuición pero que su uso va enraizando hasta hacerlas rutinas. Estas dos formas de entender las prácticas enfocadas en la alimentación, la de relevancia de la soberanía alimentaria y la que reconstruye los lazos sociales dentro de los barrios como parte de la práctica política de los mismos, se encuentran entrelazados uno con otro de tal forma que constituyen un discurso unificado y que está permanentemente justificando uno la existencia del otro. Los espacios ganados y defendidos son espacios de lo social en donde pareciera que los elementos que lo componen vuelven a restituir un todo que había estado atomizado. La alimentación tiene un papel dentro de esto así como también lo tiene lo habitacional y el intercambio de bienes, aunque también la entretención y lo educativo.

IMG_4111

Entrada de Can Batlló | Ana Karina Raña

La experiencia que las organizaciones y activistas llevan a cabo hoy en día en Barcelona nos hablan de una construcción paralela que hace evidente y palpable las contradicciones entre lo que sale hacía afuera y lo que sucede de verdad en la ciudad. Ponen de manifiesto como la ciudad está siendo organizada para ciertos usos y actores, y para poner en juego ciertos recursos. La imagen de la ciudad juega en las ligas de las grandes ciudades globales y su realidad es que en la escala nuclear ese mismo modelo que se proyecta es el que se crítica a través de las prácticas de una buena porción de sus habitantes. Es tentador el preguntarse y pronosticar donde estas acciones van y cuáles son los posibles resultados de estas, sin embargo el crédito de esta forma de organizarse no está en su meta, sino más bien es el camino lo que las hace interesantes, profundas y muchas veces conmovedoras.

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo Activisme, Antropologia urbana, Arquitectura, Cooperativisme, Investigació Social, Soberanisme

Nacionalisme primordialista i caritat ciutadanista. Uns guants de seda per al puny de ferro del futur Estat català?

Per Miquel Fernández (OACU)

El debat per la independència de Catalunya del Regne d’Espanya s’ha situat al centre de l’agenda política institucional coincidint amb l’anomenada crisi financera actual. Oficialment, es posa en marxa el procés cap a l’Estat propi de mà de l’actual govern de la Generalitat després de diverses reunions entre els dos presidents, Artur Mas i Mariano Rajoy. Des de l’inici de les trobades al febrer de 2012, el president de l’Estat espanyol va negar qualsevol negociació que equiparés el pacte fiscal especial amb Euskadi i la Comunitat Foral de Navarra (1) amb el català. Davant aquesta oposició, Mas i el seu govern decideixen emprendre el camí cap a la Independencia (2).

El context polític i econòmic en què es produeix aquesta trobada és molt eloqüent. La ” crisi financera ” ha justificat la privatització de grans esferes del escanyolit Estat del Benestar. Mentre les grans fortunes catalanes i espanyoles continuen augmentant els seus guanys a costa d’aquestes privatitzacions – però també d’un frau fiscal insultant – la Generalitat es converteix en la primera de les comunitats autònomes en realitzar retallades en inversió pública. Paradoxalment , aquesta desinversió proposta ja des de la tardor de 2011 es produeix enmig d’escàndols pel saqueig de centres públics com el Palau de la Música o de desenes de casos de delictes de coll blanc. Un recent estudi establia que el que s’intentava estalviar amb les retallades en educació i salut pública a Catalunya el 2011 no arribava ni una sisena part del frau que cometien els poderosos: 2700 milions d’ desinversió pública davant del desfalc de 16.000 milions d’euros a les administracions públicas (3). Per al govern català , el frau de les fortunes privades és inaprehensible i les retallades en despesa social irrenunciables. El discurs es simplifica al màxim per confondre i aglutinar tota la població al voltant de la idea que només hi ha una solució al daltabaix social: la Independència.

I aquest és un escenari immillorable per al desembarcament victoriós en el nostre territori de noves estratègies de gestió penal de la pobresa. Aquestes ja fa temps que circulen pels Estats Units d’Amèrica i Anglaterra i una mica menys per l’Europa continental . Aquesta nova forma de gestió de la pobresa ha d’anar acompanyada d’una cobertura bondadosa i patriòtica que oculti la violència que s’aplica contra cada vegada capes més àmplies de la població.

Davant d’una ofensiva sense precedents contra el bé públic (des de les primeres exempcions d’impostos per patrimoni, de reducció d’impostos als trams alts, de successions, o de les amnisties fiscals, entre altres coses, a més dels sagnants retallades en sanitat, educació o subsidios (4) provocant un augment rampant de la inseguretat social, només es pot mantenir l’ordre públic amb l’expansió i densificació de polítiques de control cada vegada més repressives. És el que sociòlegs com Loïc Wacquant han cridat gestió punitiva de la pobreza.

Mai com en aquests darrers mesos s’ha pogut comprovar de ben a prop l’encert de la proposta d’anàlisi integral que fa Wacquant a lligar l’expansió de les polítiques neoliberals de privatització de tota l’esfera pública possible, la política social i la carcerària com a parts d’un sistema total i que es retroalimenta contínuament. El sociòleg ho resumeix amb la fórmula segons la qual , la mà invisible del mercat , necessita el puny de ferro del Estado (5).

Doncs bé, en aquest context d’ultra violència contra el comú, les retòriques justificadores d’aquestes noves estratègies penals de gestió de la pobresa , passen primer per la importació a Europa del que , novament Wacquant, va anomenar la “sensatesa penal nord-americà”. Les conegudes polítiques de tolerància zero i les pseudoteorías dels vidres trencats resulten un marc ideològic i normatiu que justifica la persecució i empresonament dels pobres a partir de desterrar “la ingenuïtat socialdemòcrata de la rehabilitació” del panorama del control social. D’altra banda es criminalitzen i ataquen formes alternatives de procurar la subsistència o l’esbarjo. La pressió sobre aquest tipus de pràctiques i l’amenaça amb els “treballs forçats per la comunitat” (6) o la presó, aconsegueix engreixar un mercat de treball -progressivament més desregulat- i el dels espais d’esbarjo -cada vegada més normativitzat- obligant a les classes descapitalitzades a acceptar treballs altament precaritzats ja procurar l’oci en el mercat institucionalitzat. Un cop ofertes les respostes per acabar amb “el crim i la delinqüència” es necessita refundar contínuament el consens que les ha produït. Aquest es proveeix per un costat de la culpabilització dels pobres de la seva situació i de l’altra, de la idea segons la qual hi ha solucions al “problema de la pobresa” que no passen per la redistribució característica dels desballestats “estats del benestar”. Les noves solucions passen per una caritat cristiana que “eviti que els nens de famílies pobres heretin la pobresa dels seus pares” (7).Per fer això, se separen tots dos problemes, el de la petita delinqüència -i l’associat a les activitats econòmiques informals- i el de la pobresa, com si no tinguessin res a veure. Per al primer tipus de problema, s’imposa una hiperregulació del carrer que augmenta exponencialment i acaba sancionant pràcticament qualsevol pràctica laboral o d’oci allà exercida que s’allunyi dels interessos dels poders econòmics oligopòlics o estatals.

D’altra banda, cal la consolidació d’un consens al voltant de qui són els ciutadans de dret i qui no ho són: els nacionalismes primordialistes i per tant les retòriques sobre la immigració , així com tots els discursos sobre el civisme, estableixen qui són subjectes de dret i qui no. En aquest sentit , els “immigrants” per definició i tot el batibull de persones i pràctiques etiquetades com “incíviques” , queden excloses de la comunitat ideal ciudadanista (8) i per tant, confinats sota una mena d’estat d’excepció permanent en la mesura que sobre ells i elles, es poden aplicar amb total zel, gran part d’un ventall punitiu en sistemàtica implementació.

I la via neoliberal de tancar el cercle és convertint la gestió de la pobresa i la criminalitat en un altre negoci. Així tenim doncs que la caritat, la vigilància i les presons s’han convertit en indústries cada vegada més poderoses. És a dir, que la solució es desencadena seguint la mateixa lògica capitalista de producció de plusvàlues, en aquest cas, absorbint aquells subjectes que no produeixen beneficis per a tercers , al contrar , els posen traves. Els pobres molesten doncs, quan interrompen el que hauria de ser un plàcid passeig per a turistes o bobos (9) en els encara vigents baixos fons, o directament, quan manifesten impúdicament la seva pobresa en qualsevol cantonada de les nostres immaculades ciutats.

Ens trobem doncs en una entrada de curs especialment eloqüent pel que fa a això respecta. Els desnonaments no s’aturen mentre els rescats dels bancs es produeixen per tot arreu, l’atur que no cessa d’augmentar i la precarietat i la disminució de salaris són el pa de cada dia de centenars de milers de català i totes. Davant d’aquesta situació moltes d’aquestes persones opten per buscar-se la vida , alguns prefereixen pidolar a robar i altres el contrari. Unes prefereixen acceptar els treballs més precaris i insegurs i altres prefereixen fer o tornar a fer el carrer. Davant d’això què tenim? doncs un huracà a favor de la penalització de totes les conductes desordenades, augment del càstig, substitució de les faltes per penes i omplir fins a rebentar les presons. Perseguir la prostitució , els carteristes , manters , llauners , músics de carrer i altres buscavides ( tots en el mateix sac ) i si és possible, que acceptin qualsevol treball en qualsevol condició, “aquí o en Lapònia” (10) i si no, a la presó.

Les últimes notícies parlen que “fracassa la presó de cap de setmana per carteristes” quan el ministre d’interior proposem com no fer-ho! – Que el furt sigui delicte més enllà de valor de l’objecte robado (11). Això se suma a l’infame Three Strikes and You’re Out que converteix tres faltes administratives en delictes. S’afegeix igualment a la més recent recuperació dels grups de Somatenes (12) -tristament famosos com cos paramilitar de la patronal i els grans propietaris contra els moviments obrers i camperols durant els anys previs a la revolució social del primer terç del segle XX a Catalunya.

És així com gran part d’una població que pateix les retallades s’aglutina al voltant d’un nacionalisme primordialista que reprodueix i complementa l’efecte balsàmic de les retòriques i pràctiques caritatives. Els “veritables pobres” -es diu des de les institucions- poden comptar amb la beneficència cristiana i ara també ciutadanista: si es comporten “correctament” i se sumen al projecte de Nou Estat d’Europa, no caldrà que vagin a presó, podran viure – certament amb algunes dificultats- de la caritat dels “bons ciutadans” .

I això va ser el que, com una epifania, es va manifestar en el lliurament de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya de l’any 0 de les retallades. Subreptíciament es va inflar d’honors i legitimitat que hauran de ser els guants de seda per al puny de ferro del futur nou Estat d’Europa (una Europa que ha forçat a tots els seus membres a acceptar una Carta Magna terroríficament neoliberal (13)) es va premiar -just un any abans de la multitudinària manifestació que va ocupar les portades de gran part de la premsa internacional l’11 de setembre de 2012 a Ómnium Cultural14 i Càritas Diocesana les dues “ànimes del país”. Les dues ànimes que “simbolitzen que les aspiracions nacionals i socials són inseparables” (15). O en altres paraules , el triomf de la retòrica davant de la derrota de la solidaritat.

Miquel Fernández. Observatori d’Antropologia del Conflicte- Universitat de Barcelona

Per descaregar l’original en anglès aquí

___________________________________________

1 A grans trets, el pacte fiscal d’aquestes dues comunitats autònomes, les dota d’hisenda pròpia i de capacitat per recaptar tots els impostos estatals.

2 E.S. “Rajoy y Mas, dos encuentros oficiales y dos reuniones secretas”. ABC 01/04/12

3 La font principal de les dades les aporta el Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda (GESTHA). L’anàlisi dels mateixos es va publicar en un article signat per l’actual diputat del Parlament de Catalunya de la Canditatura d’Unitat Popular- Alternativa d’Esquerres (CUP- AE). Veure Fernández, D. “Silenci, aquí es defrauda: 16000 millions d’euros anuals”, La Directa, 8/11/2012

4 Totes aquestes mesures s’han pres per igual a Catalunya i a la resta de l’Estat, ja fossin aquests governats per partits conservadors o progressistes. De fet, la primera privatització de la sanitat pública la va iniciar el primer president socialista després de la Guerra Civil, Felipe González el 1986

5 Aquesta tesi està desenvolupada per l’autor en la seva trilogia sobre la qüestió: Les presons de la miseria (2003) Pàries urbans. Guetos, banlieues, Estat (2007) Castigar els pobres. El nou govern de la inseguretat social, 2006. Totes publicades a EDICIONS DE 1984.

6 Sen, Cristina “Beneficiarios de ayudas sociales pagarán con tareas para la comunidad” La Vanguardia, 11/09/2012

7 López, María- Paz, “La primera oportunitat”, La Vanguardia, /09/09/2012

8 Simplificant molt, es pot afirmar el “ciutadanisme” és una ideologia subjectivista, pròpia de l’esquerranisme petitburgès, que, rebutjant l’anàlisi de les contradiccions de classe, posa l’accent en una mena de “regeneració ètica” del capitalisme i redueix sovint les seves propostes a la simple reforma de la superestructura (formes de poder polític) que, per si mateixes, haurien de dur a un canvi en les polítiques econòmiques i socials.Veure Domínguez Sánchez, M. (2007). Crítica del Ciudadanismo. In “IX Congreso español de sociología. Barcelona, 2007. Grupo de Trabajo de Sociología Política. Ponencia mimeografiada”. (pp. 1–9).

9 Con el acrónimo Bobos (de Bohemios y burgueses) David Brooks pretendía dar cuenta de la “pequeña burguesía intelectual” con mayor capacidad de consumo ostensible y toda la ética que se le prejuzga. Ver Brooks, D. (2000). Bobos in paradise :the new upper class and how they got there (p. 284). New York: Simon & Schuster.

10 El dirigente de la patronal Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE), José Luis Feito, proponía que los parados dejasen de cobrar la prestación por desempleo en el momento que rechacen la primera oferta. Feito afirmó que  “un parado debe aceptar cualquier trabajo aunque fuera en Laponia, si no lo acepta no cobra el paro”. Europa Press. “CEOE afirma que ‘hay que aceptar trabajos aunque sean en Laponia’”. 20/02/2012

11 Albalat, J. G. “Un assumpte pendent” El Periódico de Catalunya, 10/09/2012

12 Baquero, Antonio, “El Govern donarà carta legal als sometents”, El Periódico de Catalunya,11/09/2012

13 Pisarello, G & Pedrol, X. (2005) La ‘constitución’europea y sus mitos una crítica al tratado constitucional y argumentos para otra Europa. Icaria: Barcelona

14Sense pretendre ara analitzar profundament aquesta entitat, cal dir que neix al periódo franquista amb la intenció de preservar la llengua, la cultura i el país, d’altra banda els seus lemes. Continua sent un lobby del nacionalisme primordialista català i és el propulsor de l’Assemblea Nacional Catalana, organització que té com a únic objectiu “recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social”. Veure «Assemblea Nacional Catalana». L’Enciclopèdia.cat. Barcelona:Grup Enciclopèdia

Deja un comentario

Archivado bajo Activisme, Política, Soberanisme